...sobre els Balcans

Bosnia y Kosovo: la historia manipulada

2011-11-29T08:34:00.000-08:00

La historia balcánica reciente, sobretodo la que atañe a la década de los noventa, ha sido de las más propensas a la revisión. El revisionismo de la historia de las guerras de secesión yugoslavas vino sobre todo, después de la caída del régimen de Milosevic, de las facciones ultranacionalistas serbias, los chetniks en particular: los actos del SRS (Partido Radical Serbio) empezaron a prescindir de las cuestiones meramente políticas para centrarse en continuas alusiones a aquellas cuestiones que, a su modo de entender, habían sido falsificadas por occidente. Con su líder Vojislav Seselj en la cárcel, los chetniks se creyeron imbuidos de la providencia de la certeza histórica, cual adalid de la Verdad que tiene el deber de propagarla en su comunidad. A pesar de que la ideología de los radicales de Seselj fue y sigue siendo despreciable, y de que su revisión de la historia se fue al extremo de la tergiversación, exagerando hasta límites ridículos sus argumentos, lo cierto es que en algo no les falta razón: occidente manipuló patéticamente la historia de aquellos años, dejando en la conciencia de la opinión pública un poso de falsedades que se han asumido siempre como ciertas.

Tuvo mucho que ver en ello el trabajo periodístico en el cubrimiento de las guerras, en especial la de Bosnia (1992-1995). Ello consistió en rentabilizar al máximo algo tan atractivo como fue una guerra en pleno corazón de Europa, la primera después de cuarenta y cinco años de paz, con un añadido de sadismo y morbo muy propicio para el sensacionalismo oportunista. A excepción de contados medios, la mayoría de los mass media se dedicó a radiar las escatologías diarias de la guerra, como más sangrientas y visuales mejor, ajustado al clásico y eficaz enfoque de buenos y malos: generar un discurso demonizador para una de las partes, la que dispone de mayor potencia militar, y bonificar al otro bando, presentándolo como una auténtica víctima aplastada por el yugo de la crueldad sistematizada. Y en el caso de la guerra de Bosnia, las circunstancias dejaban claros los posicionamientos: a Serbia le tocaba el papel de malo, a los bosnios musulmanes el papel de buenos, y a los croatas... ¿los croatas? ¡Para qué complicar al lector/espectador! Simplificar los conflictos siempre dio buenos réditos.

Así es como se escogió al malo, Serbia, y a su tirano, Slobodan Milosevic. Ya en su momento, y después, algunos historiadores han trabajado en la crítica a esta sarta de sandeces que no solo contradicen el principio de profesionalidad, sino que juegan un papel ciertamente malévolo en el subconsciente de la opinión pública occidental y daña gravemente la dignidad de los pueblos balcánicos. Para no extender demasiado el texto, enumeraremos los principales disparates que se construyeron en mensajes radiados por la prensa occidental y buena parte de la historiografía:

1. La culpa fue de Serbia: una verdad a medias. Descontando, por supuesto, el periodismo -cuya tarea no va más allá del análisis diario de los hechos y evita la profundización y el análisis estructural-científico de los mismos-, la historiografía y la ciencia política apenas intentó entender el complejo proceso de desintegración de Yugoslavia. Ante la imposibilidad de tejer un discurso coherente, la mayoría de los autores se acogieron a una fácil solución, que entroncaba con el tradicional análisis de los conflictos balcánicos lleno de prejuicios: otorgar al auge de los nacionalismos toda la responsabilidad. ¿Cómo no iba a ser así, en una tierra históricamente dañada por los conflictos entre lo que en el siglo XIX se denominó el nacionalismo "de valle a valle", cargado de las disputas tribales siempre tan llenas de integrismo y crueldad? Aún aceptando este limitado análisis, es inconcebible que se tomara sólo a Milosevic como el causante de la tragedia. ¿Qué hay de Tudjman? ¿Qué hay de Izetbegovic? Fue Izetbegovic quién des de los años setenta, cuando el barbilampiño Milosevic justo empezaba a flirtear con el comunismo dogmático yugoslavo, inició sus tesis de refundación del Estado Islámico en Bosnia y Hercegovina, y su nacionalismo bosnio musulmán fue en augmento, explotando en la favorable coyuntura de las postrimerías de los años 80. Y fue Tudjman quién, en el caldeado año 1990 enarboló la bandera ustacha, volviendo a los croatas la mirada hacia aquel protoestado fascista del caudillo filonazi Ante Pavelic, lo que desató las primeras acciones de "limpieza étnica" (después tan reiteradamente atribuídas a los serbios) contra los serbios de la región croata de la Krajina.

2. Milosevic buscó el proyecto de la Gran Serbia: El proyecto de la Gran Serbia, entendido como la voluntad de reunir a todos los serbios en un solo estado, era una vieja idea rescatada en los años noventa. Pero hay algo de falso en atribuir a Milosevic esta recuperación. Este discursió perteneció más a los chetniks de Seselj y a sus paramilitares, y a los partidos ultranacionalistas nacidos al calor de los primeros enfrentamientos en 1991 en Croacia y Bosnia bajo las siglas SDS (en el caso de Bosnia liderado por personajes tan amargos como Karadzic). Cierto es que Milosevic planeó con Tudjman el repartimiento de Bosnia en las reuniones de Karadjordjevo, para extender los límites territoriales de Croacia y Serbia y dejar un pequeño estado tapón musulmán limitado a Sarajevo y sus confines. Pero Milosevic nunca creyó seriamente en el proyecto de la Gran Serbia. Y no lo hizo principalmente porque Slobo no era un nacionalista convencido. Provenía del comunismo ortodoxo y su conversión en nacionalista fue un proceso camaleónico suscrito puramente a la estrategia, a una forma de adaptarse a las circunstancias para medrar hasta el poder. Y de hecho, Slobo flirteó con el proyecto gran-serbio hasta que este le fue rentable, y cuando no le sirvió prescindió de él. ¿Cómo se entiende si no que abandonara a los serbios de la Krajina croata en 1995 a su suerte ante la limpieza étnica más veloz que ha habido nunca en Europa? ¿Cómo se entiende que Milosevic se rindiera a la OTAN en 1999 dejando solos a sus "hermanos" serbios de Kosovo, que tuvieron que sufrir las matanzas de los albaneses que volvían del exilio tras el conflicto amparados por el beneplácito occidental? Karadzic sí defendió a ultranza el proyecto gran-bosnio, y fue definido por Milosevic como "mierda".

3. Los musulmanes bonsios fueron masacrados: En la guerra de Bosnia se sucedieron las tragedias antes la incomprensible pasividad de la comunidad internacional y, como en toda guerra, cada bando tenía sus miserias. La atribución de crímenes de forma masiva a una comunidad para demonizarla tuvo en la guerra de Bosnia un carácter abusivo. Los medios de comunicación falsearon conscientemente muchas informaciones al respecto, puesto que lo que vendía periódicos y daba audiencia era el reportera hablando al lado de unos cadáveres masacrados violentamente por los degenerados serbios. Este hecho tuvo su paradigma en el caso de Srebrenica. Srebrenica era uno de los tres enclaves que resistió a la invasión serbia en la Bosnia oriental hasta 1995, y que el 11 de julio de 1995 fue objeto de una brutal matanza de 8.000 musulmanes barones a manos del ejército comandado por Ratko Mladic. Si eso es cierto, y el drama fue brutal -de hecho resta latente en la memoria reciente de los bosnios-, en aquel momento la prensa no explicó algunas cosas y falsificó otras. No explicó que durante los meses anteriores, los musulmanes de los enclaves de Srebrenica, Gorazde y Zepa, lanzaron ratzias contra los serbios de los pueblos colindantes, con matanzas que llegaron a cobrarse la vida de unos 1.000 bosnios. E incluso al contar algunas de las matanzas, los medios llegaron a emitir imágenes de los entierros explicando que eran funerales por los musulmanes muertos por los serbios, encendiendo obviamente la ira de los serbios. Tampoco se contó que, si bien la supremacía militar serbia era cierta, el único de los tres bandos que contó con ayuda física extranjera en el conflicto fueron los bosnios musulmanes, que lucharon junto a mercenarios enviados por otros países árabes, a veces infundidos de un gran fundamentalismo islámico.

4. Occidente salvó a los salvajes balcánicos: Ha sido una constante el paternalismo occidental con los balcánicos, des de que empezara la intervención de las potencias occidentales en el territorio en el levantamiento griego de 1821. En las guerras yugoslavas de los noventa, eso se explotó vergonzosamente. La crueldad de la guerra se utilizó para dibujar una imagen de los balcánicos como unos salvajes incorregibles faltos de capacidad para solucionar sus diferencias de forma civilizada, y en oposición, Occidente aparecía como el padre que educa y castiga a sus hijos díscolos. Europa nunca ha pedido perdón por las continuas meteduras de pata y dobles raseros perpetrados en los conflictos, que agravaron, sino desencadenaron, la tragedia. El caso más flagrante en ese punto es la aprobación unilateral de Alemania de la declaración unilateral de la independencia croata, que secundó la Unión Europea en bloque sin más remedio, y que dio al traste con las negociaciones que se estaban llevando a cabo entre los dirigentes yugoslavos para garantizar la seguridad en Yugoslavia. Después de eso, la tragedia fue inevitable. Otro caso flagrante es el de Estados Unidos. Encharcados en la guerra del Golfo, George W. Bush no tenía en sus preferencias el aspecto balcánico, y el diplomático que consiguió la paz en Bosnia, Richard Holbrooke, describe detalladamente en sus memorias sus vanos y persistentes intentos de convencer a l'administración Bush para intervenir en el drama yugoslavo. No fue hasta la presidencia de Clinton, en 1994, que Estados Unidos decidió intervenir, y aún así cometió algunos errores de calaje. Cuando se firmó la paz de 1995, la administración Clinton y los Estados Unidos se atribuyeron el mérito de haber puesto fin al desastre. Menudo descaro.

Els problemes endèmics de Kosovo

2011-08-07T12:44:00.000-07:00

L'enginyeria política als Balcans té en Kosovo el principal referent. A la imatge, un soldat nord-americà passeja pels carrers de Prizren

Als mitjans de comunicació i la historiografia occidentals els agrada presentar l’inici de la tragèdia de l’ex-Iugoslàvia un incendiari discurs pronunciat per un jove Slobodan Milosevic, aleshores president de la Lliga dels Comunistes de Sèrbia, a Kosovo el 1989 davant els seus enrabiats compatriotes serbis. És un dels molts tòpics que han girat a l’entorn de la tan desconeguda com manipulada història dels Balcans que, malgrat mancar de tot rigor intel·lectual, ha sedimentat en el lloc comú de la memòria balcànica recent.

Malgrat que la descomposició de l’ex-Iugoslàvia és un procés d’un extrema complexitat, conjunció de factors de naturalesa diversa, el més encertat és definir-la com el resultat d’un fenomen d’implosió molt característic del període de la immediata postguerra freda. Però, posats a elocubrar, com els que assenyalen com a inici del drama el discurs del demonitzat Milosevic, seria més lògic apuntar amb el dit les polítiques de la Unió Europea respecte de l’ex-Iugoslàvia a principis dels noranta. Acostumats a utilitzar els dobles rasers a la regió, Alemanya va reconèixer unilateralment la independència de Croàcia el 1991 —el que suposava reconèixer el desmembrament definitiu de Iugoslàvia— malgrat que la Unió Europea no s’havia posicionat. Precipitadament, i volent ocultar l’enorme ridícul que havia protagonitzat, la UE va secundar el despropòsit alemany encetant la cruenta guerra serbo-croata del 1991 i deixant la porta oberta a l’encara més dura i recordada guerra de Bòsnia el 1992.

Serveixi aquesta llarga introducció per advertir dels cínics equilibris polítics i geoestratègics que tant la Unió Europea com els estats Units, i també Rússia, han dispensat llargament en la història però sobretot recenement, als territoris ex-iugoslaus. Unes polítiques paternalistes malauradament acceptades i lloades per bona part dels països balcàncics, que no obstant han deixat en les darreres dues dècades quatre grans guerres i uns desequilibris interètnics que a dia d’avui encara fan massa dificultosa la convivència, com ho demostra el despropòsit del mapa que condemana a Bòsnia a la fragmentació derivada dels mals acords de dayton el 1995.
La darrera setmana van esclatar nous aldarulls al polvorí balcànic per excel·lència: Kosovo. Els errors estratègics d’Occident també han estat nefasts per a aquesta regió. La guerra de 1998-1999 va acabar amb un desencertat bombardeig de l’OTAN sobre Belgrad, que va acabar sent contraproduent. D’una banda, Slobodan Milosevic va demostrar una estoica resistència, mantenint el seu país en dures condicions de restriccions i sota les bombes durant mesos, fins arribar a les negociacions. D’altra banda, els avions de l’OTAN van decidir volar més alt del compte, per evitar ser abatutst pels míssils antiaeris serbis, fet que va desencadenar els coneguts com a «danys colaterals» que van desprestigiar enormament l’aliança atlàntica. Finalment, els acords de pau es van ajustar a aquestes circumstàncies contradictòries que van acabar sent favorables a Milosevic, que va aconseguir mantenir-se al poder.

Un altre error de calatge va ser la qüestió dels refugiats i el doble raser d’Occident. Posicionats des d’un primer moment amb la causa albanesa, les organitzacions polítiques i humanitàries van vetllar durant la guerra pels centenars de milers de refugiats albanesos que deplorablement travessaven a diari la frontera kosovar. Però després dels acords de pau, que van permetre el retorn dels albanesos al país, els serbis van quedar en absoluta minoria i ni l’ONU ni l’OTAN van garantir-ne la seva seguretat, i van apartar la mirada dels nombrosos actes de revenja que van tenir lloc al país, un fet que els serbis encara no han oblidat.

Els últims aldarulls són el crit agònic d’una població sèrbia que se sent més en perill qua mai davant un poble albanès majoritari i eufòric, i desportegit pels organismes internacionals i el que és pitjor, del seu propi país, Serbia. Així ho expressa Djordje, un serbi kosovar resident a Novi Sad, la segona ciutat més gran de Sèrbia: «el nostre president és amic dels americans, no li importa el que passi amb els seus germans de Kosovo». Boris Tadic ha expressat aquesta setmana el seu disgust pel desplegament de la policia especial kosovar que, segons ell, altera l’ordre al país, però ja ha avançat que Sèrbia no tornarà a entrar en cap guerra, unes paraules que els serbis de Kosovo entenen com una autèntica rendició.

L’actual situació a Kosovo sembla un atzucac. Els pocs serbis que hi queden, concentrats al nord, es resisteixen a marxar, convençuts que són l’últim bastió de la resistència del poble eslau a la terra que senten com la cuna del poble serbi. La solució plantejada per bona part dels responsables de la UNMIK, la missió de l’ONU a Kosovo, passa per dividir el nou país independent i lliurar el nord a Sèrbia, però no convenç al nacionalisme essencialista serbi, que veu amb preocupació el futur dels seus compatriotes que encara viuen en petites bosses de població a la resta del país kosovar i que quedarien desprotegits. Però, si es manté la integritat de les fronteres actuals s’eternalitzarà el problema de com conservar un equilibri interètnic ja insostenible. Sembla poc probable que es divideixi Kosovo, del tot impossible, ja que si s'alteren les fronteres del país es violarà per primera vegada els acords de la Conferència de Helsinki (1971), que preconitzava no tocar ni un centímetre de les fronteres resultants de la Segona Guerra Mundial. Si es modifiquéssin les fronteres kosovars, es marcaria un precedent que encendria les reclamacions de l'extrema dreta a diferents punts d'Europa (reclamacions dels Sudets alemanys, per exemple) i tal i com està la cosa, després dels assassinats d'Oslo, ningú s'atrevirà a tocar les fronteres de cap país.

Malgrat que Kosovo malda per posar en marxa el país amb les seves pròpies eines, renegant d’una Unió Europea que segons ells avala les aspiracions sèrbies, sembla clar que el futur de Kosovo segueix en mans de les potències occidentals. D’uns Estats Units que garanteix la independència del nou estat només perquè veu en Kosovo el seu gran aliat geoestratègic a la zona, i d’una Unió Europea que segueix irresponsablement dividida en el reconeixement de la independència de 2008.

Kosovo és Sèrbia? la col·lisió del dret històric i el dret democràtic

La declaració unilateral d’independència de Kosovo, el 17 de febrer del 2008, va deixar a la comunitat internacional un repte de dimensions morals i jurídiques considerables: s’havia de recolzar el dret dels serbis a romandre al terriori on han viscut ancestralment, i fins i tot legitimar-ne el dret a recuperar-la, o s’havia de donar l’esquena a la història i prioritzar el dret democràtic de l’autodeterminació dels pobles? Les posicions d’uns països i uns altres han respòs a interessos personals, i el cas espanyol n’és el més evident: no reconèixer Kosovo tan sols per no reconèixer el dret de l’autodeterminació per Catalunya o el País Basc. El dilema és, en realitat, resultat d’una col·lisió de drets: el dret històric i el dret democràtic.

Els serbis entenen que Kosovo va ser el lloc on Sèrbia va forjar la seva identitat nacional, i avui en dia això encara és ben visible: arreu del país, entre la població albanesa, hi conviuen desenes de monestirs ortodoxos, els primers i els més grans de la història religiosa sèrbia.

En canvi, els albanesos entenen que Kosovo és el resultat d’un procés històric, que el país no és dipositari d’una cultura única i encestral sinó de moltes cultures, també la seva. I, és clar, que un país de majoria albanesa, no té sentit que segueixi depenent de les polítiques dictades des de Belgrad.

Per tant, Kosovo és Sèrbia en la mesura que ningú pot obligar els serbis de Kosovo a renunciar a la seva històrica, però no ho és perquè els processos històrics han acabat atorgant al país una aplastant majoria de població albanesa que res té a veure amb el poble eslau serbi.

Sobta l’escepticisme tant de Sèrbia com d’Albània, que veuen el conflicte amb distanciament, alguna cosa així com un camp de batalla on hi lluiten persones emmetzinades per anys de disputes que s’han convertit en obsessió.

L'exIugoslàvia: claus d'un conflicte

2011-01-12T04:51:00.000-08:00

El 1991 van esclatar als Balcans occidentals, en les repúbliques que formaven la República Federal Socialista de Iugoslàvia, un conflicte secessionista que va colpejar diversos pobles i que va commoure la comunitat internacional per la seva duresa. Des d'aleshores, els estudiosos han elaborat diverses interpretacion sobre les causes de la desintegració de Iugoslàvia. Més enllà del debat historiogràfic, hi ha en un lloc comú algunes claus per entendre per què va passar tot:

1. Cruïlla de cultures: Fonamentalment als Balcans conviuen tres grans religions que s'han sedimentat a partir del pas de diversos pobles per aquesta terra que uneix Europa i Àsia, occident i orient. Al segle VII els eslaus es van instal·lar a la península balcànica i des d'aquell moment han conviscut dos cristianismes: el catolicisme, de tradició occidental, i l'ortodòxia, de filosofia oriental. Així, als territoris occidentals (Eslovènia, Croàcia) hi ha una majoria catòlica, mentre que més a l'est s'ha imposat el cristianisme ortodox amb Sèrbia com a pilar fonamental. Al segle XIV l'avenç otomà cap a Europa va arribar fins als Balcans, i Bòsnia es va convertir en la frontera de lluita entre cristians i musulmans. Fins al segle XIX els musulmans van assentar-se al territori deixant per sempre el llegat de la seva religió. Per tant, als Balcans conviuen les religions musulmana, catòlica i ortodoxa.

2. La desintegració de l'imperi otomà: l'imperi turc va ser un dels perdedors de la primera guerra mundial. La seva desintegració va suposar un reordenament del seu espai geogràfic, i en el cas dels Balcans el 1918 es va formar el Regne dels Croats, Serbis i Eslovens, que comprenia Sèrbia, Bòsnia, Montenegro, Kosovo, Macedònia i bona part de Croàcia i Eslovènia. Va ser un estat autoritari, una monarquia, la primera experiència federativa al territori que va acabar amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial.

3. Els territoris eslaus del sud es van autoalliberar del feixisme amb la lluita partisana liderada pel mariscal Josip Broz Tito. Aquest croat va ser qui va fomar la segona Iugoslàvia, la que va arribar als anys 90. Van ser quaranta anys de dictadura comunista amb unes característiques concretes: era un estat autogestionari (sistema econòmic inèdit en la història), independent de la Unió Soviètica i amb un curiós sistema de govern. El gran encert de la Iugoslàvia de Tito va ser apaivagar les eternes tensions religioses i ètniques de les repúbliques integrants, i ho va fer instaurant el sistema rotatori de govern: Tito era el cap d'estat, però cada tres anys el president del govern canviava i obligatòriament s'havien d'anar rotant els musulmans, ortodoxos i cristians. Les sis repúbliques que van formar part d'aquest projecte eren Eslovènia, Bòsnia, Croàcia, Sèrbia, Montenegro i Macedònia.

4. Als anys 80 la mort de Tito i una forta crisi econòmica que va posar en crisi el sistema de solidaritat econòmica interterritorial va fer trontollar el projecte federatiu. Al llarg de la dècada les relacions entre els territoris es va anar degradant, al mateix temps que, desapareguda la figura de Tito (que cohesionava la federació) i a mesura que el socialisme internacional entrava en crisi, es va anar produïnt a Iugoslàvia un auge dels nacionalismes. Slobodan Milosevic i Franjo Tudjman van engegar els projectes expansionistes de la Gran Sèrbia i la Gran Croàcia. El 1990, després de la caiguda de la Unió Soviètica, els pobles iugoslaus entenien que el comunsime ja no podia cohesionar els territoris. Els croats i els eslovens, territoris més rics que la resta, van posar fi al projecte iugoslau proclamant la independència unilateral, resposta per l'exèrcit iugoslau (de majoria sèrbia) amb guerres sagnants.

5. Bòsnia estava presidida per l'islamista Alija Izetbegovic. Croàcia i Eslovènia van guanyar les seves guerres i van trencar la federació. Aleshores, què hi pintava la musulmana Bòsnia amb els serbis ortodoxos? Tudjman (Croàcia) i Milosevic (Sèrbia) van elaborar a Karadjordjevo un pla per dividir-se Bòsnia i completar així el projecte de la Gran Sèrbia i la Gran Croàcia. Contra les cordes, Bòsnia va celebrar un referèndum d'independència que va ser aprovat l'1 d'abril de 1992. Al dia següent, Sèrbia, que comptava amb el gruix de l'exèrcit iugoslau, va iniciar l'agressió militar coneguda com la guerra de Bòsnia (1992-1995). La guerra va comptar amb tres actors: els croats, els serbis i els bosnians; i va tenir tres fronts: la guerra entre croats i bosnis a Hercegovina (regió sudoccidental); el setge de Sarajevo, la capital del país, mantingut durant tres anys pels serbis sobre la població musulmana de la ciutat; i la incursió militar sèrbia a la Bòsnia oriental, duta a terme sobretot per paramilitars serbis que van perpetrar assassinats massius i expulsions massives de musulmans de les seves llars. La guerra va acabar el 1995 amb els acords de pau de Dayton que mantenen el país dividit en tres parts.

Underground: Sèrbia al soterrani de la història

2011-01-07T10:31:00.000-08:00

“Una guerra no és una guerra fins que un germà mata al seu germà”. El director que ens va recordar en una altra de les seves pel·lícules que a l’exIugoslàvia “La vida és un miracle” construeix a “Underground” el més bell i commovedor retaule del poble serbi. Kusturica, a qui part dels serbis retreuen que tal vegada rodés pel·lícules finançat per l’estat de Milošević, de nefast record, assumeix amb valentia la tasca d’oferir a l’espectador una mirada crítica a l’entorn del caràcter del poble serbi. I ho fa en la història recent que, des de la Segona Guerra Mundial fins la guerra de Bòsnia (1945-1992), va sotmetre els serbis a la duresa d’una història sense grisos plena de convulsions només anestesiada pels quaranta anys de la dictadura de Tito. Kusturica, rodejat d’un músic de primer nivell com Goran Bregović i actors que formen part del seu repartiment habitual com Slavko Stimac, en el paper d’Ivane, explica una història genial carregada de nostàlgia disfressada hàbilment amb el seu univers particular, movent a l’espectador durant gairebé tres hores en la fina frontera entre l’humor i el drama.

La pel·lícula està plena de símbols i guinys històrics que la converteixen en una pel·lícula de culte, de llarg la millor que ha rodat mai Kusturica. El director fragmenta la història en tres parts, que són alhora tres àmbits històrics en què es mouen els tres protagonistes principals de la història: dos camarades resistents, Marko i Crni, i el germà d’aquest, Ivane. La primera part és un retrat de la resistència sèrbia a l’invasor nazi i al sofriment de Belgrad sota els bombardejos alemanys. En aquesta part Kusturica descabdella l’inici de la història que marcarà la resta de la pel·lícula: Marko amaga el seu camarada Crni en un soterrani durant la invasió dels alemanys on els mantindrà 20 anys fabricant armes fent-los creure que la guerra no ha acabat. Mentrestant, quan s’obre la segona part coincidint amb l’alliberament de Iugoslàvia i l’inici de la dictadura de Tito, Marko esdevé un alt dirigent nacional fent creure al poble que Crni, elevat a la categoria d’heroi nacional, ha mort. La tercera part és la que tanca els símbols i les metàfores que es desenvolupen al llarg de la pel·lícula, la que ens convida a reflexionar sobre la brutalitat de la guerra de Bòsnia però, més enllà d’això, el destí fatal del poble serbi, i de Iugoslàvia per extensió.

Quan Europa va obrir els ulls, horroritzada, davant els camps de concentració nazi, alguns inel·lectuals van considerar que el poble alemany estava fonamentat en un sonderweg, un camí específic sobre el qual Alemanya havia edificat una història que només la podia conduïr a un horror com el del Tercer Reich. Salvant les distàncies, Kusturica dibuixa un poble serbi amb un caràcter específic des d’una òptica altament determinista, com si els serbis, en se i per se, haguessin acabat davant el crucifix on es lamenta Crni al final de la pel·lícula rodejat per Marko i la seva esposa encesos en foc. El mateix soterrani és una metàfora excel·lent del que va ser per al poble serbi la dictadura de Tito, on després del drama de la guerra mundial Iugoslàvia va viure en un soterrani aïllada de la realitat en una paranoia tan divertida com dramàtica. Kusturica combina la història amb imatges reals de la història com els bombardejos sobre Belgrad o els funerals de Tito. Una altra de les metàfores que excel·leixen la pel·lícula és el que hi ha sobre i sota el soterrani. Sobre, un poble que glorifica els seus herois, en aquest cas Marko, que Kusturica vol representar des d’una perspectiva istriònica però també crítica. Marko és un poeta que s’aprofita de totes les situacions en benefici propi, fins a l’extrem d’acabar traficant amb armes en una escena de la guerra bosniana. Sota el soterrani hi ha el mar, al que s’hi accedeix a través d’un pou. És un mar on hi acaba tothom, perquè és la mort, però també la vida. Kusturica torna a sotmetre el poble serbi a un destí únic, indestriable, aquesta vegada en clau positiva: el mar que reifica un poble i el salva dels seus pecats per començar la vida nova. La crítica arriba a ser tan frontal que l’únic ésser viu que sobreviu al llarg de tota la pel·lícula és el mono que acompanya el desafortunat Ivane. És aquest, un personatge singular que tanca dins seu el pes del drama serbi, qui tanca la pel·lícula amb un speech sintètic que resumeix la filosofia del film mentre una porció de terra es separa de l’altra: "Construimos nuevas casas, con tejas rojas, donde las cigüeñas construyen sus nidos y con las puertas abiertas a nuestros invitados. Le agradecemos a la tierra que nos alimenta, al sol que nos calienta y a los campos que nos recuerdan los verdes pastos en casa. Así, con dolor, tristeza y alegría, recordamos a nuestro país cuando contamos a nuestros niños historias que comienzan como todas las historias: ‘Érase una vez una tierra...’".

L'espectador té, a més de poder reflexionar i descobrir aquestes petits i grans detalls, el privilegi de fer-ho amb una banda sonora excel·lent. Des de la cançó principal, la coneguda "Kalasnjikov" de Goran Bregović, fins a la popular Mesecina que entonen Marko, Crni i Natalija, passant per altres clàssics serbis o l'alemanya Mack The Knife, la música esdevé un altre tresor dins aquesta brillant obra d'art.

En tierra de nadie: una sociología de la guerra de Bosnia

2010-01-17T12:29:00.000-08:00

La Gran Guerra (1914-1918) cambió para siempre los enfrentamientos bélicos en Europa. No solo porque supuso una modernización total de las condiciones materiales de la guerra, con un avance significativo en el armamento (armas de largo alcance, nuevo armamento químico...) sino porque supuso la primera experiencia de la gran movilización en un conflicto armado. En los primeros compases de la sociedad de masas, la Primera Guerra Mundial supuso una movilización radical de las masas en las filas de los diferentes ejércitos. Estos dejaron sus visos de tropas regulares de soldados profesionales para incorporar en sus filas los ciudadanos conscientes de las naciones en alza. Contribuyó a ello la propaganda que en los países implicados se realizó de un modo enérgico. Cada nación ensalzó sus valores para la creación de un clima de convicción racional del nacionalismo propio en un conflicto mundial que, a pesar de ello, afecto sobretodo Europa. El proceso se dibuja, como reflejan algunas obras ilustres como "Tallen Soldiers", de Georges L. Mosse, en la asunción de las clases medias y populares de los valores nacionales y su vinculación a una guerra que debía ser heroica. Transformaron los valores de una época de decadencia de los valores europeos, en las fronteras del s.XX, en la experiencia heroica y radical de una guerra. Los valores nacionales se enfrentaron como nunca, y muestra de ello puede ser la confrontación de la Cultura alemana con la francesa. Pero sobretodo, se trataba de que aquellos jóvenes que se habían adormecido en las facultades, abandonaran la comodidad a la que les había acostumbrado el liberalismo burgués, y recuperaran todo el amor por los valores nacionales. La nación estática pasaba a ser la nación en movimiento. Los viejos estados desaparecían (el zarista en Rusia, el eterno austrohúngaro de quien Stefan Zweig dijo que "pensábamos que siempre bailaríamos el vals" o el Kaisserreich en Alemania) y daban paso a las naciones heroicas. Meses después, las ametralladoras barrían esos jóvenes esperanzados por docenas en su avance en las trincheras, plasmando la tragedia que llevaría, uno a uno, a los diferentes estados, a movimientos antibelicistas que acabaron en diferentes tratados de paz, el último de ellos el de Versalles con la rendición de Alemania. Esta experiencia marcó para siempre el devenir en Europa, no solo en lo que a la geopolítica concierne, sino también en las actitudes prácticas de los conflictos armados.

En los albores de 1992 un referéndum acerca de la independencia de Bosnia y Hercegovina fue para los serbobosnios la gota que colmó el vaso de un proceso de desintegración de Yugoslavia que se había iniciado en 1991 con sendas guerras en Eslovenia y Croacia. Así se dispusieron las condiciones para que el Ejército Yugoslavo iniciara una agresión en el territorio que se prolongó hasta 1995 en lo que fue la Guerra de Bosnia, que en realidad fueron diferentes guerras en una misma. Antes de abordar la cuestión bélica, que me parece más interesante para explicar lo que fue el conflicto bosnio, debo referenciar alguna cuestiones acerca del clima de preguerra que se vivía en los Balcanes occidentales por aquel entonces. Es un debate historiográfico interesante señalar cuales fueron las causas de una guerra atroz como la que rompió la harmonía de una Europa que respiraba tras la caída del muro de Berlín. La pregunta es complicada. Por qué se derrumbó lo que parecía el sólido edificio del estado Yugoslavo que había creado Tito después de una guerra civil durante la Segunda Guerra Mundial? El comunismo había conseguido sedimentar en un solo estado diferentes naciones que habían estado enfrontadas o aliadas en diferentes momentos de la historia, y que tras de disolución de los estados otomano y austrohúngaro en el cambio e inicio del siglo XX, conformaron un rompecabezas difícil de recomponer. Tras cuarenta años de aparente estabilidad, solo enturbiada por las aspiraciones nacionalistas de algunos territorios como Kosovo, en la década de los ochenta todo se desmoronó. Las viejas rencillas entre las repúblicas se despertaban de nuevo poniendo en peligro la integridad y la soberanía de la federación. Ha quedado descartada la hipótesis de que fuera la muerte de Tito en 1981 la causa principal de la desmembración, puesto que la federación sobrevivió una década más, y en cambio toma más solidez la reflexión acerca del empeoramiento sistemático de la política económica que, no obstante, consiguió atenuar el ministro de Economía Ante Markovic. A ello se le sumó el auge de los nacionalismos que quebraron el difícil equilibrio entre el gobierno federal y el de las diferentes repúblicas yugoslavas. El último lustro de los años 80 fueron decisivos, con la llegada al poder en sendos estados de Franjo Tudjman en Croacia y de Slobodan Milosevic en Serbia. Ambos recuperaron el discurso nacionalista radical, con las ideas de la Gran Serbia y la Gran Croacia, y a ello se sumó el auge de Aliza Izetbegovic en Bosnia, dispuesto a no tolerar ninguna incursión vecina en su país. Después de las agresiones en Croacia i Eslovenia, croatas i serbios planearon la división de Bosnia y su ocupación en los acuerdos secretos de Karadjordjevo. La cuerda se tensó hasta el extremo que hoy conocemos bien: la entrada de los tanques yugoslavos bajo el poder serbio en territorio bosnio.

Por eso me parece interesante contemplar la disolución del ejército yugoslavo, no quizás como causa, pero sí como un echo que explica en buena medida el desarrollo de la tragedia humanitaria en Bosnia. El estado yugoslavo se fundamentaba en tres principios indisolubles: roto equilibrio territorial, roto el compromiso de las iglesias católica y ortodoxa en mantener dicha estabilidad, la disolución del ejército yugoslavo que quedaba ampliamente integrado en manos de los serbios, el desastre estaba anunciado. El 1942 el mariscal Tito organizó la resistencia partisana, en el marco de la guerra civil yugoslava durante la Segunda Guerra Mundial, con la creación de una escuadra que en 1945 pasó a llamarse Jugoslovenska Narodna Armija (JNA), el Ejército Popular Yugoslavo. El ejército contó siempre con el prestigio internacional por su buena organización armamentística y en el entrenamiento. Pero a partir de los años 70 empezó a intervenir en sus propias fronteras, como en la Primavera Croata de 1971. Con el arranque definitivo de las hostilidades nacionalistas en la década de los noventa, la sociedad yugoslava se preguntó qué debía hacer el ejército ante la guerra. No era una cuestión menor. El JNA estaba integrado por soldados de todas las repúblicas de la federación, por lo cual los soldados eslovenos estaban obligados a agredir a sus compatriotas en la Guerra de los Diez Días (1991), y lo mismo para los croatas con la intervención del mismo año. La reacción fueron masivas deserciones en el seno del ejército, que se elevó a la máxima potencia con el arranque del conflicto bosnio de 1992. Ante ello, las Naciones Unidas ordenaron la immediata retirada del ejército yugoslavo del territorio, por encontrarse ya dentro de un estado soberano ajeno. El ejército creó en algunas de sus unidades el VRS, el Ejército de la República Srpska, e hizo caso omiso de la advertencia de la ONU. El ejército, ya en manos de los serbios, sirvió a Milosevic para mantenerse en el poder y avanzar en el conflicto armada con cierta superioridad, sobretodo en la vanguardia serbobosnia en la Bosnia Oriental, con la victoria en núcleos importantes como Zepa, Gorazde o la denostada Srebrenica. Otro cantar fue el fallido asedio a Sarajevo. La otra cara de la moneda fueron las milicias bosnias, que consiguieron construir en ejército, la Armija, muy por debajo de la categoría militar del JNA y el VRS. Rivalizó más bien con los grupos paramilitares croatas i serbios, entre los que destacaron el macabro grupo Los Tigres del carnicero Arkan. A ese efecto, y ligando ese tema con el inicio de la exposición, Danis Tanovic retrató como nadie esa realidad en un film producido en Bosnia en 2001: «En tierra de nadie». La película refleja el absurdo de la guerra de Bosnia, con situaciones que rallan la comicidad, pero da un paso en el retrato de una sociedad que abandonó inesperadamente una vida estática para liderar la vanguardia heroica de la defensa de la nación. El protagonista del film es un joven que queda atrapado en una trinchera con un enemigo serbio. El bosnio trae consigo un fusil y viste una camiseta blanca de los Rolling Stones. Esto fue la guerra de Bosnia, el conflicto que sacó a los jóvenes de las aulas, de la Cultura, que cambiaron los libros y los walkman por el fusil. Dejaron de escuchar los Rolling Stones para defender el territorio ante aquellos enemigos que lo fueron solo en el término de una década. La Gran Guerra de 1914 cambió para siempre el curso de la historia, y en cierto modo el conflicto de Bosnia tambien, irradiando la imagen de la brutalidad por los televisores de medio mundo, recordada solo en aquel mítico Vietnam. Lo de después, Somalia i Rwanda, fueron la reproducción de esa brutalidad confundida con la guerra enérgica de las masas encarnadas en la nación que anda.

Uniformes negres a Zvornik

2009-07-02T02:38:00.000-07:00

Les mares de Zvornik van plorar els seus morts quan van poder ser recuperats i identificats. La localitat, propera a Srebrenica, va patir un genocidi perpetrat per paramilitars serbis, semblant al de la malauradament famosa localitat de la Bòsnia oriental. Les imatges guarden una funesta similitud...

Quan s’acosten les dates estiuenques, els que de tant en tant girem la mirada als Balcans recordem una data nefasta, funesta: 11 de juliol de 1995. Ben aviat farà 14 anys de la pitjor massacre de la Guerra de Bòsnia (1992-1995) que va acabar amb la vida de 8.000 musulmans i va posar en evidència la incapacitat de les Nacions Unides per defensar un territori sota la seva jurisdicció. Des d’aleshores, aquelles jornades van quedar per sempre grabades als cors dels bosnis que van perdre-hi els familiars, i a les ments dels occidentals que van presenciar l’horror a les pantalles de les seves televisions. Srebrenica va capgirar la forma d’entendre les guerres. Mai Europa havia concebut una vusceralitat com aquella en els temps moderns, i Srebrenica va passar a ser el capítol que tothom recordaria de la guerra, juntament amb el setge de Sarajevo, amb algunes imatges d’un poder captivador.

Srebrenica ha capitalitzat bona part de les informacions posteriors a la mateixa guerra, perquè cada any es fan homenatges i sobreeixeixen noves informacions al respecte de la recuperació dels cossos enterrats en fosses comunes. Però el drama de Srebrenica és compartit, en menor mesura, per altres indrets de l’actual zona de la República Srpska. Un d’ells és Zvornik, que en les primers compassos de la guerra es va convertir en una autèntica base militar sèrbia en territori musulmà. Tot i que un 60% dels 80.000 habitants d’Zvornik eren musulmans, els paramilitars serbis van fer seva la zona en consonància amb els plans serbis de recuperar la franja oriental de Bòsnia. Els Tigres d’Arkan van assassinar-ho unes 3.000 persones en poques setmanes. Actualment Zvornik continua sent una ciutat tranquil·la, com abans de la guerra, reposant al costat de la serena riba del riu Drina. Però ja no hi viuen els musulmans, paradigma del fenomen de la postguerra Bòsnia a la República Srpska: els musulmans no s’atreveixen a tornar i el territori està poblat per serbis.

En el meu viatge a Bòsnia, el setembre de 2008, vaig creuar Zvornik…m’hi vaig aturar. El poble prenia una atmòsfera que ja havia respirat en alguns pobles de la República Srpska, aquella part del país que forma part de Sèrbia. Especialment a Sokolac, un petitíssim poble prop de Zvornik i Srebrenica que sevreix de refugi a alguns genocides i que és especialment hostil al forani. Es tracta d’una atmòsfera de calma, de pau, portada a l’extrem del neguit i la incertesa. On el forani només coneix el silenci esfereïdor com si els anys no haguessin passat, l’aire i les olors paralitzen tots els sentits i criden a la reflexió. Hi ha llocs on el pas del temps no aconseguirà mai esborrar alguns fets, i Zvorkik és un d’ells. Els carrers fantasmagòrics a mitja tarda, la soledat i la grisor, la senasació de que la postguerra és molt viva encara i que les ferides segueixen obertes. Sagnants. Després, entrant en un supermercat regentat per serbis, evidentment, el cos se’m desentumeix i em relaxo. Un nen fa corredisses mentre els seus pares compren. En pagar, els pares recullen el marrec i se’n van somrient-me i acomiadant-se. La caixera també ens dedica un somriure, en percebre que no sóm d’allà. En tornar a la furgoneta m’avergoneixo de mí mateix, d’haver-me confiat al prejudici que en iniciar el viatge m’havia promès evitar. Zvornik era un poble fantasme, però els serbis que hi convivien, almenys amb els que em vaig creuar, semblaven bons. Segurament són hereus de la desgràcia però no en tenen cap culpa.

Del que va passar allà en sé poc. De visita a casa la Meliha, una bosniana de Kamenica, la pròpia Meliha em va ensenyar un llibre editat per l’ONG barcelonina Trenkalòs, que ha realitzat i realitza una encomiable tasca al territori de la Bòsnia devastada. El llibre reservava part d’un capítol a explicar una colpidora història succeïda durant la massacre d’Zvornik. Em va corprendre: durant la massacre, una unitat dels Tigres d’Arkan van prendre l’escola del poble que va servir de pavelló d’execucions. Després, van fer servir el pati per retenir-hi els presoners. Una dotzena de paramilitars van quedar-s’hi a vigilar mentre la resta de la unitat sortia a rastrejar el que quedava de poble. Uns bosnians que s’havien amagat al bosc van preparar una emboscada que va tenir èxit. Després d’assaltar els soldats i matar-los, van alliberar els presos i van fugir corrent cap al bosc. Durant la carrera, i perseguits molt de prop pels Tigres d’Arkan que havien anat a socórrer els seus companys, alertats pels trets, un adolescent va perdre els seus companys de vista. El seu amic d’infància continuava corrent, però mirar al seu voltant va descobrir que el jove no hi era. Va decidir tornar enrera, pistola en mà: sabia que els serbis s’apropaven. Va sentir una remor entre les fulles, i només va aconseguir albirar un uniforme negre, com el que duien els Tigres d’Arkan. Va disparar i va encertar de ple. Va acostar-se al cos del mort i va descobrir aterrat que qui havia mort era el seu amic, que aquell dia s’havia enfundat l’uniforme escolar, de color negre.

Les guerres tenen històries cruels. Més enllà del drama individual s’estén una llarga ombra de tragèdies que en són una de sola. Zvornik no ha recuperat la normalitat pels que van viure-.hi l’horror en primera persona. Tampoc per aquells que hi tornem més d’una dècada després, i que en percebem les seqüeles. Permeteu-me una darrera reflexió, tòpica segurament. Només restablirà les consciències d’uns i altres la consecució dels actes de reparació que la justícia ha de dur a terme, ajusticiar tots i cadascun dels que van prendre part en les massacres. Zvornik va ser el primer cas que es va traspassar a les autoritats judicials sèrbies.

Nous propòsits, vells desitjos

2008-12-30T17:45:00.000-08:00

"Per a la Lejla, que mai abandoni aquesta somriure, que mai deixi de trencar-me el cor la seva mirada trista"

Els musulmans no celebren el Nadal, però per als musulmans de Bòsnia el seu també és un desembre “congelat”, ben diferent del nostre. És cert que les dates nadalenques desperten quelcom que, durant l’any, duem molt amagat: algunes dosis de solidaritat i també, perquè no dir-ho, compassió cap als més necessitats. No sé si és per això, o perquè ha estat la darrera de l’any, aquesta nit he somniat amb unes persones molt especials, amb les que vaig compartir una intensa setmana en un raconet molt a prop de la República Srpska de Bòsnia. La Meliha i la seva filla, com si fossin reals, compartien espai amb mi, però al despertar he recordat que ara són lluny, i he recuperat el deix de nostàlgia que des d’aquell mes de setembre em separa d’elles. I per extensió, m’han recordat els altres amics de Bòsnia, els refugiats que mentre jo escric aquestes ratlles dormen al seu jaç en una habitació habitada pels records i el fred que tot ho atura. No per ningú més podien ser els meus darrers pensaments, aquest any, formats per nous propòsits que neixen de desitjos tan vells com la seva desgràcia.

Per a la família de la Meliha desitjo que continuï la seva prosperitat. La seva ha estat, des dels inicis, una història de superació només a l’abast de persones valentes i molt, molt fortes. Des que van abandonar el camp de refugiats, ell i el Buzzo han viscut per als seus fills i ells, la Lejla i l’Amar, són la metàfora d’una Bòsnia que reneix a poc a poc, i en la seva mirada hi vaig llegir l’esforç de tot un poble per mirar cap al futur. Per a la Meliha i el Buzzo desitjo treball i recursos per continuar endavant, que els seus petits somnis es vagin fent realitat, que avancin a poc a poc però fermament, com fins ara. I per als petits: a l’Amar que tingui molta, molta salut, i que continuï creixent tan viu, tan simpàtic, tan curiós... Per a la Lejla, que mai abandoni aquesta somriure, que mai deixi de trencar-me el cor la seva mirada trista. Per a la mare i el pare de la Meliha, que segueixin vivint en pau al poble d’on mai haurien d’haver estat expulsats; com la Sevla i l’Ibrahim, amb qui vaig compartir tant en tan poc.

"Per a l'Edine, que no es cansi mai de fer l’avió, per molt fotut que estigui. Per a la Lejla, que segueixi sent per al Halil i la Hanija un impuls per viure i sobreviure"

Per a la família del Halil, els meus desitjos són més seriosos, si cap. Desitjo que tinguin aigua corrent, desitjo que tinguin llum 24 hores al dia, desitjo que tinguin una escola per als seus fills, desitjo que trobin una feina i guanyin diners, desitjo que no passin fred ni gana, ni por a les nits, ni plorin tan sovint perquè un dia van decidir no deixar-los ser feliços. Desitjo tot això o una sola cosa: que també puguin marxar del camp de refugiats, com ho van fer la Meliha i el Buzzo, que puguin veure créixer els seus fills en un lloc normal, sense conviure cada dia amb la grisor i la tristor del camp de refugiats. Per a l’Edin, que mantingui als seus blaus la innocència i la bondat, que creixi sa i fort i no perdi mai el nervi que em va demostrar. Que no es cansi mai de fer l’avió, per molt fotut que estigui. A la Dina, que en els seus pocs mesos conservi la salut, que creixi sana i forta, que segueixi sent per al Halil i la Hanija un impuls per viure i sobreviure, una alenada de força per sortir del camp.

Tampoc m’oblido de l’Amir i la Medina, que s’acabin els problemes de salut per al seu fill i puguin continuar sent tot lo feliços que són malgrat les circumstàncies. No deixaven mai de somriure... A la Sabaheta, que no oblidi mai el que va perdre, però aprengui a mirar al futur amb valentia, que tots els que l’estimen, dins i fora del camp, siguin per a ella una nova vida, la felicitat que es mereix. A l’Elber, que faci encara milers de quilòmetres més amb la seva furgoneta, que mai canviï. I encara em deixo més persones... La Dada, l’Anisa, el vell begut de Sarajevo... Des que conec el seu drama desitjaria borrar-lo, i al ser impossible, demano que siguin feliços molt aviat.

ELS BALCANS ORIENTALS (II): Bulgària, un garant soviètic als Balcans

2008-12-26T11:58:00.000-08:00

Celebració dels 30 anys de la Revolució Russa a Bulgària, dos anys després de l'alliberament dels nazis al país. L'efervescència comunista a Bulgària va ser total des del primer any de les llargues dècades de comunisme soviètic al país.

Todor Zhivkov va governar Bulgària durant gairebé 35 anys transformant el seu país en un estat pròsper en comparació amb els seus veïns. Va aconseguir ser un dels enclaus més rics de l’Europa de l’est i gaudir d’unes condicions socials més que acceptables. Tot va ser possible, però, a la renúncia del model nacional-marxista que havien emprès altres estats satèl·lit dins l’òrbita soviètica: romandre fidel a la “Mare Rússia” els va permetre desenvolupar una estabilitat social duradora. Per això, a diferència de Romania o Iugoslàvia, la transició búlgara no va ser violenta ni traumàtica.

El pragmatisme búlgar

A partir dels anys cinquanta Bulgària va evitar emprendre camins sinuosos com els veïns romanesos, iugoslaus o albanesos, i van sotmetre’s a la URSS. El procés de desestalinització va fer inviable la continuïtat de l’estalinista Cherenkov, i Todor Zhivkov va passar a ser el president del govern i primer secretari del Partit Comunista de Búlgaria. A partir d’aquí s’enforteix la unió amb Rússia, a qui els mites unien maternalment i amb qui les circumstàncies del moment convenia aliar-se. La fidelitat a la URSS va permetre a Bulgària rebre crèdits i incentius a la producció que en altres països de l’est no rebien, o ho feien en proporcions bastant més ínfimes. Això va convertir Búlgaria en un país fidel aïllat pels països contestataris (Romania i Iugoslàvia) i això va afavorir el reforçament de la seva identitat nacional. Però Bulgària era quelcom més. Era la línia d’avanguarda soviètica contra l’enemic turc i això la convertia en un fill pròdig. El país va defensar aquesta línia amb eficàcia, tot i que l’exèrcit búlgar es trobava entre els pitjors de l’Europa de l’est.

Econòmicament, a finals dels anys seixanta Bulgària va iniciar un camí per a la industrialització de l’agricultura, una experiència que es va revelar errònia. Però a diferència de Romania, els búlgars no van cometre els excessos que van portar el país veí a la misèria. Entre d’altres factors que s’exposen per explicar la considerable progressió del sistema econòmic búlgar es troba la del pragmatisme. El poble búlgar, caracteritzat com “diligent, frugal, sobri, ordenat, sistemàtic, correcte, pràctic i despert” va disposar després de la gran contesa mundial d’un sistema educatiu avançat i una Seguretat Social envejable. Aquest pragmatisme va permetre al país superar les pèrdues macroeconòmiques amb un consum per càpita raonable, el més alt dels països de l’Europa de l’est. Així es va anar construint un estat econòmicament sòlid, en paral·lel a un estat cada vegada més reforçat identitàriament, amb la tasca de la filla de Zhivkov, Ludmila, com a revitalitzadora cultural d’una importància capital. Aquest estat més “nacional” però fidel a Rússia va crear el Nou Mecanisme Econòmic, alguna cosa així com la Nova Política Econòmica que en el seu moment va impulsar Lenin. Es tractava d’incentivar la productivitat amb mesures de descentralització econòmica.

El problema turc i la decadència

El 10% de la població búlgara està formada per eslaus descendents d’aquells turcs que van decidir quedar-se al país després de la desaparició de l’imperi otomà. Als anys vuitanta el conflicte amb la minoria turca va reflorir a partir d’una violenta campanya d’eslavització que els dirigents búlgars van dirigir contra els turcs. L’efecte immediat d’aquesta campanya va ser una mesura polèmica: canviar el cognom dels turcs búlgars del país. Malgrat el malestar dels turcs, que anava a l’alça, els governants van negar sempre aquestes discriminacions. Conforme s’apropava el final de la dècada l’hostilitat anava creixent, ja que davant la previsible desintegració de l’URSS la minoria turca suposava una nova amenaça per l’ordre social. La cuminació d’aquest enfrontament va ser la decisió dels dirigents búlgars de permetre l’emigració turca a la veïns Turquia, amb el resultat de 350.000 turcs emigrats, amb el que això suposa de pèrdues econòmiques, fet que va motivar la reacció del govern.

Pomaks (búlgars descendents dels turcs) arribant a la frontera turca, abandonant el seu país, Bulgària. La política antiturca del govern búlgar als anys vuitanta va ser una de les gran xacres del comunisme en aquest país.

El cert és que l’inici de la construcció d’un estat nacional, però sobretot el problema amb la minoria turca, va debilitar les relacions amb l’URSS, que veia com Zhivkov desacreditava una vegada rere una altra la incipient perestroika. Així, el mandatari búlgar va començar a ser un seriós destorb per al Kremlin, que el veia com un polític cremat que, a més, no havia sabut fer front a la caiguda de l’economia búlgara, en paral·lel a la caiguda de totes les economies del bloc oriental. El cert és que el 1989 els soviètics havien demostrat ser més forts que els dictadors que els havien desafiat, i la via nacional-marxista estava esgotada, havia fracassat.

El més interessant és comprovar que la caiguda de Zhivkov va ser sense violència, a diferència de la caiguda de Ceaucescu a Romania, o els processos traumàtics de Iugoslàvia i Albània. El pragmatisme búlgar no va construir castells d’aire, no es va rendir a les excentricitats més fantàstiques de reals d’un socialisme construir des del deliri; en canvi, va complir la missió que se li havia atorgat, mantenine tels enemics rere les seves fronteres, i avançant en un socialisme real sense grans i ambiciosos projectes. El cas és que la transició més pacífica va fer que el PCB es plantegés continuar al poder sense una transformació evident, i no va ser fins el 1990 que va passar-se a dir Partit Socialista Búlgar. Pe`ro lentament s’anava forjant una oposició política fins aleshores inexistent, que es va aglutinar entorn a la Unió de Forcés Democràtiques (UFD), conegudes com a “blaus”, per oposició als “roigs”.

La transició pacífica

Les eleccions romaneses van donar com a guanyador el Front de Salvació Nacional (FNS) per un aclaparador 66,31%, i Iliescu va ser escollit com a cap d’estat per un 85% dels sufragis. A Bulgària, les primeres eleccions van donar la victòria al PSB amb un 47% del vots, la majoria aconseguits a les zones rurals. Sofia va ser per l’UDF. Els observadors internacionals no es van estar de dibuixar la societat de l’Europa oriental com a masses sotmeses a la propaganda comunista: no s’entenia com després de processos tan traumàtics, els ciutadans donaven el poder als hereus del comunisme en la primera oportunitat que tenien després de tantes dècades d’exercir el seu vot. Després de les eleccions, però, els dos països van patir dues transicions ben diferents.

A Romania, l’encariment dels preus que va seguir a la liberalització econòmica, així com l’aïllament d’Occident per les revoltes mineres, van generar una escalada de violència que, un any després de la revolució, l’oposició radical va utilitzar per fer fora l’FSN del poder. Però les manifestacions no van ser suficients per desbancar els socialistes del poder, i va ser l’oposició radical qui va emprendre la lluita pel poder a partir d’aleshores.

Una dona del camp búlgar rega el seu hort. Al 2008 i malgrat que Bulgària també va ser sotmesa al fenomen de la paradoxa estalinista, segueix sent eminentment un país agrícola, i força subsistent en el context de l'Europa de l'est.

ELS BALCANS ORIENTALS (I): Romania, l'estat de ferro entre dos blocs

2008-12-09T17:14:00.000-08:00

Un manifestant enarbora una bandera romanesa el 22 de desembre de 1989 durant la manifestació que va fer caure el dictador comunista Ceaucescu.

A finals dels anys vuitanta, just abans de caure el mur del Berlín, la societat romanesa es mostrava clarament favorable una obertura del sistema, que fins aleshores havia condemnat el país a la misèria absoluta amb un control ferri absolutament totalitari. La negativa del dictador Nicolaie Ceaucescu d’emprendre reformes va dur a la revolució popular i posterior caiguda del règim. Havia fracassat el seu intent de ser una altra Iugoslàvia, pròspera, reconeguda internacionalment i independent dels dos blocs que van dominar el món durant quaranta anys.

L'estat nacional-marxista i la paradoxa stalinista

Després de la Segona Guerra Mundial els estats de l’Europa de l’est sotmesos a la Unió Soviètica es van mostrar internament morts. Les directrius polítiques, socials i econòmiques venien marcades pel pare rus i els seus líders eren simples titelles a les ordres d’Stalin. Però el 1953 mor el dictador rus i s’inicia un procés de desestalinització que culminarà als anys seixanta amb les crítiques obertes pronunciades pel president rus Nikita Krustxev. Anteriorment alguns estats inicialment sota l’òrbita comunista havien aconseguit una total autonomia, amb un discurs propi i fins i tot contestatari. És el cas de l’Albàna governada per l’excèntric Enver Hoxha, o de la Iugoslàvia de Tito. Però la crisi del totalitarisme stalinista de mitjan anys seixanta va fer que altres països, fins aleshores fidels al gegant soviètic, decidissin iniciar un nou camí.

Un d’aquests països va ser Romania. És complicat explicar per què va ser així, ja que el Partit Comunista de Romania va ser durant molts anys el més feble de l’Europa de l’est. No només comptava amb poc gruix d’afiliats, sinó que molts d’ells no eren romanesos. Però sorprenentment el 1963 el PCR, amb Gheorges Gheorghiu-Dej al capdavant, va donar un pas perillós que comprometia els plans soviètics. Es tractava del pla de divisió del treball segons el qual els països econòmicament febles havien de cedir les seves primeres matèries als països més desenvolupats, que assumirien el procés industrial de la fabricació. Els romanesos, resignats a perdre la seva potència industrial, que havia de ser motor econòmic del país però, també, la base per a la formació d’un proletariat essencialment romanès. Per primera vegada el Kremlin veia frustrat un pla econòmic, i no el culpable no era l’estat nacional-marxista que Gheorghiu-Dej tenia entre cella i cella, sinó més aviat una línia stalinista.

En realitat la Romania nacional-marxista vindria després. El 1965 mor Gheorghiu-Dej i és escollit com a nou cap del PCR Nicolaie Ceaucescu, un polític de segona categoria amb dubtoses qualitats per ocupar el càrrec. De fet va ser escollit per la nomenklatura o “stabii” per la seva manca de lideratge. Calia continuar amb la política iniciada anys abans i que Gheorghiu-Dej no havia acceptat mai. L’estat va començar a canviar. Poc a poc Ceaucescu va començar a construir un estat nacionalista amb contínues referències a l’e`poca daurada de la unificació romanesa. El pla industrial va continuar endavant, es va suavitzar la tendència totalitària i es va marcar una línia de política exterior autònoma. El resultat va ser l’augment d’afiliats al PCR. Llavors Romania va viure un fenomen econòmic complex que alguns historiadors han anomenat la “paradoxa stalinista”, i que no ha estat exclusivament romanès, ja que també la van experimentar Hongria i Bulgària, per exemple.

Romania va sotmetre’s als anys 50 al model soviètic, que propugnava la potenciació d’un model industrial en detriment de l’agrícola. Segons dades ofertes per l’historiador Francisco Veiga a “Els Balcans, la desfeta d’un somni”, l’agricultura romanesa va perdre un 35% de la població en una sola generació. L’emigració rural i el creixement de la població urbana va fer que els antics camperols, ara urbanites, milloressin el seu nivell de vida, amb sous més alts i diferents avantatges del welfare state comunista. Però això també havia passat fora dels Balcans, que sí que es van caracteritzar pel desenvolupament d’un cos ampli de buròcrates i gestors capaços de dirigir el desenvolupament industrial requerit. Així doncs, els règims comunistes dels balcans havien creat una nova classe mitjana, una petita burgesia que gaudia d’uns serveis socials impensables abans de la guerra, i que havien elevat espectacularment les expectatives socials de vida. Aquest nou model és considerat la “paradoxa estalinista”, perquè a l’hora que es desenvolupa una indústria, motor d’una economia planificada a l’estil estalinista, es crea una burgesia que la sustenta.

Totalitarisme i excentricitat

Seguint amb un model aperturista, Ceaucescu va defensar obertament la nova ínia marcada per Praga el 1968, anomenada “socialisme de rostre humà”, i es continuava mostrant contrari al discurs de la URSS. Tot i que, a diferència de Praga, els tancs soviètics no van creuar mai la frontera romanesa, l’actitud desafiant de Ceaucescu el va identificar amb la venerada figura de Tito a Iugoslàvia, i li va donar èxit i reputació. Però en l’ascens més espumós del comunisme a Romania, calia decidir si continuar fins a les darreres conseqüències o plantejar una regressió. I això últim és el que va fer Ceaucescu.

Nicolaie Ceaucescu, el polític dèbil convertit en un camaleònic dictador excèntric i hortera capaç de convertir el seu país en un estat miserable ple de restriccions

L’any 1971 el líder va visitar països asiàtics com Xina, Corea i Vietnam del Nord, viatge del qual va tornar transformat, impregnat per la disciplina maoista i el seu model. Tot plegat va culminar amb el retorn a l’ortodòxia marxista a partir d’un cop d’estat social contra les classes mitjanes desenvolupades fins al moment, amb purgues i un ferri control estatal a nivell polític, social, econòmic i cultural. El manteniment d’aquest estat cada vegada més inestable, obsessionat i paranoic va portar també a la desestabilització econòmica. Un sistema irracional, contradictori en ell mateix i amb voluntat autàrquica, va derivar a uns límits de pobresa alarmants. A principis dels anys 80 la situació era molt preocupant. El 1981 el Fons Monetari Internacional va donar un préstec de 12.000 dòlars, que Ceaucescu volia tornar com més aviat millor, i va iniciar una dura política de restriccions.

Racionament del consum, establiment de quotes alimentàries mensuals, restriccions contínues de gas i electricitat, establiment de quotes de Kw mensuals, limitació de la temperatura a 14º a les llars en ple hivern, emissió d’un màxim de dues hores diàries de televisió en color i en blanc i negre. A aquesta crisi econòmica es va unir un extraordinari culte a la personalitat, que el representava a ell com a gran Conducator i s’estenia a la seva dona, Helena. Es va fer pintar pels millors artistes en imatges idíl·liques, va tenir un lloc destacat a la lírica, personalitzat en grans metàfores i hipèrboles, i va entrar en una dinàmica d’irrealitat i excentricitat traduïda en projectes a l’engròs i sovint relacionats amb el luxe. La culminació del procés va ser el Palau del Poble, un edifici que concentrava les principals administracions de l’Estat en unes proporcions mai vistes fins aleshores.

El 1977 una revolta minera a la Vall del Jiu va acabar amb alguns enfrontaments violents i la presència del dictador a la zona. El cert és que fins als anys 80 no va començar a haver-hi una oposició més o menys articulada contra el règim. El 1987 va tenir lloc la protesta més remarcable a Brasov, una ciutat situada a Transilvània, on unes protestes amb contingut laboral van acabar en una revolta política. Els ciutadans van prendre els carrers de la ciutat durant unes hores i, després de la repressió policial, la ciutat va quedar ocupada per les forces armades. Però els efectes a curt termini van ser nuls: Ceaucescu va reelegit poc després al capdavant del partit, i la seva reelecció no va anar acompanyada de propostes optimistes: no hi hauria reformes, no hi hauria Perestroika. Davant el panorma, molts ciutadans van fugir a la veïna Hongria, i tot i que la majoria eren hongaresos magiars, també hi havia una minoria romanesa. I la popularitat del règim queia, no només a l’interior del país.

El 1977 Ceaucescu havia deixat de ser, a ulls d’Occident, el Tito romanès. Formava part d’un nou context geopolític de noves tensions est-oest, en què les grans potències es veien amenaçades per estats emergents (Nicaragua, Afganistan, Cuba...). A més, en aquells anys un afer d’espionatge va posar sobre la taula una informació preocupant: Romania mantenia relacions directes amb la URSS, demostrant així que l’actitud contestatària contra els russos era falsa, i que els diners invertits per Occident a Romania eren enviats a la URSS. Malgrat tot, Ceaucescu es trobava entre els dos móns, i la dicotomia es va intensificar a finals dels anys 80. Gorbatxov iniciava aleshores la Perestroika, però en visitar Bucarest el 1987 es va mostrar clarament la desafecció entre el dirigent rus i Ceaucescu, a qui veia com un excèntric autòcrata i tancat. I malgrat la difícil situació en què es trobava Romania, el dictador ho tenia tot controlat. La Securitat, policia romanesa, inspirava tal terror que a penes hi havia oposició.

El sistema va petar el novembre del 1989, durant el XIV Congrès del Partit Comunista. Tot i que la majoria dels romanesos preferien una reforma del sistema socialista en sentit socialista que no pas un desmantellament del sistema, els factors contextuals (la revolució de Praga, la caiguda del mur de Berlin, la transició hongaresa, la imminent revolta búlgara) Ceaucescu va donar mostres d’un immobilisme insultant. Romania ja havia pagat el crèdit però les restriccions i el control continuarien, i la societat romanesa no hi estava disposada: començava la revolució.

La caiguda de Ceaucescu

Les tensions amb Hongria havien debilitat molt l’estat romanès, que temia un atac hongarès, o bé soviètic. Però Ceaucescu resistia en un ambient tens en què els seus homes de confiança i l’aparell del partit eren presos del pànic. Timissoara va ser el nucli de la revolta popular, que durant sis dies va mantenir la tensió entre els revoltats i la policia. Finalment, la gent va fer fora el Conducator, però els enfrontaments van continuar cinc dies més, amb els civils armats fins a les dents i els policies morts de por. Deu anys abans els miners s’havien desmoralitzat davant la contundència policial, però aquesta vegada era la policia qui es va veure superada per l’acció popular. La crispació va arribar fins a Bucarest, on Ceaucescu va caure en la paranoia d’un complot urdit per enemics externs, potser Hongria o la URSS, i la resposta va ser més contundent. L’Exèrcit va sortir als carrers de Timissoara i tot i que la població civil pensava que mai els dispararien, ho van fer. Indignats, els obrers van organitzar una vaga general. Ceaucescu va mantenir-se fred, i contra una acció ideològica va planejar una reacció ideològica: una manifestació pel centre de Bucarest el 21 de desembre de 1989.

En aquella manifestació els sindicats van enviar-hi treballadors escollit segons un patró amb la consigna d’animar el dictador en el seu discurs. Però entremig s’hi va colar un nodrit grup d’agitadors que van començar a increpar a Ceaucescu i que van provocar el pànic general encenent un petard nadalenc i fent marxar la gent amb l’ensurt. Les televisions van mostrar les imatges explicant, erròniament, que Ceaucescu havia marxat precipitadament per l’enrenou. Però el cas és que la interrupció del programa de la televisió romanesa mentre es mantenia l’ordre a la plaça va fer sortir la gent al carrer, encuriosida, i es va formar una multitud al centre de Bucarest que va desconcertar la policia. Després d’unes hores, l’Exèrcit va tornar a disparar contra els civils i, una vegada més, els obrers van respondre amb una vaga general.

Ion Iliescu després de la victòria a les eleccions presidencials el 1990, aclamat per la multitud, que veia en ell el líder capaç de transformar el socialisme.

Ceaucescu estava ensorrat, però encara cometria un altre error, el definitiu: després que el ministre de Defensa es suïcidés, abatut pels successos, el Conducator va signar una carta en què l’acusava de traïdor. L’Exèrcit va deixar de donar-li suport i, amb la seu del Comitè Central envoltada de manifestant, el dictador va escapar en helicòpter sense saber on anava i amb la voluntat d’organitzar una resistència contra el que creia que era un cop d’estat. Durant unes hores el buit de poder va originar una pugna entre diferents faccions del partit que va acabar amb l’acceptació de Ion Iliescu, membre aperturista del partit en la última etapa del dictador, que va formar el Front de Salvament Nacional. Iliescu va guanyar les eleccions a la presidència i el FSN al govern. Poc després es va decidir executar Ceaucescu i, amb ell, la seva dona. Romania deixava enrere un estat de ferro entre dos blocs en un nou context polític mundial ple d’incerteses.

Resum del llibre "Els Balcans: la desfeta d'un somni" (pp.36-43 i 54-74) de l'historiador Francisco Veiga.

Fotos: Corbis

Mitrovica, el polvorí kosovar

2008-12-02T14:43:00.000-08:00

Bajram Jaha, albanès de 46 anys i excombatent de l'UÇK. Regenta un bar a Mitrovica. Viu a la part sud d'una ciutat dividida entre albanesos i serbis, per on passa el futur de la ciutat i del país, després de la seva independència.

RADIOGRAFIA D'UNA CIUTAT DIVIDIDA

Roser Toll i Jordi Cumplido
Liridom Jaha és albanès i té 19 anys. Treballa al bar del seu pare, a l’estació d’autobusos del districte sud de Mitrovica. Qui puja en un autobús en direcció aquesta ciutat ha de comunicar al conductor en quina part vol baixar, al nord o al sud. I no és una resposta innocent: per parts s’entén en quin bàndol desenvolupes la teva vida, amb els serbis o amb els albanesos.

Mitrovica és una ciutat situada al nord de Kosovo, on s’hi concentra la major part de la minoria sèrbia d’aquest estat recent nascut. Per explicar la vida a Mitrovica ens hem de posar al cap una ciutat de 130.000 habitants. És petita, com
podria ser Manresa o Lleida, però aquesta té la particularitat que està dividida. Aprofitant la línia que traça el riu Ibar, el municipi queda separat en dos petites ciutats, que sota el mateix nom, miren cada una cap a un costat diferent: Pristina o Belgrad.

Qui decideixi baixar a l’estació on treballa el Liridom, es trobarà amb un bar ple d’homes prenent te. Quan vagi a pagar per la seva consumició, haurà d’utilitzar l’euro, la moneda kosovar des que el país és independent, i per donar-li les gràcies haurà de parlar albanès, i dir-li “falimenderet!”. En Liridom encara va a l’escola per les tardes. Hi va caminant, després de treballar. Diu que res ha canviat des que es va proclamar la independència: “Tot segueix igual, sempre hem estat separats”. El seu pare, en Bajram, va lluitar amb l’UÇK durant la guerra del 1999. El que per alguns era una guerrilla d’alliberació nacional, pels altres era una banda terrorista que va ajudar als albanesos a aconseguir la independència amb l’ajuda dels Estats Units. La devoció per aquest estat és immensa: coronant la barra del bar d’en Bajram hi ha un calendari amb fotos de Bill Clinton, i una foto d’ell mateix amb Javier Solana, secretari general de l’OTAN durant la guerra. “Ja no en vull saber res. Només vull estar amb la meva família, i fer la meva vida”, diu Bajram.

A mesura que el carrer principal de la part albanesa s’apropa al pont de Mitrovica, el silenci envaeix les voreres. Ja no es percep l’ebullició típica dels carrerets musulmans, ni la presència de gent. Davant el pont hi ha un edifici gegant que havia estat un banc i ara ocupen les Nacions Unides. A l’altre costat, un casalot convertit en punt de vigilància sota la bandera de l’OTAN. Una mica més enllà, el primer control: la policia kosovar i un cartell que adverteix de la necessitat de portar el passaport en mà i l’amenaça de poder ser registrat davant qualsevol comportament inadequat mentre es travessa el passatge. I a l’altra banda del pont: la part sèrbia.

No tothom pot travessar-lo. De fet, en Liridom no ha estat mai a l’altra banda de la seva ciutat. Són 100 metres, però mai els ha recorregut. Si ho fes, diu, podria tenir problemes. Existeixen uns vigilants, als que anomenen bridgewatchers (vigilants del pont), que es passen el dia en cada banda de la construcció, ara enreixada i plena de policies de la UNMIK –la missió desplegada per la ONU a Kosovo-, la policia kosovar i soldats de l’OTAN. Però ells no formen part de cap institució ni associació: són veïns que la mateixa comunitat manté perquè vigilin l’entrada de persones en la seva zona. Saben perfectament qui passa cada dia, ja sigui a comprar o a fer negocis, i no se’ls escapa cap moviment.

Mirscko treballa com a operador de càmera. Ell ha creuat el pont per treballar –informar i gravar els esdeveniments en moments de conflicte, com els viscuts l’any 2004- i assegura que ha passat por. Ho explica amb una coca-cola davant, li dóna les gràcies en serbo-croat al cambrer, i li paga en dinars, la moneda sèrbia. No hem canviat de ciutat, però si de latitud. “Benvinguts a Sèrbia” diu amb ironia Branislav Krstic, periodista serbi de Reuters, que acompanya Mirsko.

És la part nord de Mitrovica, amb uns 20.000 habitants, on els cotxes no porten matrícula com a forma de protesta per no sentir-se part d’un estat que no reconeixen, i en la que predominen les banderes amb àguiles i els colors nacionalistes serbis per excel·lència: el blau, el blanc i el vermell. Alguna que altra foto penjada pel carrer del president rus Vladimir Putin recorda el gran aliat protector internacional que manté el veto en el sí del Consell de Seguretat de les Nacions Unides per impedir que Kosovo sigui reconegut com a estat independent.

“Legalment, seguint la legislació internacional, Kosovo no existeix, segueix sent un protectorat tal i com ho estableix la resolució 1244 del consell de seguretat”. Així ho explica Jaime Valles, director de la Missió de l’OSCE a Mitrovica, qui a nivell formal no pot dir que viu a Kosovo perquè l’organisme del qual depèn, no reconeix el territori on actualment resideix i treballa com una entitat estatal. Però en canvi, aquesta disposa de moneda pròpia, una capital amb parlament i govern, i un incipient sistema judicial i administratiu. Tot un desenvolupament impulsat per Estats Units i la missió europea EULEX, que se suposa que en breu hauria de substituir la missió de Nacions Unides sobre el terreny. L’OSCE, un dels pilars de la UNMIK (missió especial de l’ONU a Kosovo), treballa al territori pel desenvolupament institucional.

Un nen gitano toca el tambor a canvi de diners a Prizren, una ciutat kosovar on després dels incidents del 2004 es van produir incidents contra els serbis.

Valles assegura que, malgrat que la situació està estabilitzada, Mitrovica és un polvorí que pot esclatar en qualsevol moment. El diplomàtic marca com a punt d’inflexió l’onada de violència del 2004 que, des de Mitrovica, es va estendre per diferent punts de la ciutat. L’origen va ser la tràgica mort d’uns nens albanesos al riu Ibar en estranyes circumstàncies. Cap organisme es va atrevir a donar una versió oficial, però en plena tensió entre albanesos i serbis, els primers van estendre el rumor que els nens havien saltat a l’aigua després de ser espantats per uns nois serbis que anaven acompanyats per gossos. Mai es va demostrar la certesa del rumor, però va ser suficient per fer incendiar la quotidianitat del país en els aldarulls més importants viscuts a Kosovo des del 1999.

El terror sembrat pels albanesos en aquell cas, i patit pels serbis, es resumeix prou bé amb la narració de Mikel Córdoba, treballador de l’ONG Movimiento por la Paz ubicada a Pristina: “Un amic meu serbi va esperar tota la nit que els albanesos anessin a buscar-lo per cremar-li la casa. Estava atemorit, i els policies de l’ONU no va fer res per protegir-lo”. Segons Córdoba, es va tractar d’accions “orquestrades”.

Una opinió similar té el periodista de l’agència de notícies Reuters, el serbi Branislav Krstić: “La premsa albanesa va actuar d’una manera incendiària, ajudant a difondre un rumor que no es podia validar. Van emetre la imatge que els serbis volien venjar-se, cridant al desordre i els aldarulls”. Krstic, com a periodista, critica el sistema de càstigs i recompenses dels organismes internacionals a la premsa albanesa i a la sèrbia: “Mentre els errors de la premsa albanesa van ser corregits amb ajudes econòmiques dirigides a la formació professional dels periodistes, els errors que comet la premsa sèrbia són castigades amb multes econòmiques”.

Els fets del 2004 van obligar als organismes internacionals implicats a multiplicar el nombre d’efectius policials i militars per tal d’assegurar l’estabilitat al país i evitar que els accidents es reproduïssin. “No s’ha tornat a repetir res similar”, assegura Valles, però recorda que “la situació continua sent molt volàtil”. Actualment hi ha desplegats uns 30.000 soldats de la KFOR (forces especials de l’OTAN a Kosovo) arreu del país, 3.000 dels quals es troben a Mitrovica.

EL DILEMA FRONTERER

Després de la proclamació de la independència el passat 17 de febrer, Kosovo es troba en un buit legal. D’una banda, no es pot acollir al dret d’autodeterminació dels pobles que estableix la Carta de les Nacions Unides. Però davant el reconeixement internacional per part d’altres estats, es planteja un cop més la validesa del dret internacional. L’informe que Ahtisaari va presentar el 2007 deixa la porta oberta.

Malgrat una resistència txètnik molt exigua, la majoria dels serbis de Kosovo, molt concentrats a Mitrovica, han tirat la tovallola i entenen que Kosovo ja no serà mai més Sèrbia. Tot i així continuen les posicions enfrontades, i ningú vol fer el pas públic de renunciar al territori.

Les fotos de Putin i les consignes contra els “enemics” de Sèrbia, personificats en Clinton i Solana, són l’escenificació d’un bastió de resistència contra una ocupació a la que no poden fer front en una ciutat –un país, en definitiva- literalment presa per les forces internacionals. O pot ser quelcom molt més senzill: un gir nostàlgic als símbols que encara els pertanyen, contra tot allò que consideren hostil i injust. Com la gran bandera que presideix un monticle que mira, de fit a fit, als districtes albanesos del sud de la ciutat, a mode de provocació. Contra aquesta poesia dels símbols s’imposa el pragmatisme d’alguns serbis que, resignats a la derrota, pretenen canviar el rumb de la història. És el cas del periodista de Reuters Branislav Krstić.

Segons Krstić la història ha demostrat, almenys a Sèrbia, que enemistar-se als Estats Units és sinònim de perdre-ho tot. “Milosević no va saber llegir la situació en el seu moment: mentre els Estats Units es plantejaven fer volar Iugoslàvia ell va creure que havia d’enfrontar-se”. “Què hi va guanyar?”, pregunta Krstić, i ell mateix respon: “va perdre la guerra”. Ara, Krstić creu que és el moment d’aliar-se amb els Estats Units i treure’n alguna cosa positiva d’una situació que els serbis tenen molt perduda. El periodista no té cap dubte que els plans dels Estats Units passen per controlar el sud-est d’Europa amb la instal·lació de bases militars com la de Camp Bonsteal, situada al poble d’Uroševac, al sud-est de Kosovo.

Però, si bé els serbis conviuen amb la resignació de no poder recuperar el territori ancestral que un dia va ser seu, els albanesos tampoc tenen facilitats en el seu procés de secessió. De fet, l’ONG en què treballa Mikel Córdoba es dedica a atendre les víctimes albaneses dels darrers processos històrics de Kosovo. Es tracta d’albanesos que, després de la guerra, no han pogut recuperar les seves propietats al nord de Mitrovica. Com que és del tot impossible que els albanesos creuin la frontera física del pont que sobrevola el riu Ibar, no poden accedir a les llars en propietat seva, i acudeixen a organismes i entitats solidàries que es dediquen a fer de pont entre els ciutadans afectats i les administracions judicials i polítiques del país.

No s’ha de perdre de vista que Kosovo és l’epicentre de la geopolítica internacional als Balcans. Com recorda Mikel Córdoba, “la guerra del 1992 va començar amb Kosovo, en aquell cèlebre discurs de Milosević el 1992. El nus del conflicte van ser Croàcia i Bòsnia, i es desenllaç va ser, i ho torna a ser ara, Kosovo”.

Banderes kosovar i nord-americana en un edifici oficial a la capital kosovar, Pristina. La febre pro-americana ha pres embranzida després del reconeixement de la independència pels Estats Units.

I el futur passa per Mitrovica, el darrer territori del país dividit a parts iguals entre serbis i albanesos. La polèmica resideix en l’opció de dividir legalment la ciutat en dues parts, situant la barrera natural del riu Ibar com a frontera oficial de Sèrbia, integrant els districtes serbis de Mitrovica dins del país que ara governa Boris Tadić. Un líder que, per cert, ja ha informat que no descarta acceptar aquesta solució per marcar un punt i final a la dura situació per la que passa Kosovo. Jaime Valles va deixar entreveure que, efectivament, la UNMIK treballa per apropar aquesta situació a la realitat, tot i que no amb immediatesa: “en uns 10 anys, crec que la frontera baixarà al riu. A això anem...”.

El mateix creu el serbi Branislav Krstić. Però en canvi, hi ha veus discordants que consideren una barbaritat aquesta solució, ja que la veuen inefectiva per absorbir, a llarg termini, l’arrel del problema a Kosovo. És el cas de Visar Ymeri, del moviment Vetëvendosje, que creu que el país “ha de mantenir la integritat del seu territori, integrant els serbis del nord en l’estructura estatal”. Per això Ymeri considera que “s’ha de tallar les relacions de Belgrad amb els serbis del sud”. Una decisió per a la qual Ymeri utilitzaria, si la situació ho requerís, un eventual exèrcit del que en aquests moments el país no disposa. La paraula Vëtëvendosje, traduïda de l’albanès, significa “autodeterminació”. El moviment planteja una independència real allunyada de la tutela internacional actual. Per això els esforços de la plataforma van encaminats a presentar la UNMIK i l’EULEX com els grans enemics dels alabano-kosovars, reconeixen-te la tasca realitzada en els primers anys de la postguerra, però definint-la ara com un obstacle massa gran per al desenvolupament del nou estat. Ymeri posa tot l’èmfasi en recordar que l’organització té un caràcter no violent, un fet que l’emparentaria d’alguna manera en la metodologia de l’ex president kosovar Ibrahim Rugova.

La força del moviment encara és minsa. La pregunta de Mikel Córdoba en pot resumir el per què: “Com poden pretendre aglutinar gent rere el seu moviment si el que estan fent és criticar les Nacions Unides? Els albanesos entenen que gràcies a la resolució 1244 avui poden plantejar la construcció del nou estat”. Però Visar Ymeri ens fa visualitzar un estat que desenvolupa noves institucions i administracions amb un poder estèril, aglutinat en les competències de les Nacions Unides. “De que ens val”, diu, “un ministeri de Justícia si les competències judicials les té l’ONU?”.

La guerra croatomusulmana a Mostar

2008-11-18T08:18:00.000-08:00

Un edifici perforat per les bales musulmanes al barri croat de Mostar. A l'altre banda del pont de Neri Most, que divideix la ciutat, els efectes de la guerra es fan més palpables amb un ampli mosaic de cementiris musulmans enmig dels carrers.

Deixant enrere el paisatge àrid de les muntanyes croates entro en la frondositat verda de Bòsnia i el marc se'm revela més tendra i, inevitablement, més proper i preciós. Després d'unes hores sobre l'autobús creuen pels meus ulls les primeres tombes, un element massa recurrent al paisatge bosnià. Com estatues hieràtiques s'aixequen les làpides de tots els símbols i religions a banda i banda del camí en una desèrtica esplanada abans d'arribar al meu destí més immediat. Més endavant, en uns blocs de pisos grisos uns nens juguen amb pistoles de plàstic: han nascut amb la guerra i amb la guerra han de viure. Només uns minuts després una veu anuncia dins l'autocar, en serbocroat: "sóu a Mostar..." He arribat i el carrer principal és depriment: els edificis estan perforats per les bales, molts estan cremats o en ruïnes, i cada certs instants creua davant els meus ulls un nou cementiri. Per les làpides intueixo que estic al barri musulmà.

A l'arribar a l'estació d'autobusos coneixo la Dada Kusmovic, una dóna d'uns seixanta anys que em donarà allotjament. Des de casa seva e sveuen une svistes privilegiades de Mostar, i hi puc endevinar a la posta de sol una ciutat petita amb dues parts molt diferenciades: per sobre dels edificis de vivendes s'aixequen a una banda els minarets i, a l'altra, els alts campanars cristians. Arribant a casa la Dada em faig una idea de la duresa de tot plegat: les portes de ferro colat estan rovellades, les parets de pedra estan gastades, les escales fan olor de resclosit i de vell. Tot sembla envellit. Al menjador de casa seva hi ha un quadre del que, intueixo, era el seu fill, vestit de militar. Va morir a la guerra que va enfrontar una part de la ciutat amb l'altra. Mostar, municipi situat al sud oest de Bòsnia, va ser la ciutat on es va centrar tota la duresa de la guerra entre croats i bosnis. Per això la majoria de les tombes de la ciutat duen inscrites a les làpides una sola data de defunció: 1993.

Endinsant-me al barri musulmà començo a empapar-me de l'essència més àrab de la ciutat, amb els carrers estrets asfaltats amb llambordes de pedra rodona, perimetrats per cases irregulars amuntegades unes sobre les altres i altes, molt altes, i disfressats paral·lelament a banda i banda amb basars, petites tendes i bars rústics amb homes prenen te i fumant. Una estampa característica de qualsevol ciutat sedimentada per la cultura musulmana. Em recorda, en certa manera, els carrers del basar àrab de Granada. Passejant pels carrers i observant lesparades me'n dóno compte que les botiguetes estan plenes de souvenirs amb referències al mariscal Tito, una figura que ja no m'abandonarà fins al final del meu viatge a Bòsnia. A la banda croata -i amb més raó, ja que Tito era croat- la cara del mariscal també ocupa nombrosos souvenirs. És com si, d'alguna manera, la figura de Tito fos l'únic nexe d'unió que quedés entre aquests pobles enemistats. L'últim carrer, que serpentejo esquivant una vegada i una altra les desenes de nens gitanos que em demanen almoina, em condueix al majestuós pont de Stari Most.

El pont de Stari Most divideix el districte croat de Mostar del districte musulmà. Durant la guerra va ser enderrocat pels croats però, anys després, la UNESCO l'ha tornat a reconstruir pel seu valor estètic, artístic i històric.

El pont s'aixeca majestuós sobre el riu Neretva, d'un intens color turquesa. Al marge més proper del riu encara resten algunes grans pedres del vell pont, que va ser bombardejat i enderrocat pels militars croats durant la guerra civil de la ciutat (9 denovembre de 1993). Queia així una peça de gran valor històric. Datat del s.XIV, Stari Most és considerat patrimoni de la Humanitat i que, amb els anys, ha esdevingut també símbol de la cruenta guerra de Bòsnia (1992-1995). El 2004 van començar els treballs de reconstrucció finançats i liderats per la UNESCO, en base als mètodes de construcció empleats originàriament pels musulmans. En serbobosni Stari Most significa el "vigilant del pont". A l'entrada d'aquest hi ha un museu amb imatges datades des dels inicis de la construcció del primer pont. Travessar-lo suposa mig minut: és estret i amb pedres al terra, però la seva majestuosa alçada provoca vertígen a qualsevol. Pero hi ha algú per als quals no existeix la por a l'alçada: viuen d'això. Quatre nedadors saltend esenes de vegades cada dia a canvi de l'almoina dels turistes. La caiguda lliure de 30 metres es paga a un alt preu.

I 4 metres més enllà ja sóc a la part croata. Els alts minarets deixen pas a un barri d'arquitectura més ordenada i en aparença més moderna, presidida per les altes torres quadrades de les esglésies catòliques. Avançant pels carrers em topoamb un gran cartell de l'HDZ, el partit de Franjo Tudjman que va estar al capdavant del país durant els anys de la guerra. Els nacionalistes que, com els de Milosevic i Izetbegovic, van empényer el país a una lluita fratricida. Darrera seu un edifici en ruïnes malviu encara en el map urbà de la ciutat, i penso que el nacionalisme té moltes coses a fer-se perdonar i ha de patir encara una reforma interna per construir els nous edificis de la ciutat i del país. Però si alguna cosa crida l'atenció al districte croat de Mostar és la immensa creu que presideix la montanya que fa de frontera natural al nord-oest de la ciutat, una creu aixecada durant la guerra com a provocació als veïns musulmans. De fet, la creu és del tot visible si es mira des del barri musulmà, en una estampa reveladora dels temps de la guerra. Tornant a la casa la Dada em miro Mostar de nou: els minarets junt als cementiris, el pont dividint la ciutat, les esglésies catòliques immenses, la creu damunt de tot com a record de la vergonya... Però és tan bella, Mostar.

Cartell electoral de Ljubo Beslic, candidat de l'HDZ a la ciutat de Mostar. El partit nacionalista croat va aglutinar faccions del nacionalisme moderat i més extrem a Bòsnia, els mateixos que a Mostar s'enfrontaven als seus veïns musulmans.

Fotos: Roser Toll i Pol Bargués

"És impensable que Kosovo torni a ser sèrbia"

2008-11-14T06:06:00.000-08:00

ENTREVISTA AL DIRECTOR DE L'OFICINA DE L'OSCE A MITROVICA

La presència militar, tant de les forces de l'OTAN com dels policies de l'ONU, a Kosovo ha augmentat des del 2004 i es fa ben visible a Mitrovica.

TEXT: Jordi Cumplido / FOTOS: Beñat Zaldua i Roser Toll
Amb una àmplia experiència de treball sobre el territori, des de principis dels anys 90, el valencià Jaime Valles és director general de l’oficina de l’OSCE a la ciutat kosovar de Mitrovica. Segons el mateix Valles, la missió d’aquest organisme -dependent de l’ONU- a Kosovo és la més important de la seva història, per la seva dificultat i transcendència. Ens podem fer una idea doncs, de la responsabilitat de Valles i l’OSCE en un moment especialment transcendental pel futur de la regió més conflictiva de l’ex Iugoslàvia.

-En què consisteix la vostra feina aquí?
-La missió de la UNMIK (United Nations Mission in Kosovo) al país comptava, d’inici, amb quatre pilars fonamentals: l’ACNUR, que amb la fi de la greu situació dels refugiats va deixar de ser necessària; la Unió Europea, que s’ha retirat perquè ja no és necessari un desenvolupament econòmic; l’ONU, que manté la resolució 1244 però cada vegada més en entredit, pel desenvolupament incipient d’uns institucions polítiques pròpies a Kosovo; i l’OSCE, que es manté com l’únic pilar de la UNMIK perquè va més enllà de l’ONU. La nostra tasca és desenvolupar el sistema institucional del país perquè, després de la independència, pugui construir el seu estat. Un exemple d’això és tot el treball que vam fer de suport durant les darreres eleccions municipals, el mes de maig del 2008. També intentem corregir algunes anomalies democràtiques, com la falta de llibertat de premsa, i ajudem a la creació del nou cos policial.

-Llavors, creu que Kosovo és un estat?
-No. Kosovo segueix sent un protectorat de l’ONU perquè la resolució 1244 segueix vigent. Però, paral·lelament, el projecte d’independència és prou sòlid i podem parlar de la construcció d’un estat a nivell institucional. Una mostra d’això és la Constitució redactada per al nou estat, que considero molt ben elaborada.

-Per una banda l’ONU, per l’altra noves institucions autònomes... No crea un caos, tot plegat?
-És inevitable. De fet la ciutat de Mitrovica i el país en general es mostra dividit, entre serbi i albanesos, perquè uns volen que l’ONU segueixi al territori i els altres que marxi.

-Expliqui-m’ho...
-Per als albanesos l’ONU és un obstacle pel desenvolupament del nou estat d’una forma autònoma. Els albanesos reconeixen la tasca dels organismes internacionals al país: sense la resolució 1244 segurament seria impossible construir un Kosovo albanès. Però ara els fa nosa, i no només l’ONU, sinó que també veuen l’EULEX (programa de desenvolupament judicial, policial i fronterer de la UE) com un obstacle. En canvi, per als serbis l’ONU i l’EULEX són la darrera esperança de frustrar el nou estat i recuperar, més endavant, la lluita per mantenir Kosovo dins l’estat serbi. Ara bé, sempre hi ha matisos. Hi ha albanesos que consideren que aquests organismes els protegeixen de la violència sèrbia, i viceversa, molts serbis tenen la percepció que els reprimeixen.

-Parli’m de la violència a Mitrovica
-Ara la cosa està calmada. Contra el que s’esperava, la proclamació d’independència el passat 17 de febrer del 2008 no va comportar greus aldarulls. El darrer gran conflicte van ser els atacs albanesos als serbis de Kosovo per un accident que encara no s’ha esclarit. L’abril de 2004 uns nens albanesos van morir ofegats al riu Ivar, i la premsa albanesa va difondre una història que no ha estat demostrada, i que explicava que uns joves serbis acompanyats per gossos els havien espantat fins fer-los precipitar al riu. La mort dels nois va provocar una onada d’atacs als serbis de Mitroivca que, en pocs dies, va estendre’s a altres zones del país, com la capital (Pristina) i la ciutat de Prizren. Molts serbis van morir o van veure com els albanesos cremaven i destrossaven les seves cases. Des d’aleshores la KFOR (forces especials de l’OTAN a Kosovo) han multiplicat els seus efectius: avui en dia hi ha uns 30.000 soldats desplegats per tot el territori, 3.000 dels quals a Mitrovica. Això ha contingut els aldarulls i ha mantingut una certa pau al país. A més, s’està desenvolupant un cos de policia autònom oficial. Però la situació és extremadament volàtil. A Kosovo les coses canvien cada minut, i un incident absurd com el dels nens pot desencadenar el caos. Hem de pensar que a Mitrovica gairebé tothom disposa d’un revòlver a casa.

-He vist que a la ciutat hi ha cotxes sense matrícula. Per què?
-És una provocació, una resposta al control policial. Serbis i albanesos arranquen les matrícules dels seus cotxes per dir a les forces policials i militars que ningú els pot controlar. Un acte de rebel·lia.

Vista de la ciutat de Prizren, a l'oest del país, des del barri serbi de la ciutat. En primer pla una teulada destrossada pels desperfectes ocasionats pels albanesos contra habitatges serbis el 2004, el darrer gran conflicte al país.

-Hi ha molta mafia?
-Molta. Miri, aquí ningú es mor de fred ni de gana, perquè l’economia submergida organitzada per la mafia funciona molt bé. La mafia albanesa funciona per clans, que és com s’estructura la vida social albanesa (a partir dels mandants del Kanun, una llei escrita que regeix la vida de la comunitat) i la poca penetració de l’EULEX i la baixa formació de la policia kosovar (molt nova) fa que no es pugui controlar gairebé gens. D’una banda trobem bosses de població sèrbia que reben ajudes econòmiques de Belgrad i, de l’altra, albanesos que es nodreixen d’una àmplia i eficaç xarxa mafiosa. Kosovo, amb baixos índex de productivitat i alts índex d’atur, no és un país pobre, com Romania, gràcies als clans de la mafia.

-Com descriuria la situació de divisió de Mitrovica?
-Mitrovica representa, en majors dimensions, la divisió ètnica del país: serbis i albanesos. Però a Mitrovica, a diferència de la resta del país, la proporció és del 50-50%. Al nord hi ha tres districtes serbis i al sud tres d’albanesos. Els albanesos no poden anar a la part sèrbia i els serbis no poden visitar la part albanesa. Això es reflecteix en la figura dels bridgewatchers, és a dir, els vigilants del pont. Es tracta de ciutadans normals i corrents que controlen que l’”enemics” no creui el pont. Demanen el passaport i, si és un albanès en part sèrbia o un serbi a la part albanesa, les conseqüència poden ser dramàtiques.

-Com es pot solucionar la situació?
-El debat sobre el futur del país es debat ara a Mitrovica, perquè els albanesos volen mantenir la integritat del país i alguns serbis optarien per baixar la frontera de Sèrbia al riu Ivar. Crec que en un termini de 10 anys la frontera baixarà al riu. A això anem... El que és impensable és pensar que Kosovo tornarà a ser Sèrbia.

-Què hi diu el nou govern de Sèrbia?
-El canvi de govern ha estat positiu per a l’OSCE, ja que tot i mantenir la mateixa postura pel que respecte a Kosovo, són menys radicals.

-Amb quines dificultats es troba l’OSCE per intervenir al país?
-El funcionament de l’OSCE és complicat perquè aglutina 56 països i funciona per consens: això vol dir que si un sol país no aprova una resolució, aquesta no es pot tirar endavant. El problema més important és que a l’inici de la UNMIK (1999-2000) es va subestimar el poder de Rússia. Llavors era una potència dèbil, però amb els anys ha renascut, gràcies al petroli, l’auge del nacionalisme, etc., i ara bloqueja la majoria dels projectes de l’OSCE.

- Es pot relacionar el cas de Kosovo amb la recent agressió de Rússia a Georgia?
-Els albanesos no accepten aquesta relació, però per als serbis l’agressió de Rússia ha estat una bufetada. Allà on abans Rússia havia defensat la integració de Kosovo dins l’estat serbi, a Geòrgia ha defensat les regions independentistes.

-Quins són els objectius immediats?
-Primer de tot desenvolupar una administració autònoma forta. Actualment l’administració de Mitrovica és molt dèbil perquè no hi ha experiència democràtica, ja que la societat es regeix pels mandats arcaics del Kanun. En segon lloc cal ajudar al desenvolupament de la policia kosovar. El principal repte és aconseguir equilibrar el cos, formar bé els policies perquè els agents albanesos no reprimeixin els serbis i els serbis els albanesos.

La biblioteca de Sarajevo: "Ne zaboravite!"

2008-11-11T10:19:00.000-08:00

Portals del primer pis de la Biblioteca Nacional ubicada a Sarajevo, amb el quadre del pintor croat Edo Murtic "Conversation with the wall" (2002).

“Ne zaboravite” (No oblideu!) resa una placa a l’entrada de la Biblioteca Nacional de Sarajevo. La nit del 25 al 26 d’agost de 1992 els sebris que assetjaven la ciutat van decidir que la cultura bòsnia tampoc mereixia ser respectada. Un bombardeig va ser suficient per enderrocar algunes parets de l’edifici i cremar bona part del seu interior, fent malbé de passada uns dos milions d’exemplars manuscrits del segle XIII.

Construïda al segle XIX la biblioteca es caracteritza per un estil arquitectònic neo-mudèjar, a mig camí entre l’estil otomà i l’occidental, la bellesa de la qual ha sobreviscut a les bombes. Entrar-hi permet compartir el fred i la buidor d’aquells dies, i deixar-se endur per la memòria d’un temps en què el patrimoni cultural era un blanc més de les bales enemigues. Dins la biblioteca, com un antídot contra l’oblit, una exposició permanent del pintor croat Edo Murtić (1921-2004) es revela al turisme com una veritat estremidora.

Amb una clara influència picassiana –no en va Murtić es considerat el Picasso croat- els quadres esdevenen pintures de l’horror, un mostrari d’esquelets i pintures fantasmagòriques que destil·len una abstracció identificada a l’absurd de la guerra. Un traç enèrgic i irat revela el dolor amagat sota la pell de l’escriptor, transmissor alhora de tot el dolor compartit pels homes i les dones de la ciutat. Murtić vol transmetre senzillament això, l’absurd i el dolor, la ràbia i la impotència, tenyir les parets de les sales buides i ofegades de l’olor de la pols i la humitat, d’un crit a la sensibilitat humana. Per això l’autor no assenyala culpables directes, sinó que representa esquelets abillats amb indumentàries militars les medalles dels quals representen la bandera iugoslava, a la qual responen totes les seves repúbliques, o de totes les repúbliques per separat. La sèrbia, sí, però també la bòsnia, i la croata, i l’eslovena...

Un es pot aturar davant les pintures i creure que el temps no passa, que els esquelets són de veritat i que el fred de la sala podrà paralitzar qualsevol gest, qualsevol intent d’escapar. Però al sortir, recuperant nou l’alè de la vida quotidiana a la ciutat de Sarajevo, és quan el viatger se n’adona que el temps ha passar, certament, però que calen edificis com la Biblioteca Nacional de Sarajevo, i autors com Murtić, que recordin que un dia algú va decidir matar gent i cremar cultura.

Portal de l'accés a la planta baixa on s'evidencia l'estil neo-mudéjar d'inspiració àrab però amb alguns elements del món occidental.

Eterna guerra

2008-10-16T15:14:00.000-07:00

Mihatovici Camp va ser construït després de la guerra, per fer front a la desesperada crisi humanitària derivada de la barbàrie sèrbia desfermada a la Bòsnia oriental, actual República Srpska, sobretot a Srebrenica. Inicialment van ser 30.000 els refugiats que van viure a Mihatovici, ara apenes en queden 10.000. És un dels pocs camps de refugiat que encara està en ús.

A finals de juliol de 1995 una llarguíssima filera de dones bòsnio-musulmanes, algunes carregant amb els fills a l'esquena, abandonaven la terra on van néixer i créixer. No ho feien voluntàriament, eren víctimes de la pitjor de les tragèdies de l'última dècada del segle XX a Europa. Elles no ho sabien, però, i diuen que marxaven seguint el rastre dels núvols grisos que s'estenien com cotó fluix per un cel que plorava confós amb la fumera que d'arreu estenia els seus braços. Algunes mares giraven el seu cap per mirar per darrera vegada el seu poble. I esperaven retrobar-se amb els seus marits a aquell maleït lloc qualsevol on les conduirien els autobusos preparats pels serbis; malauradament esperaven en va. Però després tornaven a girar el cap i miraven de nou aquells núvols immersos en un oceà de fum i ja no pensaven en el passat immediat que se'ls acabava de morir a les mans, sinó en aquell futur tan incert que els colpia el pit cruelment i prenia tot el dramatisme dins la mirada innocent i confiada dels seus fills.

Mihatovi Camp, un camp de refugiats prop de Tuzla (nord-oest de Bòsnia), ens parla encara avui d'aquest futur. Un futur que retorna encara els seus fills al passat, un futur basat en l'impossible oblit i la complicada possibilitat de començar de nou. Just després de la guerra, noruecs i holandesos van construïr el camp de refugiats, un dels molts que es van construir al país, per donar cabuda als milers i milers de bosnis que després dels acords de Dayton, tot i la possibilitat de tornar a les seves llars, no volien o no podien fer-ho. "Aquí no hi ha futur", explica una de les refugiades que sí ha tornat al seu poble natal, Kamenica: "les administracions són regides per serbis, i no ens donen treball ni ens posen facilitats. La policia és sèrbia, i ens maltracta sovint". A banda d'això, hi ha problemes immediats que impedeixen a molts supervivents del genocidi abandonar els camps de refugiats, com la poca solvència econòmica.

El Halil té 26 anys i és un supervivent d'Srebrenica. La seva esposa, Hania, també ho és, i a la massacre hi va perdre el pare i dos germans. La dura vivència va ser el preludi d'una vida marcada per les ferides de la guerra i la difícil construcció d'una llar per ells i els seus fills lluny del seu poble, a Mihatovici Camp. La Hania no treballa i el Halil tampoc, després d'una llarga successió de feines que no li han anat bé i on, moltes vegades, treballava de negre. Explica que a Bòsnia, molts amos aprofiten la situació dels refugiatsper fer-los pagar una suma de diners a canvi d'un contracte laboral. Així les coses, el Halil i la Hania viuen de petites feines que el Halil cobra en negre i de la pensió que rep Hania de l'estat, com molts dels familiars de les víctimes de la guerra. Habiten en un dels blocs construits a Mihatovici Camp amb els seus dos fills, l'Edine (5 anys) i la Dina (3 mesos). Viuen amb el dia a dia d'unes complicacions en la quotidianitat d'un camp construit de forma provisional que les dificultats de la postguerra estant perpetuant.

El pis té un menjador petit amb una cuina annexa on es desenvolupa la vida familiar: totes les hores que no dormen. Allà reben visites constants, doncs és una característica del camp el fet que els refugiats es visitin constantment. Amics i familiars travesses les portes de casa d'amics i familiars perquè aquestes no existeixen, gairebé. Els uneix quelcom més que l'amistat o vincles familiars, comparteixen històries dramàtiques que els acompanyaran tota la vida. El te i el menjar és el ritual que comparteixen matí, tarda i nit, i que els ajuda a extreure'n el millor de seguir vius dia a dia. Amb ells dorm la Dina, mentre que a l'altra habitació ho fa l'Edine. Un petit lavabo completa l'estructura de l'hàbitat. Les condicions del pis són força precàries, amb una estructura feble, força brutícia acumulada, talls de llum freqüents i sense aigua corrent. A Mihatovici Camp els refugiats solen anar sovint a una font situada a uns 200 metres per agafar aigua potable, però a casa del Halil no: ell explica que els seu organisme ja s'ha adaptat a l'aigua bruta i plena de microbis que els raja de l'aixeta.

Foto de l'Edine, el fill
del Halil i la Hania

A casa del Halil venen el seu germà, Mujo, que viu sol, la seva sogra i dos amics, l'Amir i la Medina, que també tenen dos fills. L'Amir domina un anglès molt bàsic que ens permet augmentar el nivell de les converses i prendre més confiança. El Halil, la Hania i el Mujo continuen amb el seu voluntariós exercici de fer-se entendre, entre la mímica i un diccionari bosanski-català/català-bosanski. és en converses dures que els obluga a recordar els temps de la guerra quan me n'adono que el llenguatge pot ser superat per gestos i mirades, per un senzill però gratificant exercici d'empatia. Prenem te i pastes, després sopem i, a la nit, mirem plegats un vídeo del líder musulmà Abu Hamza. Compartint hores amb ells un es fa a la idea de com de diferents són aquests musulmans d'aquells amb què acostumem a conviure nosaltres. No creuen ni més ni menys amb Al·là, però no cal oblidar que són eslaus islamitzats, és a dir, aquells bosnis eslaus que al llarg dels segles XIV i XV van ser convertits a l'islam durant la invasió de l'imperi otomà. Això fa que molts, sobretot els més joves, no siguin musulmans practicants. No fan el ramadà, no resen cinc dies i, si els ve de gust, fumen i beuen. Això sí, a l'entrada ens obliguen a treure'ns les sabates i, al menjador, hi tenen alguna que altra imatge religiosa. És allò que els va condemnar al genocidi i que no han volgut abandonar després, una forma de dir que tot allò va ser absurd i de mantenir-se orgullosos a la intolerància sèrbia.

Uns i altres lluiten per marxar de Mihatovici. El Halil i la Hania, com l'Amir i la Medine, busquen lluny del camp un futur digne per als seus fills. Però és complicat. Mentrestant, el treball d'organistzacions com l'ONG barcelonina Trenkalòs els ajuda a conviure amb aquesta vida obstinada que algú, injustament, va decidir que visquessin. Al marxar de Mihatovici la mirada del Halil se'm clava al cor, i em narra d'una banda la tragèdia del camp, i de l'altra el dramatisme de la seva història particular compartida per molts. Possiblement no recuperi mai més la felicitat.

Dayton: una victòria a mitges

2008-10-11T06:27:00.000-07:00

Mapa ètnic de Bòsnia el 1992, abans de la guerra. En vermell, la zona sèrbia; en blau, la zona croata; els verd, la zona musulmana. Per la distribució ètnica es veu clarament com els musulmans ocupaven la part central de Bòsnia, una situació que va ser aprofitada per Tudjman i Milosevic (croats i serbis) per intentar pactar la divisió del país en una franja occidental croata (en minoria) i una franja oriental sèrbia (amb majoria) creant un estat tampó musulmà (part meridional) en les famoses trobades de Karadjordjevo. En la ment dels serbobosnis, però, primava recuperar la zona de Brcko, sota domini musulmà, que havia d'unir la part nord-occidental sèrbia, amb seu a Banja Luka, amb la part oriental, amb seu a Pale.

Mapa polític de Bòsnia regulada pels acords de Dayton (1995) que van posar fi a la guerra i van dotar el país d'una nova distribució territorial. Els mateixos colors que al primer mapa. S'aprecia un augment territorial per Croàcia, en virtud del reequilibri pretès pels mediadors en els acords de pau. La zona musulmana queda gairebé intacta. La part sèrbia perd territori però guanya dues coses: la primera, l'anhelat corredor de Brcko, que uneix la part nordoccidental amb la franja oriental; la segona, i la més important, una entitat políticament autònoma, la República de Srpska, diferenciada de la Federació de Bòsnia i Hercegovina, de la que sí que forma part la franja croata (veure mapa en blanc i negre).

La guerra de Bòsnia va suposar un maldecap per a la diplomàcia internacional, que va jugar un paper certament lamentable en el conflicte. El desgast de la guerra no va ser tan sols intern, per una població extenuada i víctima eminent del desastre, sinó també per les enitats internacionals que, sorgides del nou mapa de blocs, maldaven per guanyar una posició destacada, això és, Unió Europea i Estats Units. De fet, l'inici de la guerra de Bòsnia s'emmarca en certa manera en la intensificació de l'intervencionisme d'aquests dos grans gegants als Balcans. De manera nefasta, com van demostrar els fets: el 1991 Alemanya es va precipitar en reconèixer les independències eslovena i croata, alhora que defensaven la integritat del vell estat amb vanitats contradictòries com la cessió de credits bancaris. Sigui com sigui, Les coses no es van fer bé aleshores, en un moment en què estats Units, per cert, es mostrava poc preocupat pel destí de les repúbliques balcàniques. Després de la desafortunada incursió europea en l'incipient conflicte balcànic es van tirar endavant alguns plans de pau que, amb millor o pitjor intenció, van fracassar un darrera l'altre: el pla Carrington, el pla Cutilheiro i el pla vance-Owen.

El 1994, quan els croats van rebentar la frontera de la Krajina vencent els serbis i van entrar a Bòsnia complicant encara més la carniceria que estava devastant el país, el diplomàtic Owen va proposar un pla semblant al del portugués Cutilheiro. Es tractava de dividir Bòsnia en cantons segons les diferents zones ètniques. Va ser el moment en què més a prop va estar la diplomàcia europea d'aconseguir pacificar Bòsnia. Tudjman (Croàcia), Milosevic (Sèrbia) i Izetbegovic (bosniomusulmans) van aconseguir arribar a un acord per cessar la violència i accepta el pla Vance-Owen; però en última instància Radovan Karadzic, líder dels serbobosnis, es va negar a acatar l'acord, el va dur al parlament serbi de Bòsnia i va ser rebutjat. L'acció va provocar les ires de la comunitat internacional i dels serbis a Belgrad. Milosevic, molt enfadat amb la tossuderia de Karadzic, va retallar les ajudes militars dels serbis a Bòsnia. El fracàs de l'acord, juntament amb tots els altres, l'extram situació humanitària després de la massacre d'Srebrenica i el fracàs de les Nacions Unides, i el canvi d'administració nord-americana amb l'arribada de Bill Clinton a la Casa Blanca van marcar un punt d'inflexió en la resolució del problema.

La diplomàcia nord-americana, ara obstinada en encarrilar un procés de pau, va tenir una genial idea. Calia arrancar els líders del territori i dur-los a un lloc neutre on no estiguessin influenciats pel desenvolupament bèl·lic. I calia marcar un 'timing' per pressionar-los, és a dir, fixar una data concreta més enllà de la qual Estats Units es retiraria com a mediador i deixaria els tres presidents com a responsables del destí de la malaguanyada Bòsnia. Juntament amb ells hi havia el representant de la Unió Europea, Carl Bildt, el ministre d'assumptes exteriors de Rússia, Igor Ivanov, i el general Wesley Clarck, que va jugar un paper determinant que li va valer, anys després, per ser nomenat el comandant suprem de l'OTAN a Europa. El lloc triat va ser Ohio (Dayton), on després de dures reunions i intensos debats entre els tres líders, es va arribar a un acord que dibuixava un nou mapa polític per al país. Setmanes després, el 21 de novembre de 1995, amb els acords de Dayton sota el braç, Milosevic, Tudjman i Izetbegovic signaven la pau de París que posava fi a la guerra. Una gran victòria de la diplomàcia després de la llarga llista de fracassos. O no?

Un acord de pau controvertit

És cert que els acords es van signar en un moment de desesperació per part de l'administració nord-americana i d'obstinació per part dels presidents de les diferents repúbliques balcàniques implicades. Però no cap dubte que certs aspectes que van quedar recollits a l'acord ofereixen dubtes i sospites, i es poden entendre com el fruit d'un acord precipitat. Els serbis van sortir-hi guanyant, amb un Milosevic que va mostrar-se als ulls del món com un carnicer reconvertit en un estadista brillant i un diplomàtic amb grans dots per a la negociació. Tudjman, que no va guanyar res als acords, va ser vist no obstant com l'home que va aconseguir mantenir la unitat de Bòsnia. En canvi, el gran derrotat dels acords va ser Izetbegovic, que es va mostrar extremadament feble durant les reunions i va demostrar una inexperiència absoluta en la política internacional de primer ordre, malgrat que tenia l'avantatge de presentar-se als acords com la gran víctima de la contesa bèl·lica.

S'ha dit en moltes ocasions que els acords de Dayton van servir per acabar amb el conflicte però no per construir un estat. Territorialment el país va quedar dividit en dues entitats autònomes, la Federació de Bòsnia i Hercegovina (croatomusulmana) i la República de Srpska (serbobosnis), que queden integrades no obstant dins un mateix estat: la República de Bòsnia. Cada entitat disposa dels seus propis parlaments i governs, i també d'unes forces armades pròpies, però se'ls obliga a respectar la integritat i la sobirania de la república. Va ser una sortida intel·ligent per fer contents a tots els implicats, i afavorida per l'absència del radical Karadzic als acords de pau que, d'haver-se produit, hauria frustrat qualsevol acord. Es va donar a la República de Srpska el 49% del territori, i el 51% restant a la federació croatomusulmana. Aquest punt ha estat especialment controvertit, ja s'ha denunciat moltes vegades el fet que, en un moment de desesperació global, es cedís a donar als serbis aquells territoris que havien sotmès per les armes, territoris claus com Zvornik, Zepa o Srebrenica. Això ofereix una visió crítica dels acords que, amb el triomf que va suposar humanitàriament (posava fi al conflicte) assentava les bases per a propers conflictes: com podia ser, sino, que la comunitat internacional reconegués com a serbis els territoris que els serbis havien guanyat amb la neteja ètnica? No era això perdonar o reconèixer als serbis la culpa i la legitimitat dels seus crims durant la guerra? A més, els serbis van aconseguir guanyar el corredor de Brcko, que unia la franja nordoccidental sèrbia amb la franja oriental, amb territoris que havien quedat sota domini musulmà, com Gorazde o el mateix Brcko. D'altra banda, els musulmans es van fer amb Sarajevo, fins aleshores dividida en barris bosnis i serbis.

Els acords de Dayton s'han demostrat amb els anys poc eficaços per reconstruir la convivència entre els enemics de la guerra. Un exemple d'això és que els croats i els musulmans, enfrontats durament durant un període de la guerra (1993) i integrats després dels acords en un mateix territori, s'han vist obligats a esborrar els odis del passat o, si més no, obviar-los, i conviure pacíficament en la federació. És el cas exemplar de Mostar, ciutat dividia en un barri musulmà i un altre de croat, on van morir centenars d'un i altre bàndol, i on avui conviuen separats pel famós pont de Neri Most sobre el riu Neretva. En canvi, a la República Srpska, atorgada íntegrament als serbis, es viu encara amb una divisó interètnica legal i real, que no només perpetua la situació preocupant dels desplaçats bosnis que no han pogut tornar a les seves llars, als seus pobles, sinó que evidencia un odi similar al d'aquells anys entre els serbobosnis i els musulmans, amb petits incidents que afortunadament no van més enllà. 1995 va ser doncs un bon gest de la diplomàcia internecional per acabar la guerra, però alhora es va convertir en un perillós acord del que s'hereden molts dels problemes que van provocar i allargar la cruel guerra de Bòsnia (1992-1995).

Srebrenica: no oblidar

2008-10-04T08:29:00.000-07:00

La llarga agonia

Bòsnia, 1995. L'exèrcit serbi manté un setge ferotge contra la ciutat i aquesta, contra tot pronòstic, resisteix estoicament. Durant 43 mesos els serbis s'han situat a les muntanyes que circunden la capital bosniana amb tancs i franctiradors: maten qui tothom que gosa sortir al carrer i han tallat les vies de comunicació amb la ciutat, perquè no hi entrin aliments, medicaments o qualsevol altre bé de primera necessitat. La situació és desesperada. Radovan Karadzic, líder serbobosni, es mostra satisfet amb el sofriment inflingit sobre la població bosniomusulmana, però comença a veure un gran problema amb la impossibilitat d'entrar a la ciutat. Ha arribat el moment de moure fitxa.

La primavera esclata com cada any a Srebrenica, ciutat situada a l'est del país. Res fa pressagiar el fatal destí que Karadzic ha preparat per als seus habitants. Després de topar una vegada i una altra amb l'orgull dels ciutadans de Sarajevo, el serbi ha decidit intensificar la neteja ètnica de la franja oriental de Bòsnia, els territoris que avui formen l'entitat autònoma denominada República Srpska. Fins al mes de juliol cauen progressivament ciutats prop de Srebrenica, algunes d'elles enclavaments claus com Zvornik. Bratunac és el darrer escull per als homes del general sebi Ratko Mladic, mà dreta de Karadzic, per arribar a Srebrenica.

Srebrenica significa "ciutat de plata". Fou en el seu temps la ciutat més rica del país per la seva abundància de plata. Els serbis visualitzaven l'ocupació del país a Srebrenica, on el 73% de la població era musulmana, segons el cens de 1991. Havia arribat el moment de passar comptes, i ho farien d'una forma terrible. A Srebrenica s'hi havien acumulat bona part dels musulmans que havien emprès un èxode de les seves ciutats davant l'ocupació sèrbia. Així, a principis de juliol, els carrers de la ciutat són un paratge desolador amb la gent amuntegada convivint amb tonelades d'excrements, orins i escombraries. La situació humanitària és desesperada, però les Nacions Unides no saben com actuar. Mentrestant, els serbis han pres la ciutat de Bratunac i en poques hores seran a Srebrenica. El general Morrillon, de l'esquadra ucraïniana de l'ONU, responsable de la seguretat de la ciutat, havia anunciat dies enrera que l'ONU vetllaria per salvar la vida a tots i cadascun dels bosnis que allà es trobaven però aleshores, ja amb la nova esquadra de cascos blaus holandesos, que havien substituït els ucraïnians, i sota la direcció del general Kharreman, ningú creia ja les paraules de Morrillon. Feien bé.

Cementiri de Potocari, on hi ha enterrats més de 3.000 víctimes de Srebrenica

Comença l'èxode cap a Potocari, una base de les Nacions Unides pròxima a Srebrenica. Amb poques hores les dones i els homes agafen les possessions bàsiques i enfilen camí cap a Potocari. Allà, 30.000 persones esperen l'arribada dels serbis. L'11 de juliol de 1995 entren a Srebrenica, ja convertida en una ciutat fantasmal sense una sola ànima i atapeïda de deixalles. ha caigut per primera vegada a la història una ciutat sota protecció de l'ONU. Mladic, superb i cínic, es dirigeix a una càmera de televisió i anuncia que Srebrenica torna a ser sèrbia, i que l'acció és una venjança històrica contra l'opressió otomana. Però no en té prou: mira a l'horitzó i crida als seus homes: «Cap a Potocari!». Efectivament, els serbis van a Potocari i Mladic es deixa veure repartint xocolatines als refugiats més petits, mentre la resta d'adults se'l miren amb autèntiques cares de terror. Algun demanen clemència.

Mladic comença les negociacions amb el general Kharreman, completament espantat. Mladic aconsegueix la rendició dels cascos blaus, que deixen l'indefensa població musulmana en mans dels serbis. El general es reuneix després amb un representant dels refugiats a qui ofereix dues possibilitats: fugir o morir. L'home signa un document pel qual els seus conciutadans abandonaran la zona cap a la Bòsnia musulmana per no tornar. Creu que Mladic complirà la seva paraula i, forçant el seu poble a l'èxode, l'haurà salvat de la mort. Està equivocat.

L'exèrcit serbi separa els homes de les dones i els nens. Les dones i els petits són carregats en autocars que emprenen el camí cap a la Bòsnia musulmana. La majoria no tornaran a veure mai més els seus fills i els seus homes. Els joves i adults són desviats abans d'arribar als autocars. Uns 4.000 homes són tancats en una gran fàbrica de bateries annexa a la base militar; d'altres són enviats a les muntanyes i els restants, tancats en escoles o retinguts en llocs públics. Els serbis es vesteixen amb l'uniforme de l'ONU i prenen els seus cotxes oficials, pugen a les muntanyes i allà criden per megafonia que els serbis han marxat i que els musulmans que resten amagats vagin cap als cotxes. La majoria cauen a la trampa i són apresats. Alguns són executats allà mateix; d'altres són conduits cap a Potocari. Allà, els 4.000 homes que han estat tancats a la fàbrica de bateries esperen morts de por durant llargues hores, sota una calor asfixiant, amuntegats uns sobre els altres, alguns defallin. L'espera tindrà una justa i cruel recompensa. De sobte s'obren de cop les portes i les finestres i amb una llum encegadora entren ràfegues de trets que acaben amb la vida de tots i cadascun dels que allà es trobaven. Els cadàvers són retirats i la fàbrica és de nou repoblada per 4.000 persones més, que patiran el mateix desenllaç. En unes hores han mort 8.000 persones. Mentrestant, també moren executats els que havien quedat presos a les escoles, camps de futbol, places i carrers dels pobles veïns. El món veu desconsolat la concreció del pitjor genocidi succeït després de la Segona Guerra Mundial.

Dues setmanes després, els musulmans que van aconseguir fugir de la massacre arriben a la Bòsnia musulmana. Allà es troben amb les seves dones, amb les seves mares, i també amb les vídues i les mares que han vist certs els seus temors: han perdut els seus homes i els seus fills. L'11 de juliol de 1995 serà per moltes d'elles el seu darrer dia de felicitat.

El Memorial

Cada 11 de juliol centenars de dones es desplacen fins a Potocari. Just davant de la fàbrica de bateries hi ha l'anomenat Memorial de Srebrenica. Es tracta d'un vast cementiri on hi ha enterrats els més de 3.000 cossos que fins ara s'han aconseguit trobar. Cada any es localitzen noves fosses comunes i els cossos trobats són enterrats al Memorial cada 11 de setembre, en un acte dramàtic protagonitzat pel plor de les mares.

Marbre on hi ha escolpits els noms dels cadàvers enterrats al vast cementiri bosni

M'acompanya al memorial Meliha Mehmedovic, una tarda de sol i de silenci. La Meliha tenia set anys quan va succeïr tot. Ella i la seva mare van fugir d'Srebrenica. Són supervivents. En entrar em transmet el seu calfred, que em recorre l'esquena. De sobte, per primera vegada a la vida, em trobo en una indescriptible sensació de buidor interior. El cos se'm glaça i no tinc ganes de plorar, ni de cridar, senzillament em quedo palplantat davant de fileres extenses de tombes hieràtiques presidides per una gran mesquita, un marbre semicircular extens on hi ha gravats els noms dels homes enterrats allà, i un nombre gegant: 3.290... Tot el meu horror es tradueix en una pregunta: Per què?

La mateixa pregunta que el fill de la Meliha va fer-li fa uns anys: «Perquè ens van fer això els serbis?» La mateixa pregunta que la Meliha encara no ha aconseguit respondre-li. Però m'explica amb la veu trencada que a ells, els musulmans, ningú els ha ensenyat a odiar, i que senzillament Déu jutjarà cadascú segons el que mereixi. Molts han pagat ja, es consola. "Almenys amb això el món pot saber què van fer els serbis", diu. Jo em sento impotent, com si vulgués esborrar aquest passat injust que ha colpit un poble bo, i sento sobre meu la por, el dolor i la terrible infelicitat de tantes i tantes dones musulmanes. Sento els seus crits, sento els seus plors, però tan sols sóc un turista privilegiat davant d'un memorial històric. De sobte, en un monument dins el cementiri llegeixo una inscripció trista però sàbia, i desitjo amb tot el cor que es faci certa: «Que les llàgrimes de les mares aconsegueixin que Srebrenica no es repeteixi per ningú i en cap lloc del món».

Surto del memorial i veig davant meu la fàbrica de bateries, i un altre calfred em recorre el cos. Com si un fil hagués unit amb el temps el passat dantesc de Srebrenica -la fàbrica- i un present que mira endavant però condemnat a no oblidar mai el futur -el cementiri. I veig allunyar-se aquella mare, la Meliha, amb el seu fill, i desitjo que el món no permeti mai més que les seves vides quedin per sempre aturades sota l'odi i la incomprensió.

Iugoslàvia: el naufragi d'un somni

2008-08-30T11:49:00.001-07:00

Funerals del president de Iugoslàvia, Josip Broz Tito, el 1980. La mort del mariscal, que va dirigir durant trenta anys una federació encaminada a suprimir els odis interètnics, va suposar el ressorgiment d'uns nacionalismes ja sense complexes.

Durant els anys de la desintegració de Iugoslàvia i en els que els van seguir, els experts van treballar en trobar respostes a una pregunta que les concentrava totes: per què va morir un estat construït per acabar amb el conflicte multiètnic dels pobles balcànics i just quan el projecte havia arribat al seu màxim nivell de prosperitat? Hi ha moltes respostes elaborades des de diferents hipòtesis, que avalen l’atzarosa sort que va córrer l’estat iugoslau o que recolzen que Iugoslàvia era un projecte condemnat des del primer moment. Però el cert és que els factors que, un a un, i com les peces d’un dòmino, van desencadenar la crisi i el seu desenllaç, són producte del seu temps i d’un procés històric més llarg que arranca des de la gènesi dels seus pobles. Sigui com sigui, l’acumulació i, a voltes, la col·lisió de causes i conseqüències de tots aquests fets han despertat un interès extraordinari en les diferents disciplines que analitzen i, si de cas, jutgen en alguns casos, la sort dels pobles i els estats, vegi’s la història, la sociologia o la ciència política. No és per més: del somni iugoslau, després d’una història de trobades i conflictes, es polvoritzava en a penes cinc anys. Per què?

Les teories que avalen que Iugoslàvia va néixer condemnada a fracassar tenen certa part de raó. La idea del seu pare, el mariscal Tito, després d’alliberar els diferents estats del feixisme, va ser construïr una federació que preservés dues línies mestres: primera, sotmetre la federació al socialisme, primer molt proper a la URSS estalinista, i més tard ja desvinculada de la línia russa; segona, i més important, dotar la federació d’una identitat iugoslava única sense esborrar els trets ètnics de cada estat, buscant un equilibri que aconseguís l’harmonia que el territori havia somniat des de l’inici dels inicis. Però el cert és que Tito no va donar als iugoslaus allò que havia promès, i va engendrar tensions i conflictes dins la matriu d’uns pobles ja per sí mateixos enfrontats: els serbis, partidaris de la federació, no va agradar que Tito construís el projecte sobre la base de la seva divisió, i va veure la creació de les províncies de Vojvodina i Kosovo –sobretot aquesta última- i la separació de Montenegro, com una agressió al seu orgull nacional; els croats i els eslovens, tradicionalment contraris a la unió dels territoris eslaus, veien Iugoslàvia com una repetició dels dominis otomà i austrohongarès o d’aquella Regió de Croats, Serbis i Eslovens després de 1918. Ells més que cap altres estat iugoslau van pressionar per acabar amb la federació.

Les formes de nacionalisme croat i eslovè que anteriorment havien lluitat per mantenir els seus territoris independents, van reaparèixer amb l’incompliment de les promeses de la Lliga dels Comunistes de Tito. Els moviments nacionalistes, amparats en l’ajuda alemanya i l’església cristiana, van obtenir a poc a poc els seus resultats. Croàcia va forçar l’aprovació d’una Constitució el 1974 que donés als estats més poder i competències. No va ser un pas definitiu per a la desintegració de Iugoslàvia, ni tan sols la gènesi del conflicte, però va ser un punt important per entendre la divisió entre els partidaris de la independència dels estats iugoslaus i els partidaris de la federació. La mort de Tito, el 1980, sí va ser el fet històric clau per entendre l’inici del final. Croàcia i Eslovènia, fartes d’enriquir Iugoslàvia amb la seva superioritat econòmica, van veure en la mort de Tito el perill que es trenqués un equilibri que, malgrat no haver funcionat, sí havia servit per mantenir Sèrbia rere les fronteres marcades pel comunisme. El nou període, ja sense el pare del projecte, podia ser el renaixement d’un vell fantasma: l’anomenada Gran Sèrbia.

Mentrestant, Estats Units i la Unió Europea es trobaven en un dilema espinós: es podia recolzar un projecte d’unitat federativa quan els estats propers a Europa lluitaven per enfonsar-lo? Però sinó, es podia recolzar la intenció de Croàcia i Eslovènia d’acabar amb una federació que, malgrat tot, va arribar uns nivells de prosperitat molt alts a finals dels anys 80. Des d'un bon principi, els organismes internacionals van recolzar els plans eslovens i croats per volar el projecte iugoslau, i amb més intensitat a partir de la caiguda del bloc socialista l'any 1989. Iugoslàvia no deixava de ser una realitat creada pel comunisme i, amb la divisió del país, es formarien estats independents que abandonessin no només el sistema federal sinó, a més, el model econòmic de la nació, és a dir, avançar cap a l'economia de mercat. I així va ser. Excepte Sèrbia i Montenegro, que va iniciar reformes el 1994 sobre una economia empobrida per la despesa militar i l'embargament, però que va continuar amb un model socialista, els nous estats van abandonar el socialisme i van adoptar el capitalisme com a model. El reconeixement de la independència croata i eslovena el 1991 i la de Bòsnia el 1992, així com la intervenció de l'OTAN i de l'ONU en els bombardejos sobre Belgrad i l'embargament econòmic a Sèrbia expliquen en gran mesura quina va ser la postura d'occident en el conflicte. La posició dels organismes internacionals s'afageix a les causes, ja de per sí enrabassades, que expliquen perquè va fracassar un dels models que va portar més estabilitat als Balcans durant més de 40 anys.

Guerra Freda a Europa oriental

2008-08-19T13:15:00.000-07:00

Soldats russos entren sobre un tanc a Ossètia del sud davant un cartell del president rus Vladimir Putin. L'exèrcit rus ha donat suport a les zones separatistes de Geòrgia, així com en el conflicte de Kosovo va defensar la integritat de Sèrbia.

Quan el món encara havia de conèixer una de les eres més interessants de la història contemporània, la de la Guerra Freda, Stalin i Churchill van dividir-se el pastel d’Europa com una merescuda recompensa després de l’esforç realitzat a la Segona Guerra Mundial. Com que el desgast de la URSS va ser molt superior al dels altres aliats, Stalin va demanar certes preferències alhora d’adjudicar-se territoris i, en ocasions, van ser satisfetes. Mostrant-se com un brillant visionari, Stalin va fer-se amb l’Europa Oriental sense que a Churchill, això, li semblés quelcom inconvenient. Però la decisió d’Stalin va suposar anys després, per la URSS, una avantatge immensa, doncs els països de l’Europa de l’est van formar al voltant de la URSS un cordó –el famós iron courtin que va encunyar Churchill- que protegia els russos de les agressions nord-americanes i de l’Europa occidental en plena Guerra Freda. Quan entrant a la darrera dècada del segle va caure el teló d’acer, aquests països van perdre aquesta funció però la lògica de Guerra Freda no va abandonar la geopolítica internacional, i els satèl·lits russos van patir una metamorfosi adient a les noves estratègies. Avui en dia, aquests països serveixen a Rússia per connectar amb la Unió Europea, en un moment en què el Kremlin s’allunya de la Casa Blanca per apropar-se a Brusel·les.

Els darrers fets ocorreguts a Caucàssia posen de manifest que els conflictes nacionalistes als països que abans formaven part de la URSS serveixen encara per enfrontar Estats Units i Rússia en pro de beneficis econòmics. Les aspiracions secessionistes dels territoris georgians d’Ossètia del sud i Abjàzia han tingut els seus efectes immediats en la política internacional de les dues potències hegemòniques, a les que s’hi ha sumat la Unió Europea. De fet, tal i com va apuntar l’historiador Francisco Veiga, el conflicte ha servit a Rússia per donar l’esquena a Moscou i apropar-se a la Unió Europea. El cas és que Rússia, davant l’agressió de Geòrgia als secessionistes d’Ossètia i Abjàzia, va reaccionar fent caminar els seus tancs cap a les zones en conflicte, ocupant el cor de Geòrgia amb la seva superioritat militar. Així ho va reconèixer Dmitri Medvédév, el president rus, quan va assegurar que mentre un sol ciutadà rus fos agredit Rússia actuaria com ho ha fet en territori georgià. Estats Units, per la seva banda, donava suport militar a Geòrgia i iniciava una campanya d’ajuda als refugiats, pressionant al Kremlin perquè cessessin els atacs a ciutats com Gori o Tblisi. Finalment, però, va ser Nicolas Sarcozy, l’enviat de la Unió Europea en missió de pau, qui va arribar a un acord amb Medvédév per aturar les accions violentes.

La situació té algun paral·lelisme amb el que va succeir fa prop de set mesos a Kosovo. Després de la proclamació unilateral del govern kosovar de la independència del territori, Rússia va mostrar el seu suport a Sèrbia, mentre que Estats Units va afanyar-se a reconèixer el nou estat, i la Unió Europea, com sempre, va veure com els seus països membre es dividien en la decisió de reconèixer-lo o no. El cas és que la situació és inversa a l’actual –si abans Rússia defensava l’estat que perd els territoris, ara fa costat als territoris secessionistes, i a la inversa passa amb Estats Units- però guarda una relació directa en el fons i en la forma, ja que es tracta de polítiques estratègiques similars. Ni Estats Units ni Rússia pretenen establir una línia d’actuació davant casos com el de Kosovo o Ossètia del sud i Abjàzia, sinó utilitzar els conflictes interns dels països d’Europa de l’est, normalment vinculats al nacionalisme separatista, per defensar els seus interessos a la zona. Quins interessos? Els que duen inherents territoris com Geòrgia o Kosovo: formen part de la ruta del gas i el petroli que prové del sud asiàtic fins el territori europeu.

El miracle de la vida segons Kusturica

2008-07-27T16:34:00.000-07:00

La vida es un milagro (zivot je cudo)
Director: Emir Kusturica
Països: França i Sèrbia-Montenegro
Any: 2004
Gènere: Comèdia
Duració: 154 minuts
Música: Dejan Sparavalo i Emir Kusturica
Guió: Ranko Bozic i Emir Kusturica
Intèrprets: Slavko Stimac, Natasa Solak, Vesna Trivalic i Vuk Kostic

A La vida es un milagro l'univers Kusturica es posa al servei d'una reflexió sobre la vitalitat entesa com un miracle. Una narració que vessa d'optimisme situada en un dels moments més crus de la història blacànica recent, just abans de la guerra de Bòsnia i en l'esclat de la mateixa. Kusturica, a partir del seu llenguatge dinàmic, kafkià i oníric oposa el drama d'una guerra a la vida pacífica dels veïns d'aquella Bòsnia que, malgrat tot, era plena de vida.

El film, de gairebé dues hores i mitja, explica la història de Luka, un enginyer que, a alguns anys abans de la guerra emigra de Belgrad a Bòsnia amb la seva família, tots serbis: la seva esposa Jadranka, una cantant d'òpera afectada per una malaltia mental que la torna cada vegada més boja, i el seu fill Milos, una estrella del futbol que somnia amb juga al Partizan de Belgrad. L'empresa que el duu a un poble perdut de Bòsnia és la construcció d'una línia de tren que uneixi Bòsnia amb Belgrad, que uneixi Bòsnia amb Sèrbia, quan encara regna l'optimisme pel que fa a la salvació del somni iugoslau. Però amb l'arribada de la guerra el món més o menys plàcid de l'entorn de Luka canvia radicalment: la seva esposa se'n va amb el seu músic i el seu fill és reclutat a l'exèrcit, on cau presoner dels bosnis. Però Luka, un home senzill i optimista, continua amb la seva vida rutinària, compartint estones amb el seu veí mentre, de fons, el foc i les bombes de la guerra trenquen la pau del país. Luka confia reagrupar la seva famíli i, de sobte, Sabasha irromp a la seva vida. Es tracta d'una jove bosnia que ha caigut a mans dels serbis, que encarreguen a Luka que la protegeixi. El seu destí és l'intercanvi de presoners: serà intercanviada pel fill de Luka, Milos. Però hi ha un problema: Luka s'ha enamorat de Sabasha.

La metàfora dels sentiments humans és un fil molt prim que uneix la història de Luka amb una realitat crua pròpia del temps i l'espai que ocupa. Abans de la guerra, Kusturica reflecteix la vida bòsnia amb imatges amb moviments, color i energia, amb un optimisme radiant que omple el quadre narratiu amb un missatge d'esperança. La música, els sons, els colors, els diàlegs... tot sembla desprendre vida quan tot és encara vida. La guerra, l'inici del conflicte armat, marca un punt d'inflexió en el film, amb escenes trencades pel so de les bombes, els diàlegs carregats d'odi i de por, la llum tènue que s'alterna amb la foscor i un desordre en les seqüències que sumeixen el film en un caos desbordant. Kusturica segueix jugant amb el seu llenguatge provocador i els elements distorsionadors, però els mou amb una altra estartègia. I finalment recupera la llum i la poesia del principi amb l'amor, quan Luka i Sasha viuen el seu idil·li, perquè l'amor pot combatre la guerra i la foscor, la por i la misèria, la mort... Finalment Kusturica es reivindica com a mestrei genuí quan fa torna clarobscurs a la pel·lícula on el gris de la postguerra i un intent de suïcidi del protagonista és superat per la sortida del túnel de Luka i Sabasha sobre una locomotora. La vida és un miracle.

Karadzic, punt final

2008-07-21T16:36:00.000-07:00

El criminal de guerra que va mantenir un setge sobre Sarajevo 43 mesos, amb el resultat de 12.000 morts, i que va prepetrar la pitjor matança després de la Segona Guerra Mundial a Srebrenica, ha estat detingut després de 13 anys d'estar en busca i captura. La UE ja ha anunciat que la mesura accelerarà el procés d'integració de Sèrbia.

Quan el brutal conflicte que va destrossar el cor de l’ex Iugoslàvia va acabar, el món sencer va girar els ulls cap als responsables d’aquella barbàries, i de forma natural pels balcànics i per la resta de l’opinió pública, tancar les ferides de la guerra i crear un procés de transició passava per fer justícia. Des de llavors, el Tribunal Penal Internacional per Iugoslàvia ha esmerçat tots els esforços possibles per detenir i ajusticiar els criminals de guerra. Ahir, dilluns 21 de juliol del 2008, Radovan Karadzcic, “el carnicer de Sarajevo”, va ser detingut a Sèrbia després de 13 anys del final de la guerra. Amb la detenció del líder serbobosnià, es continua amb la “purga” dels aleshores responsables del comandament serbi –amb el ja ajusticiat Milosevic com a capdavanter- però no s’ha acabat. Queda hadzic. I queda Mladic, i hi ha inidicis, per la manera com s’ha portat el tema de Karadzic a Sèrbia, que podrien caure després d’aquest.

La gent es pregunta per què Karadzic ha enganyat la policia 13 anys. L’home més buscat dels últims temps posa sobre la taula preguntes senzilles amb respostes complicades que indiquen molt bé dues coses: primer, quina ha estat i és la política dels governs que van heredar els efectes de la guerra, i segon, quina és la situació actual de Sèrbia i a quins interessos respon la detenció.

A la primera, queda clar que la voluntat de construir una transició a partir de l’ajusticiament va ser dinamitada de facto per l’expressió mateixa dels efectes de la guerra, això és, els ressentiments i els odis que van mantenir-se forts en una i cadascuna de les zones implicades. És a dir, els croates es negaves a entregar els criminals croates perquè això voldria dir admetre certes culpes que no estaven disposats a admetre. Els serbis, tres quarts del mateix. Així les coses, uns i altres han amagat sense negar-ho els seus criminals de guerra, perquè aquests encara eren la garantia que les coses, des del seu bàndol, s’havien fet bé. D’això es deriva la hipòtesi que els governs que s’han instal·lats als respectius poders dels països implicats han continuat amb aquesta política.

A la segona pregunta, cal entendre que Sèrbia forma part d’un procés històric que està a punt de culminar als Balcans: l’entrada dels seus països a la Unió Europea. Una de les condicions de la UE ha imposat a Sèrbia per formar part de la comunitat, ha estat entregar els seus criminals de guerra, una demanda que fa més d’una dècada en la que insisteix una vegada i una altra el TPIY. Ara, en ple procés d’adhesió de Sèrbia a la UE i amb la consolidació de l’europeïsta Tadic a l’executiu, Karadzic ha estat lliurat a les forces de seguretat en una operació de les que no se n’han desvelat els detalls i que, per tant, s’ha desenvolupat en una situació, quant menys, estranya. Sèrbia amagava Karadzic, i Karadzic és la moneda de canvi per a la integració europea. Però cal ser optimistes. L’operació té quelcom d’important: hi a un gir a la política apuntada a la resposta a la primera pregunta, i ara es prioritza el futur al passat. És a dir, realment s’ha aconseguit iniciar la transició de l’ajusticiament contra la transició de l’oblit, i la renúncia a mantenir amagats els seus criminals de guerra per part dels serbis mostra una voluntat clara de reconèixer errors, acabar amb aquella etapa i iniciar una esperançadora època a Europa.

Però encara no està tot fet. Abans ho he dit, falta Hadzic i Mladic, però aquests són només dos caps visibles de tot aquell horror. Els criminals de guerra sense càrrec ni rang segueixen poblant els cossos de policia, els càrrecs funcionarials, els jutjats i els tribunals de Croàcia i Sèrbia. I aquest és un dels fets que impedeix que més de deu anys després del final de la guerra, Bòsnia no sigui un país normal. Perquè els seus fills continuen vivint amb els odis i les rancúnies, i les víctimes viuen encara amb els seus botxins. Gotovina i Karadzic són dos exemples del que pot esdevenir la correcció dels crims i les barbàries, la justícia en definitiva, però per fer justícia a Bòsnia, els òrgans de poder, de seguretat, de justícia, els principals pilars de la societat, han de quedar nets dels que van cometre aquells horrors. Si els criminals sense nom no són ajusticiats també, Karadzic serà només un símbols dels que justifiquen les matances de Bòsnia o la moneda de canvi d’una integració europea que poc servirà per oblidar tot allò.

Milosevic i Tudjman en el discurs

2008-06-30T18:34:00.000-07:00

Anàlisi de dos discursos de Slobodan Milosevic i Franjo Tudjman, ex presidents de Sèrbia i Croàcia respectivament

Diu la història que Slobodan Milosevic va obrir la veda del nacionalisme a la Iugoslàvia agonitzant de finals dels anys 80. Recollint una proposta que em va fer Maria Djurdjevic el dia que la vaig entrevistar, he decidit no fer cas dels llibres d'història a cegues i analitzar les paraules dels seus protagonistes. I com que no va ser Milosevic sol qui va trencar Iugoslàvia, la presidenta de la Casa de l'Est em va proposar que analitzés els discursos de Milosevic i els seus coetanis. A continuació em disposo a detallar l'anàlisi de dos discursos pronunciats en una diferència de cinc anys. El primer és un discurs emblemàtic que, segons molts historiadors, va suposar l'inici de Milosevic en el camí del nacionalisme serbi, a Kosovo el 1989. L'altre és un discurs de benvinguda de Franjo Tudjman al papa de Roma en la seva visita a Croàcia el 1994.

Discurs d'Slobodan Milosevic a Kosovo (1989)
Kosvo Polje, 1989. Els serbis celebren els 600 anys de la derrota del seu exèrcit en aquesta ciutat davant l'Imperi Otomà, i el seu president, Slobodan Milosevic, fa un dsicurs que alguns consideren l'inici del renaixement del nacionalisme radical serbi.
A l'inici del discurs Milosevic reflexiona sobre la derrota de l'any 1389 i marca la desunió com a explicació d'aquella derrota i les que han patit els serbis al llarg de tota la història. En aquesta primera part Milosevic comença a introduir termes propis del llenguatge nacionalista, com "llegenda", "tradició", "heroïsme", "poble" o "superviviència", però de moment no apareix cap agressió a altre nacionalitats que no siguin sèrbies. Milosevic segueix argumentant que Sèrbia s'ha trobat sempre indefensa davant els enemics perquè ha estat desunida, i atribueix les culpes als "dirigents" que en diferents etapes de la història no han sabut estar a l'alçada. En aquest punt Milosevic comença un discurs de victimització propi de la oratòria nacionalista:
"Aquestes concessions no poden ser acceptades ni històricament ni èticament per ninguna nació del món especialment perquè els serbis sempre han hagut de patir que la seva història hagi estat dictada per conqueridors i explotadors aliens".

I repeteix en més d'una ocasió "aquí, en el camp llegendari de Kosovo" per fer èmfasi en l'emotivitat del lloc i del moment que ha d'exaltar els cors serbis. I repeteix una frase que s'assembla molt a la que el va catapultar al capdavant del poble serbi, aquella que va dir als serbokosovars en uns aldarulls al mateix Kosovo Polje (ells no us tornaran a pegar), en aquest cas "per dir-vos que allò no tornarà a succeïr". Sembla que Milosevic té molt clar el que li va donar l'èxit i repeteix la fórmula. I amb això conclou la primera part del discurs. La segona part comença amb unes paraules que aparten el discurs del to racista que se li ha atribuït, quan promet als ciutadans de Sèrbia prosperitat, "independentment de la seva afiliació nacional i regiliosa", i obre un altre part del discurs totalment encarada a eliminar la divisió nacional a Iugoslàvia i Sèrbia. Milosevic no rebutja parlar de la diversitat nacional del país sinó que assumeix la responsabilitat de fer-ho i el resultat és sorprenent, si després comparem les seves paraules amb els fets que van tenir lloc només uns anys després. Milosevic considera una "avantatge" que a Iugoslàvia hi hagi diversitat nacional, i elabora una tesi propera al socialisme i allunyada del nacionalisme:
"El socialisme en particular [...] no hauria de permetre que es produïssin diferències entre els ciutadans respecte el seu origen ètnic o religiós [...] Les úniques diferències que el socialisme hauria de permetre estan entre els ganduls i la gent treballadora".

Això sí, Milosevic deixa molt clar que aquests ciutadans que conviuran pacíficament amb els serbis (és evident en el lloc que celebra el discurs i la data que es refereix als albano-kosovars) ho faran dins de Sèrbia, i per tant reivindica la indivisibilitat del seu territori. La terminologia que utilitza s'integra en la retòrica comunista, fet que no amaga l'herència política de Milosevic, i argumenta que les nacions que viuen a Iugoslàvia han de romandre unides en una comunitat internacional i en plena igualtat. Parla de "resoldre les divisions nacionals" que al llarg del temps s'han donat a Iugoslàvia, i això sembla anar dirigit a les divisions que va efectuar Tito a Sèrbia amb Montenegro, la Vojvodina i, sobretot, Kosovo. És curiós que Milosevic també intenti apel·lar a la unitat per defensar el país dels enemics "externs i interns" quan, només anys després, va intentar dividir Bòsnia i repertairse-la amb Tudjman. Res quedaria de les "relacions iguals i harmonioses" de les que parlava en el seu discurs, però en les seves paraules Milosevic dibuixa un país, Iugoslàvia, on Sèrbia tornaria a ser hegemònica dins de la interdependència entre països d'un nou context mundial. Però el més sorprenent del seu discurs ve aleshores, quan recorda que fa 600 anys els protagonistes dela guerra de Kosovo Polje es podien permetre la desunió i viure en l'odi i la traïció entre ells, però que:
"Ara, com la resta de la gent d'aquest planeta, no podrien conquerir el seu propi planeta sense viure en solidaritat i harmonia. Per això, el lloc de la mare pàtria en què les paraules dedicades a la unitat, la solidaritat i la cooperació entre les gents té més sentit és al camp de Kosovo, símbol de desunió i traïció".
És a dir, Milosevic raona que així com en les societats precedents, més dèbil i cohesionades, la desunió i la traïsicó eren claus per seguir avançant, en la coetània a ell s'havia d'apel·lar a la solidaritat i a la unió, per evitar la guerra. La mateixa guerra que ell va propiciar, junt amb d'altres personatges menys castigats, a Iugoslàvia. Després, és cert que introdueix unes paraules neguitoses en el seu discurs, potser un presagi pel que havia de venir: "estem compromesos en noves batalles, no bèl·liques, tot i que la situació actual no pot excloure's encara. I acaba el seu discurs amb un crit a Europa, obrint clarament Sèrbia a la integració amb Europa i els seus estats, com després ho feren altres líders que es van enfrontar al mateix Milosevic, com l'ex president assassinat Zoran Djindjic:
"Per tant, avui sembla injust, no històric i absurd entendre Sèrbia com quelcom separat d'Europa. Sèrbia ha estat part d'Europa incesantment".

Els "Llarga vida a Sèrbia" i "Llarga vida a Iugoslàvia" tanquen el discurs de Milosevic. Alguns consideraran que Milosevic va ser el carnicer dels Balcans, segurament amb part de raó, però en els seus inicis Milosevic va parlar d'una Iugoslàvia unida on regnés la comunió entre els seus pobles. A Kosovo el seu marcat passat comunista va marcar un dsicurs inicialment nacionalista, amb terminologies clarament nacionalistes, però que en el seu decurs queden maquillades per un esperit internacionalista encaminat a un progrés comú. Va ser Milosevic la gènesi de la desfeta balcànica a principis dels anys 90? Les seves paraules ho qüestionen, i amb més raó quan aquest dicurs està fet després d'una campanya d'agressió feixista dels seccessionistes albano-kosovars.

Discurs de benvinguda de Tudjman al Papa Joan Pau II (1994)

Quan el Papa Joan Pau II va visitar Croàcia, el setembre de 1994, molts mitjans de comunicació, historiadors i politòlegs van considerar-ho "una visita històrica". Certament ho era, i sota aquest paradigma el discurs de benvinguda del president del país, Franjo Tudjman ho reflecteix sota un llenguatge ben diferent al del discurs de Milosevic. Tudjman parla d'una Croàcia sobirana, alliberada del iugoslavisme i del fantasma comunista que mantenia el seu poble lluny del dogma cristià. Tot el discurs està marcat, lògicament, per la relació de Croàcia amb el cristianisme, i ja en les primeres paraules anomena Karol Vojtila "Pastor de la seva església (del poble croat)" i "protector de la màxima autoritat moral de la humanitat civilitzada". I marca un caràcter nacionalista del discurs en fer coincidir l'arribada del papa en els dies de la "consolidacio de les seves aspiracions (del poble croat) de viure en la seva terra com un poble lliure i sobirà". Paraules que expliquen, sens dubte, les aspiracions i l'ideari de Tudjman i la facció que ell represnetava, el partit nacionalista HDZ. Com Milosevic, Tudjman fa un repàs a la història sense passar per alt que:
"El croat és un dels pobles més antics de l'Europa contemporània. En el període de les grans migracions dels pobles, ells van arribar a aquests territoris de l'Europa sud oriental, entre el Danubi i l'Adriàtic, des de la seva pàtria ancestral, la Croàcia Blanca".

En el seu discurs doncs, Tudjman parla d'una Croàcia sobirana, lligada a Europa (el mateix europeïsme del que parlava Milosevic) i protectora del cristianisme als pobles eslaus del sud. Hi ha molts paral·lelismes amb les paraules del serbi, ja que fa referència als 900 anys de la fundació de Zagreb (dates històriques) i fa èmfasi en la "lluita difícil i dolorosa per la seva subsistència (del poble croat)" (victimització). Més històric, potser, seria el discurs de Tudjman que fa una llarga relació dels vincles històrics de Croàcia amb l'església catòlica, desneterran herois, mites i fites. Un dels punts més interessants del discurs ve quan Tudjman dirigeix unes paraules durs contra el comunisme al Papa més anticomunista de la història:
"La història atorga a Croàcia la missió especial de retornar entre els primers -després del predomini de la ideologia anticristiana- en el sí del món lliure als valors morals de la civilització cristiana".

Segons Tudjman, doncs, Croàcia (estandard del cristianisme a l'Europa de l'est) va romandre dins el projecte de Tito amb dues limitacions: la limitació a la sobirania i el domini comunista anticlerical i anticristià. Després fa quelcom que té molt de simbòlic i que té una gran importància històrica, que és donar les gràcies al Papa per haver ajudat a l'"agredit" poble croat a separar-se de Iugoslàvia, és a dir, a aconseguir la seva sobirania. No cal oblidar que el Vaticà es va unir a Alemanya en la proclamació de la independència de Croàcia el 1991. No passa per alt, Tudjman, de citar fets històrics que van ser resposta a aquesta acció del Papa, que són els bombardejos a ciutats patrimonials de Croàcia com Vukovar o Dubrvnik. és un clar missatge als agressors serbis. Després, a l'entrar a parlar del context bèl·lic del moment, Tudjman defineix la guerra com una "agressió"i parla de l'"alliberació dels poble ocupats, el retorn dels desplaçats i la reconstrucció de les ciutats". Però el discurs s'enverina més encara quan Tudjman posa noms i cognoms als seus arguments:
" Detenint, amb la resistència de tot el poble, l'agressió sèrbia a Croàcia i Bòsnia-Herzegovina, la dirigència estatal croata va posar èmfasi en frenar l'enfrontament entre el poble musulmà i croata a Bòsnia-Herzegovina".

Sense recordar els acords de Karadjordjevo, Tudjman acusa els serbis de voler rebentar Bòsnia, i exclou Croàcia del pecat de dividir-la. Després juga als jocs d'equilibris quan assegura que Croàcia aspira a la pau entre els pobles balcànics amb el reconeixement d'una Confederació a Bòsnia (fruit dels acords de Washington) i de la normalització de les relacions amb Sèrbia i Montenegro, sempre a canvi d'un reconeixement mutu. Argumenta que la pau ha de tenir com a base l'eliminació de qualsevol nacionalisme extrem, però justament després assenta les condicions bàsiques perquè els pobles de l'ex-Iugoslàvia retornin a la convivència pacífica:
"no es tracta només de la delimitació entre els diferents pobles, sinó també de la frontera geopolítica-històrica sobre la qual es desenvolupen els avenços, les competències i les fractures de civilitzacions i imperialismes".

Però deixa molt clar que Croàcia vol la pau, amb unes paraules similars a les de Milosevic en el dsicurs de Kosovo de 1989, quan diu que l'estat croata serà un element estabilitzador i de cooperació entre els pobles i estats de l'Europa oriental. Acaba el seu discurs tornant a parlar d'un renaixement del poble croat que venç a l'"infern comunista" i curiosament parla de l'Any de la Família recordant les famílies croates que van emigrar de la seva pàtria per causes "desfavorables" polítiques i econòmiques, sense esmentar evidentment les famílies sèrbies que, a la Krajina i a Eslavònia, viuen lluny de les seves terres i van patir just abans dels sí esmentats bombardejos de Vukovar i Dubrovnik, una persecució i una pugna en tota regla. Un discurs, doncs, molt diferent al de Milosevic, agressiu amb altres pobles (el serbi, per descomptat) de l'ex-Iugoslàvia i marcant el caràcter sobirà de Croàcia i la seva defensa cristiana.

El retorn dels mites croates

2008-06-25T17:38:00.000-07:00

Ante Pavelic, dirigent croata abans del triomf de Tito, amb la shaovnica darrera. Trenta anys després, l'enfonsament del somni balcànic va fer que a Croàcia es recuperessin certs símbols: la shaovnica, el mite de Pavelic, l'odi als serbis...

Hi va haver als pobles eslaus del sud, als Balcans, una època en què les seves nacionalitats estaven, a més de reconegudes, agrupades sota una mateixa bandera: Iugoslàvia. El mariscal Tito va aconseguir que les diferents ètnies convisquessin en temps de pau sense renunciar a la seva identitat nacional. Però l’experiència iugoslava va durar el que va durar Tito, com ha succeït amb totes aquelles idees que han existit inherents a l’existència d’un sol home. El iugoslavisme va morir amb Tito i el que ve després és abastament conegut. El desmembrament de Iugoslàvia és un procés tan estudiat i interessant com complex i ple de dubtes. Costa jutjar quin paper va tenir cada república en l’inici del desastre, qui va tenir més culpa que qui o quins fets van provocar els altres, quina va ser la primera peça del dòmino en caure, i quina va ser la última. Però a occident això no ho tenen tan clar: aquí la caixa de Pandora van ser Sèrbia i Milosevic.

En diversos llibres sobre la matèria de diferents autors que han trepitjat el territori es recullen experiències d’aquells estranys moments en què s’ensorrava un somni. Durant aquells anys a Croàcia va revifar el sentiment nacionalista que havia restat en estat letàrgic durant trenta llargs anys. Sobta pensar que tan sols uns any abans que Tito construís el somni iugoslau, durant la Segona Guerra Mundial, Croàcia havia donat suport a les potències de l’Eix i havien iniciat des del moviment ultranacionalista ustaixa una repressió contra el poble serbi de la qual s’esparveraven els propis nazis. Amb Ante Pavelic al capdavant, els croates ustaixes van dur a terme una purga de magnituds bàrbares contra els partisans serbis i, sobretot, contra els xètniks serbis. El somni de la recuperació de l’Estat Croata Independent va morir amb la victòria dels aliats, però a la mort de Tito nous aires ustaixes van començar a bufar al país. S’enyorava a Pavelic, es tornaven a cantar cançons de guerra i es recuperava un vell símbol de l’estat croata: la sahovnica, la bandera del tauler d’escacs vermell i blanc.

Diuen els cronistes de l’època que va ser el retorn de la sahovnica el que va causar més pavor entre els iugoslavistes. De fet a Sèrbia també tornaven les àguiles, i seria injust dir que va ser la shaovnica croata l’únic o el primer símbol que va presagiar el final d’una Iugoslàvia feliç. Però el cert és que a partir d’un determinat moment alguns croates van començar a exhibir deliberadament la shaovnica i a recuperar el vell somni de l’Estat Croata medieval. Quan a Occident es parla de Milosevic i del projecte de la Gran Sèrbia es fa amb la mesquina voluntat de trobar un culpable al desastre, i el fracàs d’aquesta estratègia és amagar el projecte de la Gran Croàcia de Franjo Tudjman, un fet que s’ha amagat de forma expressa. Els que abans de Iugoslàvia trepitjaven cranis serbis, després de Iugoslàvia negociaven amb Milosevic quina part de Bòsnia es quedarien, o planejaven rebentar Iugoslàvia amb barbaritats com la de Borovo Selo.

Possiblement allà va començar tot. Quan la gent, eminentment desinformada, pensa en els Balcans o en Iugoslàvia pensen en Bòsnia, pensen en Srebrenica i pensen en els bombardejos de l’OTAN. Quan Croàcia va entendre que Eslovènia havia aconseguit separar-se de Iugoslàvia per caminar cap a la prosperitat europea perquè en realitat els eslovens s’ho havien guanyat a pols –no en va eren la república més desenvolupada- van accelerar la proclamació de la independència i això es va entroncar amb el problema dels serbis de Croàcia, que no era nou. Diversos autors relaten l’autèntic terror amb què van viure els serbis de Croàcia aquells dies, aquelles setmanes, en què es va iniciar una neteja ètnica que mai ha fet ombra a la dels serbis a Bòsnia i a Kosovo a les pàgines dels diaris occidentals. El polvorí del conflicte va ser Borovo Selo, el primer enfrontament seriós en molts i molts anys de convivència pacífica als Balcans en què les milícies sèrbies van repel·lir l’atac croata.

Anys després, mentre el món es segueix mirant el típic edifici destruït de Sarajevo, molts croates recorden Borovo Selo, recorden Vúkovar, i es pregunten per què a partir d’un cert moment, els que fins aleshores havien estat els seus amics serbis, van passar a ser els seus enemics, i si fins abans havien anat a Belgrad sense problemes, a partir d’aleshores va ser tan i tan complicat fer-ho. Una vegada rellegit aquest text em pregunto si, de tota la literatura que he absorbit fins avui sobre aquest tema, no n’he extret una visió parcial i injusta, quan precisament això és el que volia evitar a l’inici de l’article. Després reflexiono i me n’adono que és molt complicat donar una visió completa i objectiva del que va passar allà fa gairebé dues dècades. Però almenys he donat la visió desconeguda, aquella que només recullen alguns autors i alguns llibres i que el món occidental s’ha perdut als telenotícies: aquella que diu, “ei, Potser no n’hi va haver un de sol, de culpable!”. Relativitats balcàniques.

Entre Kosovo i Metohija

2008-06-16T16:52:00.000-07:00

Fatmir Sejdiu, president de la nova República de Kosovo. La formació del nou estat revela la culminació d'un procés de sedimentació demogràfica al país que no comparteixen algunes teories sèrbies, que encara veuen Kosovo com la terra dels seus monestirs.

La independència de Kosovo respon a interessos purament estratègics per les potències occidentals que avalen o rebutgen el nou estat. De tal manera que, mentre Estats Units, la Unió Europea i Rússia estenen els seus oleoductes sobre el map i tracen fronteres que els justifiquin o els facin més rentables, aliant-se amb uns o altres segons convingui, els pobles balcànics es llancen velles teories i alguns revisionismes històrics pel cap. En aquest context, uns preocupats pel gas i el petroli i els altres per la història i el territori, he pogut llegir moltes coses diverses a la premsa oficial i a l'altra premsa informativa no oficial (blogs, semanaris digitals...): el mateix discurs als diaris, a les ràdios i a les televisions (l'aburrit uniformisme de les agències de notícies) i teories ben diverses i interessants en aquesta altra esfera de la informació.

El grec clàssic esgrimia la paraula "metohis" per denominar els monestirs. Kosovo es denomina a Sèrbia Kosovo-Metohija, un nom històric que té el seu equivalent en KyM o Kosmet. Però a la premsa d'occident s'ha traslladat el nom com a Kosovo, i alguns tenen el seu per què. La premsa diu que Kosovo-Metohija ocupa molt espai. Avui he llegit el semanari serbi en espanyol que està a la xarxa, i m'ha cridat l'atencó l'article de Zvonimir Trajkovic, de qui he confiat d'inici quen he vist que fou conseller de Milosevic i de Karadzic. Però a qui he donat un vot de confiança en entendre que les teories històriques, als Balcans, no són certes o falses per qui les escriu, perquè tampoc hi ha bons i dolents. I això ho han demostrat els grans historiadors.

En el seu article Trajikovic assegura que la premsa occidental no vol incorporar Metohija al nom de Kosovo per justificar la independència dels albano-kosovars, o dit d'altra manera, per avalar-ne el seu domini històric sobre Sèrbia. "¿Cómo van a demostrar los albaneses que estas tierras han sido siempre suyas si ellos como musulmanes no tienen monasterios sino mezquitas?", es pregunta l'autor de l'article. Si Kosovo és una terra de monestirs, diu, no té raó de ser que la dominin els albanesos, i per això és més còmode parlar de Kosovo i no de Kosmet. Juntament amb aquests arguments, Trajikovic denuncia fets -alguns més dubtosos que d'altres- com la falsificació de dades de població avalades per occident per inflar la població albanesa a Kosovo, o la trama urdida per Tito després de la Segons Guerra Mundial per dividir el poble serbi i integrar-lo en noves nacionalitats que buscaven l'equilibri ètnic iugoslau. Sigui com sigui l'anècdota de la teoria inicial de Trajkovic, sobre Kosovo i Metohija, ens serveix per fer una reflexió sobre el moment històric a Kosovo. O a Kosovo-Metohija...

He tingut l'oportunitat de conèixer persones que m'han donat una altra visió del conflicte. Fins ara, la contaminació periodística, els titulars de primera lectura i les cròniques intencionadament partidistes van crear en mi un concepte, no equivocat, però si esbiaixat. Kosovo és als ulls del món el territori albanès (per una senzilla qüestió demogràfica) del qual Sèrbia s'ha negat a desprendre-se'n. Els fets històrics ens diuen que Kosovo és el territori serbi que ha servit de llar a molts albano-kosovars que han guanyat autonomia respecte Belgrad amb algunes maniobres polítiques de dubtosa honestedat, com la que Trajkovic narra sobre Tito. Això no vol dir que els albano-kosovars no tinguin dret a regir-se sota unes normes legals i no legals comunes, crear un marc polític i legal propi sota el qual organitzar-se com a societat, entre d'altres coses perquè ells no són responsables dels processos que he anomenat. El problema és que la història recent dels Balcans ens ha ensenyat que les independències precipitades no condueixen enlloc, més enllà de la destrucció.

Alguns creuen que Kosovo s'ha d'anomenar Metohija, i alguns d'altres que Kosovo ha d'assumir els seus fets històrics i evolucionar cap a un nou horitzó lluny del seu passat serbi. L'altre dia recordava astorat les mostres de suport de l'independentisme català cap a Kosovo, com si el sol fet de la independència unís l'experiència kosovar amb la lluita catalanista. I resulta que els mateixos que aplaudeixen el nou estat kosovar dónen suport a la causa palestina argumentant que els palestins van ser foragitats de casa quan a algú se li va ocórrer colonitzar el païs amb israelians. No han estat expulsats els serbis de Kosovo de les seves llars, com així també els serbis van expulsar els albano-kosovars en el seu dia? No viuen bona part d'aquells serbis, avui en dia, fora de Kosovo perquè no hi poden tornar temerosos de les venjances? Palestins i serbis no han sofert destins similars a Palestina i a Kosovo, salvant les distàncies? Com que Kosovo i Catalunya no són comparables, tampoc Palestina es pot igualar a Kosovo, seria injust i poc rigorós. Però l'exemple ens val per entendre dos factors determinants en el conflicte: que Kosovo té dues realitats, i segurament les dos tenen el mateix de cert que de fals, i que a risc de crear-se dins un mateix una actitud pro-serbia en una dimensió dogmàtica, cal empatitzar amb els serbis i llegir-ne el seu passat per entendre perquè Kosovo té més de Metohija que d'albanès.

Marija Djurdjevic: "L'esperit del poble serbi no està vinculat al nacionalisme"

2008-06-04T19:25:00.000-07:00

Entrevista a Marija Djurdjevic, presidenta de la casa de l'est

Jordi Cumplido/Barcelona

Al final de l’entrevista Marija Djurdjević es disculpa perquè possiblement no ha estat prou objectiva. I jo me n’adono que precisament era això el que jo pretenia. Les paraules d’aquesta sèrbia nascuda a Belgrad el 1966 em serveixen per teixir una altra història, diferent a la que expliquen els llibres, però una història en definitiva d’aquest gran tauler d’escacs que són els Balcans. A l’inici de l’entrevista sospitava que les paraules de Marija Djurdević aportarien més llum sobre les realista del passat, el present i el futur dels pobles balcànics, i sense voler-ho m’he trobat amb un testimoni humà de la glòria i la desfeta del somni balcànic.

-Vostè va néixer a l’aleshores República Federal de Iugoslàvia. Com la recorda?
-Iugoslàvia era un país esplèndid, molt obert i amb un sistema bastant únic. Per exemple, era un sistema comunista, però l’educació era propera al model europeu i nord-americà, i no s’inscrivia en el model de l’Europa de l’est o en el Pacte de Varsòvia. Era una societat socialista autogestionària i participativa en tots els aspectes. Tothom tenia accés a l’educació pública, i això no volia dir només anar a l’escola, sinó fer altres activitats paral·leles com música o ballet clàssic. També era una societat multicultural amb una mescla de cultures important.

-I en aquest creuament cultural existia un sentiment real de iugoslavisme?
-Totalment. Recordo que alguns dels veïns i amics dels meus pares eren bosnis o croates, i es sentien iugoslaus, alhora que bosnis o croates.

-Aquesta Iugoslàvia va morir amb l’adéu de Tito?
-Jo conec gent que encara es sent iugoslava. L’altre dia vaig estar en un congrés a València i vaig conèixer una noia croata que gairebé em va arrestar, convidant-me a casa seva i ensenyant-me la ciutat, i em va dir que estava enamorada del meu accent de Belgrad perquè feia temps que no el sentia, i a mi em passava el mateix amb el seu accent croata. Per tant encara hi ha gent que es sent iugoslava, de la mateixa manera que hi ha gent que després de la guerra ha sortit afectada i no se senten així.

-Tito era tan gran entre el poble com diuen els llibres?
-Nosaltres ens en rèiem una mica i la gent s’ho prenia mig seriosament, mig en ironia. Però l’aureola no la tenia tan sols Tito, sinó també aquesta idea d’un sistema socialista alhora que obert. Crec que aquella societat va funcionar bastant bé, i comparant-la amb la que veig aquí crec que va ser positiva.

Iugoslàvia va viure amb Tito (a la imatge, al parlament de Belgrad) un etapa pròspera

-Com va viure l’enfonsament d’aquesta Iugoslàvia pròspera als anys 80?
-Justament abans de la guerra hi va haver un període molt bo degut, en part, a la tasca d’un primer ministre croata, Ante Marković, que va proposar fer un pas endavant per passar d’un sistema unipartidista a un estat multipartidista i introduir-lo en el mercat lliure. Hi va haver diversos intents per fer-ho i, certament, els dos anys abans de la guerra Iugoslàvia va començar a anar molt bé. Les reformes d’Ante Marković van aconseguir un moment excel·lent per al país. Jo me’n recordo que el salari dels meus pares van pujar moltíssim i a casa vam poder comprar coses que no havíem pogut comprar mai. Però alhora, a l’estranger, la reforma d’Ante Marković no va ser ben rebuda i m’he quedat amb la impressió, amb el temps, que realment hi havia un altre pla per a Iugoslàvia.

-Quin pla?
-El pla de volar-la. No sóc partidària de la teoria de la conspiració, però hi havia tota una planificació per no deixar entrar Iugoslàvia a la Unió Europea, per separar-la...

-Després arriba Milošević...
-Allò era completament divertit. És a dir després d’aquesta Iugoslàvia [la d’Ante Marković], comparant-la amb la de 1990, no hi havia ni tan sols una gran diferència. Però després del bon moment en què ens va col·locar Ante Marković, era ridícul tenir un Milošević allà, era pur esperpent. Me’n recordo que Milošević va aparèixer, no com un nacionalista, sinó com un polític jove opositor a la vella capa comunista, quan encara no s’havia donat l’escalada nacionalista. Això va donar èxit perquè realment els vells comunistes eren molt “carques”, no els podies veure més de deu minuts per la televisió. Però sortia ell, que havia arribat d’Estats Units, i no deixava de ser un roig, però amb la idea de reformar-ho tot. I definitivament ell va aconseguir que això colés, i que la gent simpatitzés amb ell en base a aquesta reforma del vell sistema comunista. Malgrat tot, en les primeres eleccions lliures hi va haver partits de la oposició molt interessants, i va haver molta gent que va votar aquests partits, per tant no tinc massa clar de quina manera es va garantir que aquelles eleccions no fossin manipulades. Però Milošević va guanyar, tot i que els joves ho vam intentar impedir, perquè hi havia altres partits més interessants. Un d’aquests era el DS, un partit liberal que aglutinava grans intel·lectuals com Kostunica, Djindjić, Tadić, etc., i que després va ser dividit en dos: el partit que avui condueix Kostunica i el que condueix Tadić. Però m’ha quedat la impressió que Milošević va ascendir com un comunista i no com un nacionalista, i que precisament per això no va agradar, de bones a primeres, a Occident. A mi tampoc em va agradar, però perquè el veia carca, i és que jo en aquell moment pensava que el liberalisme era el millor.

-Què li va passar després a Milošević?
-El que li succeeix després no es pot analitzar aïlladament, sinó en el context de tota Iugoslàvia. En aquestes eleccions lliures guanyen a totes les repúbliques les opcions nacionalistes. No es tracta que Milošević guanya les eleccions i es transforma de roig a nacionalista; no és ben bé així. Es tracta que el aquell moment guanya Ižetbegović a Bòsnia i Tuđman a Croàcia. La història d’ Ižetbegović és molt interessant perquè ja a l’època de Tito havia publicat un llibre titulat “La Declaració Islàmica”, en la línia del que avui es denomina fonamentalisme islàmic. Per tant tothom sabia que ell pensava així i, en les primeres eleccions lliures, qui guanya a Bòsnia? Alija Ižetbegović. Ell es va vendre, a Occident, com un multiculturalista i un home interessat per la Bòsnia dels ciutadans, però en realitat tenia unes idees molt diferents. Llavors, no és tan sols la victòria de Milošević, sinó que també guanyen Tuđman i Ižetbegović.

Slobodan Milosevic, Franjo Tudjman i Izetbegovic, tres nacionalistes per un sol país: Iugoslàvia

- Milošević veu aquí que ha de jugar la carta del nacionalisme?
-No sé ben bé què deuria passar però està clar que hi ha un canvi perquè el viatge a Kosovo succeeix llavors, i s’haurien d’analitzar els diferents successos en el temps, és a dir: quan guanya Tuđman?; quan guanya Ižetbegović?; quan va a Kosovo, Milošević? Cal plantejar-se què va ser abans, la gallina o l’ou? Crec que és un error enfocar la història d’aquells països d’una manera centralitzada cap a Sèrbia.

-I després?
-Bé, després de tot això Milošević va a Kosovo, i jo me’n recordo que dèiem: però que està passant, què s’està cuinant? A més, recordo que en aquells anys van començar a aparèixer coses estranyes a la televisió. Per exemple, difonien un reportatge amb càmera oculta on es donava a entendre que es barallava la possibilitat de proclamar la independència de Croàcia i on es parlava d’ordres sobre com tractar els serbis de Croàcia; i me’n recordo de frases com “Mateu-los a tots!”, o de com posaven els croats en contra dels serbis per la televisió. En tots els mitjans de comunicació de les repúbliques exiugoslaves es va començar a bombardejar la població amb missatges contra altres pobles. També recordo un reportatge sobre com Tuđman es reunia amb representants del govern alemany i austríac, de Llatinoamerica i del Vaticà per proclamar la independència. El meu germà feia la mili a Croàcia i l’ambient es va començar enrarir molt. Els croates havien matat bastants serbis a la Krajina [regió habitada per serbis dins de Croàcia] i a alguns els havien fet fora de les seves cases i dels seus llocs de treball, i això ho feien els croates de l’HDZ, el partit de Franjo Tuđman. Però finalment va acabar la mili i va poder sortir d’allà. Poc després va venir Vukovar i tot allò...

-La Krajina i Eslavònia van ser abandonades a la seva sort per Belgrad?
-S’hauria d’estudiar en profunditat. Jo vaig viatjar amb els periodistes a Vukovar, que va a passar de mans dels serbis als croates, i vam entrevistar algunes víctimes de disturbis que hi va haver. La gent explicava que si abans podies entrar a qualsevol recinte públic sense dir si eres serbi o croat, de sobte es va començar a fer perillós entrar en alguns llocs, com bars i cafeteries, si eres serbi. Explicaven que a poc a poc havia canviat l’ambient. També sé que, arribats a cert punt, van començar a intervenir molts paramilitars serbis, dels que van sortir alguns líders coneguts, com el capità Dragan. I és que la descomposició de Iugoslàvia va suposar, en aquell moment, el repartiment d’armes que ja no eren de l’Exèrcit. Es va començar a intensificar l’adoctrinament militar, i me’n recordo perquè llavors jo feia la carrera i ens feien fer una assignatura obligatòria que era Defensa Territorial, on estudiàvem quins tipus de guerra es feien al món, com defensar-se en una situació de guerra, ens feien disparar una M-48... és a dir, que per aprovar necessitaves bona punteria. La desintegració de Iugoslàvia va ser, certament, un caos total per a l’exèrcit, que estava compost per totes les repúbliques.

-Llavors esclata la guerra...
-Sí, primer de tot recordo la independència d’Eslovènia perquè allà va morir un noi de 18 anys que feia la mili amb el meu germà. Quan Eslovènia declara la independència el meu germà estava fent el servei militar a Lubljana; ells estaven allà com a exèrcit iugoslau i quan esclata el conflicte la gent d’allà comença a atacar els militars, encara que aquests eren tot nois joves. Aquest noi va morir estant armat, perquè a ell el van disparar i ell no va voler disparar. Els mitjans de comunicació van presentar el fet com un atac de l’exèrcit iugoslau a un país independent. Però no era així, perquè era l’exèrcit d’aquell mateix país, no separat encara de Iugoslàvia.

Joves soldats de l'exèrcit iugoslau descansen enmig de la guerra d'Eslovènia, el 1991

-Els països i les institucions occidentals van precipitar la guerra?
-Si es volia dividir Iugoslàvia haurien d’haver redactat un pla de divisió coherent que agradés a totes les regions i que les tractés per igual: les mateixes regles per a tots. El problema és que hi va haver totes les incongruències possibles, com per exemple, reconèixer Eslovènia i Croàcia, és a dir, reconèixer la creació d’estats-nació, i no obstant insistir en una Bòsnia unida. Llavors, com podien desintegrar Iugoslàvia i mantenir unida Bòsnia, que era una Iugoslàvia en petit? Aquesta incoherència, aquest caos absolut, crec que va portar a la guerra.

-Com recorda la guerra?
-El record és horrible. Recordo primer la independència de Croàcia i els enfrontaments, i que pensava “bé, i si això ha passat a Croàcia, que pot passar a Bòsnia?”. Però els meus amics em deien que no passaria res, que Croàcia era un cas a part perquè sempre s’havien cregut que eren millor i a més tenien l’ajut dels alemanys... Uns mesos més tard va esclatar la guerra. Jo, llavors, estava a Belgrad i recordo que no ens informaven i que constantment miràvem altres televisions, és a dir no la de Milošević sinó la croata, la bòsnia, la BBC, la CNN, etc. El cas és que per rebre molta informació havíem de fer molt zapping, perquè a Belgrad no veies una sola imatge de la guerra ni arribava informació, per exemple, del que feien els paramilitars serbis. A Belgrad no hi va haver guerra però, en realitat, es mastegava la tragèdia perquè el país estava en guerra per tots cantons.

-La va viure tota?
-Jo vaig sortir just abans de l’Operació Tempesta (1995). Uns periodistes amb els que anava l’any anterior, em van dir que coneixen aquesta operació i que volien anar a cobrir aquest fet a Croàcia. I és curiós perquè ningú els volia dur a aquell lloc. Oferien gran quantitats de diners a cotxes i taxis que els volguessin dur per enregistrar imatges i fer fotografies. Res, ningú els volia dur allà.

-Com valora els acords de Dayton?
-Van ser un desastre. La comunitat internacional no ho va poder fer pitjor. I el més preocupant és que ho van fer expressament, perquè no crec que fossin tan inútils.

-La guerra de Kosovo ja la va viure aquí, a Espanya...
-Sí.

-Com explica el conflicte de Kosovo?
-Sempre s’ha explicat des de l’òptica del nacionalisme de Milošević i això és molt ambigu... jo convido a llegir la declaració de Milošević a Kosovo el 1989 i comparar-la amb els discursos de Tuđman, i ja no dic d’Izetbegović, perquè Izetbegović mentia. Les paraules de Milošević dient als serbis de Kosovo “a vosaltres ningú us tornarà a pegar” es poden interpretar en clau nacionalista, però cal analitzar també la situació de Kosovo des de principis dels 80. Ja hi havia un problema a Kosovo abans del discurs de Milošević, ja que Tito va donar l’autonomia a Kosovo i a la Vojvodina [província sèrbia, com Kosovo] i, per exemple, a Croàcia no es va donar l’autonomia a la regió de la Dalmàcia ni a Bòsnia de la regió sèrbia. A Kosovo es donaven accions terroristes i maquiavèl·liques com enverinar pous d’aigua, no anar a treballar i seguir cobrant el sou de l’estat... També hi ha el tema de la immigració. Hi ha molts albanesos a Kosovo que són immigrats, perquè la permeabilitat de la frontera entre Sèrbia i Albània va permetre que durant el règim de Tito molts albanesos fugissin de l’horror que vivien amb el dictador Enver Hoxha i es refugiessin a Kosovo, on aconseguien nacionalitat iugoslava amb molta facilitat i treball per a tota la vida. També seria bo investigar com es forma Albània a Europa el 1913, en quin context i quin era el pla de la Gran Albània. Avui el que s’està fent forma part d’aquell pla, o no, però curiosament coincideix...

La guerrilla albano-kosovar UÇK va encendre l'espurna d'una guerra amb velles causes

-És molt diferent viure la guerra allà que viure-la des d’aquí?
-Canvia molt. És horrible quan hi ha guerra i no pots estar amb els teus. La informació que hi havia aquí era molt agressiva i unilateral. Era insuportable. Mira, ja l’any 1992 amb la guerra de Bòsnia, jo estava a Madrid i veia aparèixer en pantalla un periodista acostant-se a un arbre dient: “Aquest és un cirerer, el cirerer de la mort. Sota aquest arbre menjaven cirerers nens bosnis quan van ser assassinats pels serbis”. I jo em quedava perplexa. Tota la cobertura informativa era així: cossos, sang, morts.

-Per què es va demonitzar el poble serbi?
-Perquè hi havia d’haver un culpable. És a dir, des d’Occident no podien dir que havien volat Iugoslàvia perquè els havia donat la gana. Hi havia d’haver un dolent dins de Iugoslàvia i es va presentar als serbis com uns intolerants nacionalistes. Justament és al contrari. L’esperit del poble serbi no està vinculat al nacionalisme, jo de fet no conec cap nacionalista serbi, perquè jo entenc com a nacionalisme el que fa una defensa a ultrança de la seva pàtria. Els serbis estan bastant relaxats en quant a aquest tema, són bastant neutrals i han superat aquella època del nacionalisme emergent. És més, et diré que els serbis, majoritàriament, són anti-nazis.

-S’han superat les ferides als Balcans?
-Crec que no, o depèn de qui. Fa tres anys vaig anar a Kosovo amb dos amics de Belgrad i, al passar per Croàcia, ens fèiem passar per estrangers. Llavors ells parlaven davant nostre com si fóssim estrangers i era realment espectacular certes interpretacions que ens comentaven de la realitat. Hi ha coses que no han canviat.

...

Després de la guerra de Bòsnia Marija Djurdjevic va marxar del seu país gairebé obligada per un company seu. Aquí s'ha fet un lloc en els cercles intel·lectuals com a Doctora en Filologia Hispànica i ha fundat la Casa de l'Est (www.casadelest.org), una entitat que agrupa un centenar de persones de diversos punts de l'Europa de l'est que organitza activitats i crea espais de reflexió.

Democràcia segrestada a Macedònia

2008-06-01T06:18:00.000-07:00

Un nen d'ètnia albanesa sosté una pistola de fusta davant de la bandera vermella amb l'àguila bicèfala, característica d'Albània, durant una manifestació de la Unió Democràtica per la Integració (DUI) davant el parlament macedoni, a Skopje.

El desenvolupament de l'estat macedoni dins el marc dels conflictes balcànics dels últims mesos s'està fent molt, massa complicat. El conflicte kosovar ha esquitxat de ple la República de Macedònia, ex república iugoslava, fins al punt de desestabilitzar el govern fins a la seva desintegració i la convocatòria de nous comicis. Avui s'han celebrat les eleccions parlamentàries per escollir nou govern a la república i, malauradament, en algunes ciutats de majoria albanesa no s'han dut a terme sense incidents remarcables:

"Una persona ha muerto y otras nueve han resultado heridas hoy en tiroteos registrados en áreas albanesas cercanas a Skopje, durante la celebración de las elecciones parlamentarias de Macedonia. Una fuente policial ha informado de que hubo disparos contra los agentes en la zona que rodea el poblado de Aracinovo [...] La localidad de Aracinovo fue una de las zonas más importantes de actuación de la guerrilla separatista albano-macedonia durante los siete meses de conflicto armado contra las fuerzas de seguridad macedonias en 2001. Una cuarta parte de los dos millones de habitantes de Macedonia son de etnia albanesa, que es mayoritaria en Kosovo."

El País, 1-06-2008

Així les coses, què succeeix a Macedònia? L'origen de mal té una llengua bífida: podem parlar d'un conflicte internacional i d'un conflicte regional, intern. Un conflicte internacional relacionat amb la integració de Macedònia a l'OTAN oferta per George W. Bush a diversos estats balcànics (entre ells, Albània) fa poc més d'un mes. Tot i que tot feia pensa que Macedònia superaria els entrebancs per entrar-hi, finalment la lluita que manté aquesta república amb Grècia per la denomincació del seu estat, coincident amb un regió del nord de Grècia, va pesar més que tota la resta i va acabar per suspendre's. Fins que Macedònia i Grècia no trobin una sortida pacífica al seu conflicte, a partir de les negociacions que estan duent a terme amb la mediació de l'ONU, Macedònia no podrà aspirar a l'entrada a l'Aliança Atlàntica. Això va fer encendre una espurna de discòrdia en el sí del govern macedoni, molt pressionat per la oposició. Però sense dubte han estat les disputes internes les que han acabat per dividir el govern macedoni. La proclamació de la independència de Kosovo el passat 17 de febrer va traslladar el conflicte a altres estats balcànics, com Bòsnia i Macedònia. En aquesta última, els albano-macedonis no són majoria, però representen una quarta part significativa del conjunt de la població. Una representació que es tradueix al parlament amb dos partits enfrontats: el Partit Democràtic dels Albanesos (PDA), fins fa poc al govern, i la Unió Democràtica per la Integració (UDI), a la oposició.

El govern macedoni caigut en desgràcia, presidit pel conservador Nikola Gurevski, encara no ha reconegut la independència de Kosovo. Tot i estar en coalició amb el PDA, partidaris del nou estat kosovar, el govern de Gurevski té en les bones relacions amb Belgrad una de les seves línies d'acció. Per mantenir l'equilibri entre uns i altres, però sobretot per mantenir intactes les relacions amb els serbis, Gurevski va assenyalar que calia postposar la decisió fins a trobar un context propici i una solució viable. Però aquesta prerrogativa no ha fet sinó escalfar més l'ambient fins a dur el govern a la seva desintegració: el passat més d'abril, l'UDI va instar el PDA a abandonar el govern si aquest no reconeixia la independència de Kosovo, i aquest, davant la lluita que mantenen els dos partits albanesos per guanyar espai entre els electors ablano-macedonis, van acabar per deixar el govern de Gurevski i forçar la convocatòria d'eleccions. En un context encara més enrarit, el partit opositor Unió Socialdemòcrata (SDSM) va criticar aquesta convocatòria de noves eleccions acusant a Gurevski d'amagar amb aquests comicis la seva incapacitat per col·locar el país a la OTAN i a la UE.

Avui, segons assenyalen les agències informatives, els enforntaments han tingut lloc entre faccions dels dos partits albanesos, el PDA i l'UDI. Té sentit que Macedònia s'incrigui en el conflicte entre sebris i albanesos a Kosovo, i no només un sentit geogràfic, per la situació de la república, sinó també un sentit demogràfic, per la formació poblacional macedònia. El que no té sentit és que es boicotegi qualsevol sortida democràtica a l'embolic. Si els albanesos que donaven suport al govern macedoni no estan d'acord amb la manera com Gurevski ha gestionat les conseqüències de la nova conjuntura política del país limítrof, és de calaix que havia d'abandonar el govern i trobar els instruments democràtics necessaris per formar un nou govern. El que no es pot justificar és que, en el context d'una nova construcció del parlament, de la confecció de noves majories per tornar a afrontar els mateixos problemes, albaneso-macedonis trenquin la normalitat democràtica en la lluita per nous espais de poder. Primer de tot, perquè si bé és veritat que Macedònia ha de posicionar-se dins el puzzle de partidaris i opositors de la República de Kosovo, la supervivència d'aquest nou estat kosovar no pot condicionar de cap manera el desenvolupament del nous reptes de futur de la República de Macedònia. I en tot cas, i en segon lloc, si així fos, els albano-macedonis són minoria a Macedònia, a diferència de Kosovo, i no té sentit traslladar la reivndicació kosovar a Macedònia.

Com deia, i per tancar aquest post, seria una injustícia que el conflicte de Kosovo fos una barrera més al desenvolupament de la futura Macedònia en la seva integració a occident. En breu coneixerem els resultats electorals, i quines poden ser les opcions per a formar el nou govern. però sigui com sigui, la nova aliança tindrà tres reptes diferent, i un que els unirà a tots. Primer: aconseguir superar el conenciós amb Grècia, el termini del qual s'ha fixat per al 9 de juliol. Segon: un cop solucionat el problema del nom, la imminent entrada a la OTAN significaria un pas endavant en el futur macedoni. Tercer: tirar endavant les reformes que va prometre desenvolupar Gurevski, i que segons va explicar ell mateix, resten paralitzades pel bloqueig que de les mateixes ha fet el partit opositor SDSM; la consecució d'aquestes reformes permetrien a Macedònia l'inici de les negociacions per entrar a la Unió Europea. Dels tres reptes se'n dedueix un de sol, que pren més sentit enmig d'un context de violència que manté segrestada la democràcia al vell estat macedoni: superar les disputes ètniques i polítiques per caminar endavant cap a un futur pròsper dins els òrgans supranacionals occidentals, intentant superar l'efecte de les conseqüències dels conflictes estructurals que amenacen la península balcànica.

Preguntes i respostes a Kosovo

2008-05-22T08:59:00.000-07:00

A la imatge de dalt, un avi albanokosovar abraça el seu nét abans de volar com a refugiats a Macedònia, durant la guerra de 1998. A sota, ciutadans serbis de Kosovo miren a un horitzó d'esperança reivindicant el seu territori. Dues imatges oposades: due cares d'una mateixa moneda, la del conflicte de Kosovo.

Als pobles que viuen a la península balcànica res és mai com sembla. Deia un famós escriptor anglosaxó que, als Balcans, a una mateixa pregunta poden sorgir-li deu respostes diferents; i totes elles poden ser veritat. Això és, amb escreix, el que succeeix amb la qüestió de Kosovo. Una mateixa pregunta aborda tots els camps de la intel·lectualitat, des de la història fins a la filosofia, des de la sociologia fins a l'antropologia: Té dret el poble albanokosovar de proclamar la República de Kosovo i independitzar-se, així, de Sèrbia. En una línia molt superficial s'han mostrat dues posicions molt clares en el sistema d'estats internacional: aquells estats que disposen d'un sistema centralitzat s'han posat del costat de Sèrbia, criticant amb vehemència l'actitud dels albanokosovars. Els estats que, pel contrari, són més flexibles en aquest aspecte, i aquelles nacions que aspiren a seguir el mateix camí que Kosovo, s'han mostrat clarament a favor de la independència. Jo ja m'he mostrat en aquest blog clarament sorprès i indignat per aquesta actitud, demanant més profunditat en el tema, abordant tots els aspectes. Als Balcans, els matissos sempre són importants.

Kosovo ha estat històricament la província del sud de Sèrbia, i com ha passat amb la Vojvodina, la província del nord de Sèrbia, s'hi han mesclat sempre els pobles, les ètnies, les nacionalitats. Però a diferència de la Vojvodina, Kosovo va ser una regió estratègica en les lluites de l'imperi austrohongarès i otomà per guanyar terreny a Orient i Occident, respectivament. Kosovo va ser la frontera d'aquestes lluites, un camp de batalla en què els estira i arronsa dels dos exèrcits va crear, a la zona, assentaments diversos amb una barreja de pobles que ha romàs al llarg del temps. Poblat inicialment per pobles eslaus emigrats de les estepes euroasiàtiques, Kosovo formava part del que estaven cridats a ser els “pobles eslaus del sud”, el que després seria la Iugoslàvia de Tito. Amb la dominació otomana la província va ser ocupada pels islàmics i, quan el 1903 es va formar l'estat d'Albània, els albanokosovars que hi vivien van renunciar a marxar, i hi han continuat visquen fins avui en dia, augmentant demogràficament alhora que els serbis feien pròpiament al contrari. Avui, es calcula que viuen a Kosovo un 90% d'albanokosovars, per només un 10% de serbis, que s'agrupen en bosses de població molt exigües al sud, i en una gran majoria al nord, fins a la frontera amb Mitrovica.

Durant la primera guerra de secessió als anys 90, i tot i que Kosovo va alimentar l'inici del nacionalisme serbi encapçalat per Milosevic que va originar, alhora, el conflicte, la regió no va ser ni molt menys el principal focus de les pugnes, ans al contrari, va passar desapercebut per als mitjans de comunicació occidentals. Tot el contrari de la guerra que va esclatar el 1998, en la que Kosovo sí va ser la raó i l'escenari de la mateixa. El resultat d'aquella guerra va ser, d'una banda, l'enfrontament més cru de serbis i albanokosovars a la regió i, després, la derrota dels serbis. I a Kosovo, a diferència del que ha succeït a altres ex províncies iugoslaves, les ferides de la guerra segueixen encara molt vives perquè els dos pobles segueixen convivint en permanent conflicte. Així, quan després del bombardeig de la OTAN sobre Sèrbia es va tancar la guerra amb la victòria dels albanokosovars, els que havien fugit massivament dels seus pobles davant la massacre sèrbia, van tornar duent a terme una pràctica molt comú als Balcans: la venjança. Van tornar prometent que els serbis pagarien el que havien fet i, ara que havien guanyat la guerra, es sentien moralment capacitat per netejar els pobles de Kosovo dels serbis que hi vivien. L'èxode serbi va ser massiu i encara continua, arribant al desequilibri demogràfic citat anteriorment. Com havia passat en la primera guerra, Kosovo era un dels arguments serbis per lluitar, però en realitat sempre va ser una regió poc considerada pel règim de Milosevic, i després de la guerra els serbis de Kosovo van quedar abandonats a la seva sort.

Explicat tot això, ens podem fer una idea de la complexitat del problema. Mereixen els serbis tornar a les seves llars? Si és així, cal abans expulsar els albanesos? Mereixen els albanesos viure a Kosovo i tenir un estat propi si originàriament no hi vivien? Si no és així, quina culpa poden tenir els albanokosovars que viuen en pau a la regió dels processos històrics que han dut a la situació actual? Totes aquestes preguntes tenen la seva resposta. Però mereixen tota la dedicació i el rebuig a la superficilitat que tot ho enfosqueix. Kosovo és, com vaig explicar en una article anterior, la cuna de la civilització sèrbia, el seu origen com a poble, per quan el sud de la província va ser on els primers reis serbis van decidir aixecar els temples de l'església autocèfala, pilar de la seva societat. També on va néixer la seva llengua literària, per exemple, i on va tenir lloc la derrota sèrbia a la batalla de Kosovo Polje contra els otomans, i que encara avui és el seu fet nacional, alguna cosa així com el 1714 dels catalans. Amb tota aquesta càrrega emocional, cultural, patriòtica, com poden alguns estats defensar el fet que s'amputi al poble serbi d'aquesta part del seu passat. Es permetria a Catalunya que qualsevol altre poble ens arrabassés Montserrat, per exemple? És cert que Sèrbia ha comès excessos en el guany de territoris a altres regions, com per exemple a Bòsnia, però cal reflexionar sobre la idoneïtat que Sèrbia mantingui Kosovo dins les seves fronteres.

No només això. A qui interessa que Kosovo sigui albanès? Marija Djurdevic va advertir recentment en una conferència al Pati Manning de Barcelona de la construcció de Camp Bondsteel a Kosovo, el mateix any que va acabar la guerra. Camp Bondsteel és la primera base militar construida a Kosovo, un territori històricament antiimperialista, des d'on Estats Units pretén controlar el petroli que canalitzi l'oleoducte AMBO, que té la funció d'envair petroli d'Azerbaidjan des dun port búlgar fins a un altre d'albanès per ser ofert als estats occidentals. Si Kosovo es considera un estat independent regit per un govern albanès Estats Units té via lliure en el control d'aquest oleoducte. Encara més matissos a la qüestió kosovar: què farà Kosovo si finalment es defineix com un estat independent? Afectat per la guerra, i amb problemes estructurals com una piràmide de població excessivament jove, amb gairebé el 50% d'atur i una inflació pels núvols, Kosovo no disposa dels recursos suficients per sortir endavant. A més, quan Tito va voler imitar l'estalinisme de la URSS a Iguoslàvia va industrialitzar les províncies subdesenvolupades, i Belgrad va ser la font de la industrialització de Kosovo. Si avui en dia les indústries de Kosovo són eminenment sèrbies, com es solucinarà el problema amb la independència? Renunciarà Sèrbia a aquesta indústria? Si no es així, quin sentit tindrà que Belgrad es beneficï d'elles i la població albanokosovar es mori de gana?

Ara bé, la qüestió té una contrapartida. La independència de Kosovo es fonamenta amb el dret recollit per les Nacions Unides dels pobles a autodeterminar-se, però els defensors de la unitat sèrbia argumenten que el Dret Internacional es fonamenta en el predomini de la integritat física dels estats a l'autodeterminació dels pobles. No els falta raó. Però que injustos seríem si ens guiéssim per aquesta màxima en tots els estats, creant entitats estatals amb fronteres blindades a costa, potser, de tancar els ulls al patiment d'alguns pobles sota el seu domini. És cert que Kosovo és per als serbis poc menys que el seu substrat cultural que robar-los aquest territori, reconèixer el nou estat, seria una imprudència i una aberració. Però s'ha de trobar una sortida viable per als ciutadans albanokosovars que viuen a Kosovo i que formen part d'un procés històric d'assentaments i de migracions que els converteixen en ciutadans en una zona hostil, ja fa molts anys que no físicament, però sí de cara a la pressió que sobre ells exerceixen les opinions, les crítiques i les amenaces dels que els volen fora de Kosovo. És cert que no hi ha cap nació a Europa que tingui dos estats, i per això el cas de Kosovo marca un precedent i un cas únic al vell continent. Amb tot, cal trobar una solució viable, equànime i salomònica.

Entre dos nacionalismes

2008-05-17T09:01:00.000-07:00

La victòria de Boris Tadic en les darreres eleccions a Sèrbia dibuixa un nou panorama difícil en què, al vencedor, li serà difícil formar govern. Però el que més preocupa és que a Sèrbia només es pot optar pel nacionalisme moderat o pel radical

El Partit Democràtic que encapçala l'europeïsta Boris Tadic s'ha fet, contra tot pronòstic, amb el 39% dels vots del poble serbi. El passat diumenge 11 de març Sèrbia feia bons els esforços de la Unió Europea per allunyar dels serbis el fantasma de Kosovo i tornar a insuflar descaradament la sucosa oferta de l'entrada a la comunitat. Malgrat tot, no estava clar que, tan sols 3 mesos després de la proclamació unilateral de la independència de Kosovo, els serbis estiguéssin disposats a donar el seu vot a la UE, que ha reconegut formalment la nova República de Kosovo. Finalment no ha estat així i Europa respira més tranquil·la. Des d'aquí, la derrota del Partit Radical de Tomislav Nikolic és interpretat com una tancada a la porta del nacionalisme heredat de l'època Milosevic, però si aprofundim més en els resultats s'entén que els serbis no han votat en pro o en contra d'aquest nacionalisme, sinó que realment s'ha mogut entre dos nacionalismes, el moderat i el radical, i que el moderat, al cap i a la fi, pot no haver gunyat el pols al radical.

Els deu punts que Tadic ha tret a Tomic indica que les tesis europeïstes encara gaudeixen de popularitat entre la població sèrbia i que, després de tot, els serbis encara veuen Europa com una oportunitat irrenunciable. Però als Balcans, especialment, la imatge no sol significar mai res, almenys per ella mateixa. Tadic es va mostrar obertament contrari al nou estat kosovar just després de la secessió, i encara que ha intentat hàbilment evitar aquest tema en els seus discursos, Tadic no deixa de representar un contingent de la població sèrbia que vol abandonar un passat marcat per sengles derrotes a les guerres iugoslaves dels anys 90, però que alhora no ha superat la dialèctica nacionalista en les decisions polítiques de l'estat. El Partit democràtic que ha tombat el Partit Radical veu en la integració europea el futur de Sèrbia, és cert, però no es rendeix a l'acceptació de Kosovo com a estat independent, encara que ho faci moderadament.

Ha guanyat Europa, és la conclusió que resaven les portades, editorials i cròniques dels diaris el dia següent de les eleccions. I és cert. Però davant de què? D'un grupúscul de partits nacionalistes radicals que van des de la ultradreta feixista a l'ex primer ministre Vojislav Kostunica. I entre aquests partits, amb el de Nikolic davant de tot, es troba el partit de Milosevic, el socialista, que s'ha trobat en una nova tesitura. És cert que manté els insuficients percentatges que semblen castigar-lo per una dècada d'errors, però el nou repartiment del pastís electoral li dóna més pes i acaba per oferir-li un paper protagonista: quan Tadic no té el poder suficient per governar, el Partit Socialista serà la frontissa que decideixi qui formarà govern. Dues possibilitats ronden pel cap del seu líder, o unir-se als radicals per fer front a la independència de Kosovo o donar suport a les mesures socials que preveu el DS de Tadic.

I aquest és el gran perill de les eleccions sèrbies: els partits nacionalistes radicals poden sumar els escons necessaris per formar govern, i ara toca a Tadic fer d'equilibrista per evitar-ho. El problema que se li planteja a Tadic per convèncer els socialistes és que aquests ja han expressat que no formaran part d'un govern que pretengui entrar a la UE a canvi de signar l'Acord d'Estabilització i Associació, que és precisament la condició que la UE imposa a Tadic per entrar a la comunitat. Entre d'altres punts, l'acord preveu l'entrega del criminal de guerra Ratko Mladic, i el Partit dels Socialistes no està disposat a remenar el passat ni a reconèixer un acord signat per països que han reconegut Kosovo. Entre dos nacionalismes s'ha mogut l'electorat serbi, encara que el de Tadic sigui un bàlsam al costat de certs partits polítics serbis. Juny és el termini per formar govern i en el difícil tauler d'escacs serbi tot és possible, però cal esperar una escac i mat de Tadic per acabar de tombar el nacionalisme radical i avançar en l'abandonament definitiu de la dialèctica política nacionalista al país.

Units per la llengua, enfrontats en la llengua

2008-05-16T10:27:00.000-07:00

Cartell que anunci l'entrada en el territori serbi de Bòsnia, en alfabet cirílic, com marca la tradició ortodoxa. Als Balcans s'escriu en llatí o en cirílic, i tot i que no sempre ha estat així, avui en dia és una arma més per utilitzar contra l'enemic.

Els Balcans existien molt abans que l'alfabet cirílic, molt abans que uns decidissin escriure d'una manera i uns altres d'una altra. La complexa història de la llengua als Balcans és la complexa història de trobades i dsitanciaments entre pobles i cultures que, al llarg dels segles, han conviscut en harmoni i s'han odiat simultàniament. El procés històric de consolidació de la llengua i l'aparició no sempre natural de divergències ajuda a entendre la situació actual. Una mica d'història:

Abans del segle VI la llengua protoeslava unia tots els territoris que formaven part dels Balcans A partir d'aquesta centúria i durant els dos propers segles els eslaus van arribar de les estepes euroasiàtiques per entrar a la península balcànica i ocupar-la. L'assentament d'aquests eslaus als Balcans no va suposar un relleu cultural, sinó que aquests van mantenir la llengua i les tradicions populars que s'havien desenvolupat fins aleshores. El problema és que, si bé aquests eslaus parlaven la llengua preexistent, no disposaven d'un alfabet per canalitzar aquesta llengua en l'escriptura. Així, es van servir de l'alfabet grec o del llatí segons la zona: als Balcans occidentals, en llatí, i als Balcans orientals, en grec.

Segle IX. El duc de Moràvia, una zona situada entre les actuals Txèquia i Eslovàquia, envia un missatge a l'emperador bizantí demanant que enviï missionaris a la zona per propagar el Crist en la seva pròpia llengua, i no en llatí com fins aleshores, i aquest envia dos germans de Salònica que, de ben petits, havien après la llengua eslava que es parlava en aquesta mateixa ciutat. Així, aquests dos germans van crear la primera llengua literària dels Balcans, i un dels dos, Ciril, va traduir l'evangeli al nou dialecte creat. La traducció va tenir tan èxit que es va convertir en el més llegit, després de l'hebreu i el llatí, i va crear una llengua comú per a tots els eslaus. Els alumnes de Ciril van crear, després de la seva mort, un nou alfabet que denominaren cirílic, i que avui és utilitzat per un hemisferi balcànic, el dels ortodoxos, per diferenciar-se de l'altre, el dels catòlics, que escriuen en llatí. Des del segle XIV fins el XIX els Balcans van veure's enmig de la tensió entre els dos imperis dominants, l'austrohongarès de l'Occident i l'otomà de l'Orient, que en les seves pugnes per guanyar territori, van donar lloc a una mescla de cultures i llengues rica, variada i singular.

I avui, en quina llengua es parla als Balcans? A l'ex Iugoslàvia es solia dir que cada nació havia de tenir la seva llengua. Però sol passar als Balcans que les diferents nacions no coincideixen amb les ètnies que poblen el territori. Això porta a situacions absurdes, com el cas de Sarajevo, que amb tres nacionalitats diferents (croates, serbis i bosnis) són ensenyats a l'escola en un diferents idiomes, però a la sortida de classe, s'entenen millor en una sola llengua. Així, és freqüent que un serbi de sarajevo s'entengui millor amb un croat i un bosni de Sarajevo que amb un serbi de Belgrad, o que un croat de Sarajevo s'entengui millor amb un serbi i un bosni de Sarajevo que amb un croat de Zagreb.

El problema que presenta el serbocroat és que els criteris per establir que és o no és una llengua són més extralingüístics que lingüístics pròpiament, i això afavoreix l'ús polític de la llengua. En les guerres de secessió dels anys 90 la llengua va ser objecte i arma per reafirmar identitats i difernciar-se dels enemics. Però aquesta actitud té el seu origen als anys 60. Molt abans, al segle XIX, quan els objectius polítics anaven encaminats a unir els diferents territoris eslaus del sud per fer front a l'enemic otomà, i no a separar-se com succeí cent anys després, la llengua va ser el principal baluard de la reivindicació. El més paradoxal en tot això és que el moviment d'unió dels pobles eslaus del sud i la unió d'aquests en la llengua va ser una idea abanderada pels croats, els mateixos que cent anys després iniciaren les guerres de secessió a la llavors República Socialista de Iugoslàvia.

Així, a principis del segle XIX dins la península balcànica hi havia una gran confusió de llengües i, de cap manera, s'intuia la possibilitat de disposar d'una llengua comú. Un filòleg serbi va liderar, aleshores, un procés de reforma lingüística semblant al que va dur a terme Pompeu Fabra a la Catalunya modernista: Vuk Karadzic. Després de la reforma, els croats emprenen la reivindicació d'unir els pobles eslaus del sud a través del dialecte Stokanià. Això va ser conegut com el moviment irílic, en referència a la regió Irília de l'antiga Roma, i entre d'altres pretensions recollia l'ambició de contenir Croàcia rere les fronteres austrohongareses. El cas és que el moviment irílic i la reforma de Vuk karadzic dóna lloc a l'actual serbocroata que es parla a bona part dels balcans. L'any 1967 Zagreb es posiciona en defensa de la llengua croata i comença la desintegració, ja als anys 60, de la llengua serbocroata. Més de cent anys després d'aquell ideal que unia als pobles balcànics contra l'enemic turc, i que estava representat en gran part en la llengua, ara s'ha girat en contra i com que del que es tracta ara és de diferenciar, és la mateixa llengua del segle anterior la que diferencia.

Una rara situació: A principis dels anys 90 un cinema de Zagreb emitia en pantalla una pel·lícula elaborada en serbocroata que es va subtitular en croata. La situació era absurda, perquè els espectadors entenien perfectament la pel·lícula i, a més, els subtítols buscaven canvis forçats de paraules, talment com si a Espanya es traduís una pel·lícula argentina. Una altra: A Bòsnia, abans de la guerra, es parlava una sola llengua. Després de la guerra, se'n parlen tres. Són absurds que es solen donar als balcans i que, amb la llengua, com amb d'altres elements de la tradició cultural, mantenen una complexitat sovint esquizofrènica. Els Balcans han canviat tant en un segle, que cent anys després de la voluntat d'unir-se en una sola llengua, els seus pobles utilitzen la llengua per diferenciar-se. Però el que ha canviat no és una realitat, sinó la polícia, que maneja els fils de les coses més elementals per confrontar, generar odis i, en el pitjor dels casos, matar.

Síntesi de la conferència "Eslaus als Balcans- visions diferents d'una mateixa realitat en la construcció de la identitat", a càrrec de Snezana Petrovic, de l'Acadèmia Sèrbia de Lletres i Ciències, en el marc de la III Jornada del Seminari d'Estudis Eslaus, a la Universitats Pompeu Fabra, el 23 de maig de 2008.

Quan Sèrbia va ser un tresor

2008-05-14T08:02:00.001-07:00

L'edat medeieval va ser per Sèrbia una etapa de prosperitat i desenvolupament social que va tenir com a conseqüència el naixement de l'esplendor artístic i cultural de la seva civilització. Això s'explica perquè, quan al segle V cau el poderós imperi romà a mans dels bàrbars i, més tard, l'imperi bizantí cau en mans dels llatins, entre l'orient i l'occident Sèrbia s'erigeix com una zona rica i pròspera on, durant 10 segles, serà la cuna de l'art i el progrés. Així, per exemple, a partir del segle V i següents, els grans mestres de l'art grec i de la Dalmàcia decidiran emigrar dels seus països, on no hi ha futur, cap a Sèrbia, on hi desenvoluparan el seu art. Aquest es considera el naixement dels elements que donaran lloc a la construcció de la identitat Sèrbia que, ja en l'edat mitjana, va néixer de manera bicèfala: expressada, d'una banda, per l'esglèsia autocèfala, i de l'altra, a partir de la literatura que desenvoluparà San Sava.

Aquesta etapa d'esplendor té a veure, també, amb la dinastia dels primers reis serbis, els Nemanjic. Al segle XII el primer rei de la dinastia, Stefan Nemanjic, canvia de religió: deixa el catolicisme i es professa ortodox. A partir de llavors Nemanjic emigra cap al sud del país, a l'actual república independent de Kosovo (fins fa poc sèrbia) i funda una primera església, Petrova Crkva, a la regió de Novi Pazar (Ras), que donarà lloc al naixement d'un nou moviment arquitectònica anomenat "estil de Ras" amb elements de l'art romànic i el bizantí. Però aquesta serà només una de les moltes esglésies que fundarà Nemanjic a Kosovo, els més rellevants, dos temples que es consideren la cuna de la civilizació ortodoxa de Sèrbia: Studenica i Sopochoni.

Studenica va començar a construir-se l'any 1190 al sud de Kosovo i mescla elements del romànic, com ara l'entorn circumferent de pedra que rodeja l'església, i del bizantí, com ara l'austeritat de l'exterior de la basílica. Studenica és important per dues coses. La primera és que dins seu s'hi conserven frescos de l'any 1208-1209, de gran valor artístic. Van ser fets pels mestres grecs i dalmacis que van marxar de la caiguda Constantinopla cap a Sèrbia, i representen figures religioses amb una concepció ben diferent de l'art religiós que s'estava realitzant a l'Europa occidental. Aquests mestres van instroduir la norma no escrita de representar els sants i els personatges religiosos sense expressió, donant-los així un caràcter diví o sobrehumà. Així, per exemple, en algunes representacions del Crist crucificat dels frescos que conté el monestir d'Studenica, es representa a Jesucrist sense cara de sofriment, sense ferides a les mans ni als peus, amb una expressió relaxada. S'ha comparat aquesta representació a la del Crist en majestat de Taüll. Era una manera de fer certa la frase de Dostoievski que advertia que les pintures que donaven expressió de sofiment al Crist cricificat podien fer perdre la fe. Però, a més a més, Studenica és important perquè allà va viure San Sava, un personatge clau per entendre el naixement de la cultura i la identitat sèrbia.

Ja hem dit que la llengua va ser un dels dos pilars del desenvolupament de la identitat a sèrbia, i en aquest context, San Sava en va ser el seu precursor. San Sava (1175-1235) va ser el primer arquebisbe de Sèrbia, i es considera el fundador de la cultura eslava. San Sava era fill de Stefan Nemanjic i, després de deixar de ser príncep per entrar a la vida monàstica, va passar a viure a Studenica, on va ser l'icumeni. L'icumeni era la figura que més s'aproximava a l'starets rus, és a dir, el líder espiritual d'un temple o monestir.

Finalment, l'església de Sopochani, també al sud de Kosovo, és un baluard de l'art serbia en la seva etapa de major esplendor. Va començar a construïr-se el 1260 i manté una estructura interna única en l'arquitectura medieval europea. Un d'aquests exemples és un fresc que representa l'ascensió de la Mare de Déu, que els ortodoxos prefereixen anomenar adormiment. és un fresc de 40 metres quadrats que dóna un gir radical a l'art medieval, i per això es considera la pintura més important de l'art medieval europeu occidental i bizantí. Al fresc, els personatges es representen amb moviment, expressió, caràcter. Cada rostre, cada postura, cada gest, té un significat i transmet quelcom al que l'observa. Això no s'havia fet fins aleshores i no es farà, a Europa occidental, fins al Renaixement (s.XVI) mentre que el fresc de què parlem està realitzat a mitjans del segle XIII.

Sopochani i Studenica són dos dels molts monestirs que la dinastia dels Nemanjic, amb Stefan
i San Sava com a principals figures, van erigir al sud de Kosovo. És una època esplendorosa, quan Sèrbia va ser un tresor, un pont d'or entre Orient i Occident, i la cuna de la seva identitat. Segles després les invasions otomanes van trencar aquesta etapa de prosperitat, però els serbis mantenen en aquests capítols de la seva història tota la seva estima. Tots aquests fets ajuden a entendre perquè la qüestió de Kosovo és molt profunda i no s'ha de tractar de manera frívola, com ho estan fent els polítics i els instel·lectuals a Occident. Al sud de Kosovo hi ha bona part de la raó de ser del poble serbia, la seva cultura i la seva identitat. Quan el 1913, amb la formació del nou estat d'Albània, els albanokosovars que vivien a Kosovo hereus de l'ocupació otomana, van decidir no marxar-ne, es va veure com un desafiament, i el conflicte ha arribat als nostres dies. És una qüestió política que no ha de minvar la grandesa de la bonica història que explica el naixement de la identitat sèrbia, però que cal tenir en compte alhora de parlar-ne.

Síntesi de la conferència "Filosofoa de l'art i espiritualitat: monestirs medievals serbis d'Studenica i Sopochani", a càrrec de Tamara Djermanovic, en el sí de la III Jornada del Seminari d'Estudis Eslaus celebrada el 13 de maig de 2008 a la Universitat Pompeu Fabra.

Slobodan Milosevic: el dinosaure solitari

2008-04-20T06:07:00.000-07:00

El professor Francisco Veiga resumeix en una sola frase, en el seu llibre "Slobo", la figura de Slobodan Milosevic: va voler liderar l'ex Iugoslàvia com si fos una primera potència mundial. Va fracassar. Però el que fou president de la república sèrbia durant 10 anys va aconseguir resultats més enllà del que tothom podia esperar. El retrat del professor Veiga és precís i carregat de dades, i no exempt de controvèrsia, s'allunya del recurrent setge a la figura del serbi.

Veiga arranca molt abans que Milosevic comencés a aparèixer a les televisions i als diaris: explica els antecedents familiars i els que l'unien amb la seva esposa Mira Markovic, ambdós fervents defensors del Tito. Però el més interessant ve després, quan Veiga recorre l'època d'ascensió de Milosevic i el descriu com un "enxufat" que va ocupant els buits de poder del seu colega Ivan Stambolic. Després descriurà amb cruesa la defenstració del seu amic sense cap mena de pietat per fer-se amb el control de la Lliga dels Comunistes i, després, del país. Per tant, abans de ser el gran dinosaure serbi, Milosevic va ser president d'una empresa de gas, de la banca de Belgrad i, finalment, de la Lliga dels Comunistes. En aquesta època Veiga explica que Milosevic era un home gris, un burócrata sense capacitat de lideratge ni dots per a la política, però amb una gran intel·ligència, molta ambició i, a partir de la presidència al Banc de Belgrat, enamorat del neoliberalisme nord-americà. Això faria, posteriorment, que se'l titllés d'occidental a bona part dels Balcans, i que a Estats Units se'l veiés com un home excessivament balcanitzat.

El capítol en què Milosevic deixa de ser el "petit Lenin" per ser un nacionalista. En el transcurs d'una reunió durant una visita a Kosovo per negociar amb els líders locals i frenar l'onada secessionista, Milosevic escolta una forta remor fora, i surt a assabentar-se de què succeeix. En veure centenars de serbis revoltats Milosevic sap que és el moment de deixar de ser el comunista buròcrata per passar a ser el nacionalista líder, intueix que el nacionalisme és l'únic item que el pot mantenir al poder. Davant les queixes dels serbis Milosevic els diu "ningú té dret a pegar-vos". Un any després feia un discurs davant milers de persones a Kosovo Polje com el gran pare de Sèrbia.

La descripció del Milosevic governant pren una força major, si cap, en un anàlisi detallat del paper que va jugar a les guerres de Bòsnia i Kosovo. En el primer cas l'autor oposa la figura de Milosevic a Tudjman (president de Croàcia) i a partir de la presentació del croat com un polític despiadat arriba a suavitzar la postura de Milosevic en la guerra, sobretot pel que fa a l'inici de la mateixa amb els bombardejos de la Krajina i Eslavònia. És molt interessant aprofundir en les relacions de Milosevic amb els serbis de Croàcia o de Bòsnia, on fins a cert punt va abandonar-los a la seva sort. A la guerra de Kosovo Veiga perfila un Milosevic abatut, més sol que mai i apurant els últims reductes de grandesa que havia guanyat mesos abans a Dayton, movent-se entre la flor i nata de la política mundial. El gran Milosevic que torna gloriós de Dayton ha de tornar a la política local, gris i mediocre dels Balcans. És una època interessant també perquè, des de 1997 fins el 2000 a la zona es van donar una cadena d'assassinats de gent vinculada a Milosevic, com el cap de les milícies Els Tigres, Arkan, o el seu íntim amic Ivan Stambolic.

En definitiva, tenint en compte que les gairebé 450 pàgines del llibre aborden molts altres fets i aspectes de la vida de Milosevic, Veiga traça la figura del serbi amb molta literatura acompanyada de dades i fets que completen el retrat. Molt interessant. A mí m'ha quedat la idea d'un home sol, poc capacitat per al lideratge però intuïtiu, molt intuïtiu, amb una mescla de factor negatius que van desembocar en les tragèdies apuntades. Despietat, rencorós, cruel, egoïsta i vanitós, Milosevic va acabar els seus dies entre reixes sense rebre el càstig que li pertocava, i tot i que és cert, com apunta Veiga, que les culpes eren compartides amb altres monstres que no van ser -que no han estat- jutjats, el cert és que no es pot menystenir la culpa de Milosevic en alguns dels drames que van assolar l'ex Iugoslàvia durant la dècada dels 90. Alguns trets del llibre, dels que no dubto de la seva rigorositat, ajuden a suavitzar la figura del tirà, com ara la dolçor amb què Milosevic es dirigia a la seva esposa. però a lectura distanciada del llibre no ha d'enterbolir tot allò que de dantesc va tenir i té encara un personatge com Milosevic. Sigui com sigui es tracta d'un document excepcional per entendre el conflicte, amb materials tan sucosos com, per exemple, transcripcions d'algunes escoltes telefòniques punxades pels serveis secrets de diversos països balcànics i occidentals.

Política colonial a Kosovo: Camp Bondsteel

2008-04-17T01:38:00.000-07:00

Georg Bush visita Camp Bondsteel el 2001. L'administració Bush ha convertit la base militar en una zona de pas dels principals representants nord-americans a la zona balcànica, deixant clar que és un punt estratègic clau per a les seves ambicions.

Em faig ressò en aquest post de l'article publicat per Sylvia Gómez a l'Institut Gallec d'Anàlisi i Documentació Internacional (IGADI) sobre una de les qüestions que els analistes internacionals obvien alhora d'emetre tesis i elocubracions sobre els Balcans i la seva història recent. De Kosovo a Irak: la militarització corporativa del petroli aprofundeix en el modus operandi de les potències occidentals a la zona i l'interès geoestratègic dels Balcans que explica, en part, l'actuació d'Estats Units i la Unió Europea en els últims conflictes balcànics.

Quan el juny de 1999 la pressió dels bombardejos de l'OTAN sobre Sèrbia van van tenir l'efecte desitjat sobre el seu líder Slobodan Milosevic, les bombes van deixar de caure i la zona va quedar pacificada. En aquest moment just Estats Units es feia amb el control d'una zona al sud-est de la regió afectada per la guerra, Kosovo, i hi instal·lava un camp militar: Camp Bondsteel. Unes dades aportades per la investigadora gallega:

"Hoy, Camp Bondsteel es un enclave, acostumbran a comentar las tropas de la KFOR - que tienen denegado el acceso a ella-, tan visible desde el espacio como la muralla china: 25 kilómetros de carreteras, 300 edificios, 14 kilómetros de empalizadas de tierra y barreras, 84 kilómetros de alambre de espino, 11 torres de vigilancia y más de 7.000 soldados forman el complejo."

Com apunta la seva tesi, la base militar de Camp Bondsteel és un emplaçament geoestratègic vital per la política nord-americana als balcans, per quan el seu immens espai aconsegueix dominar dos elements que es retroalimenten: petroli i drogues. Queda primerament demostrat que amb el bombardeig de Sèrbia i l'alliberament de Kosovo no tan sols es va crear un protectorat internacional amb l'OTAN com principal protagonista, sinó que Estats Units també s'asseguarava l'assentament a la zona i el control dels seus recursos, encara que això hagi suposat un augment de l'economia gris, la delinqüència i les disputes interètniques a la zona. I és que Kosovo, més enllà del seu petroli, no té res. Però té petroli, i per això s'equipara Kosovo a Iraq, ambdues zones estratègiques amb societats i pobles en conflicte i un tresor per explotar, en aquest cas l'or negre. Per això, des de la seva creació, Camp Bondsteel ha estat una base de control a la mesura de les ambicions dels seus arquitectes.

Anem a pams. Els Balcans són, avui en dia, el nexe d'unió entre Europa occidental i central amb el sud-oest asiàtic, i per tant, la nova ruta del petroli que del Mar Negre arriba a territori europeu. Una ruta que ofereix als seus garants, evidentment, una gran quantitat de diners directes i derivats dels negocis paral·lels. A partir d'aquí l'estratègia és clara. Quan Kosovo entra en conflicte, resultat de la fallida econòmica registrada a Albània el 1997 i de les ambicions secessionistes dels albanokosovars, respecte de la república sèrbia, les potències occidentals es veuen amb el deure "moral" de "salvar" la zona i els organismes internacionals el deure "legal" de pacificar-la. Però Occident hi veu quelcom més que un deure moral o legal, hi veu l'oportunitat de fer-se amb el control d'una zona immensament rica per la situació geogràfica esmentada. Els assentaments americans a Kosovo serveixen, avui en dia, per protegir el petroli que ve del Mar Negre i treure'n rendiment, a partir d'una activitat corrupta i denunciable i, alhora, molt senzilla:

Igual que a l'Iraq, els americans controlen el petroli de la zona a partir de base militars que aglutinen bona part del contingent de soldats desplaçats a la zona. Però els principals punts de control es reserven a les milícies de la zona, que a canvi de progeir-les, reben tractes de favor, com la carta blanca per dominar el monopoli de la droga. En el cas de Kosovo aquesta milícia és l'UÇK (Ushtria Çlirimtare e Kösoves), un grup paramilitar que es va nodrir de les armes requisades pels civils albanesos després del bloqueig de la banca a Albània, i que va iniciar tímids atemptats el 1997 fins arribar a ser una força cabdal en la pugna contra el gegant serbi. Abans l'UÇK era un impediment per a la resolució del conflicte, que va tenir a Estats Units i Europa en guàrdia durant dos interminables anys. Ara, l'UÇK ja no és un impediment, sinó la solució. Milosevic va ser jutjat a la Haya pels crims de guerra comesos a Kosovo, merescudament. Però, i els milicans kosovars? Per què cap dels seus cabdills ha estat buscat o jutjat?

La principal ruta del petroli als balcans és la del corredor energètic Transbalcànic AMBO, un oleoducte en què hi participen algunes empreses nord-americanes com Brown&Root Services, un negoci del que extreuen un bon rendiment. Aquest és el darrer graó de la tesi de Sylvia Gómez: la connexió dels interessos petrolífers i de dorgues amb els interessos corporatius. El text de la investigació aborda molts altres aspectes interessants, com el de la coincidència física amb la Red Transeuropees de Transport de la UE o el de la situació geoestratègica de Macedònia, per on creuen dos dels principals corredors de petroli a la zona, el nº8 i el nº10. Sigui com sigui, la investigació s'uneix a algunes altres teories interessants elaborades per historiadors que posen de manifest una polítia corrupta dels garants de la llibertat i el liberalisme que afavoreix les multincionals, els interessos corporatius i la propagació de la corrupció i el narcotràfic en zones depauperades, i perjudica als habitants d'aquestes zones, que viuen entre la por del terrorisme i la misèria de la droga.

http://www.igadi.org/index.html

Foto: Attila Kisbenedek/EPA

L'oportunitat de l'OTAN

2008-04-11T02:57:00.000-07:00

George Bush i Traian Basescu, president d'Estats Units i de Romania respectivament, en la darrera visita que va fer el primer a Bucarest el passat 2 d'abril per iniciar una política d'obertura dels EUA als països de l'Est.

George Bush ha viatjat recentment a Bucarest per formalitzar la voluntat d'Estats Units d'obrir la seva política exterior a l'Europa de l'Est. A banda de la sonada promesa d'acabar amb el fonamentalisme islàmic a Afganistan amb el desplegament de més tropes, la visita de Bucarest va servir per concretar l'anunciada ampliació de l'OTAN. Així, als vint-i-sis aliats que avui en dia formen l'aliança podien unir-s'hi tres països balcànics: Albània, Croàcia i Macedònia. Beneficis per uns, beneficis pels altres. D'una banda, la proposta suposa per als tres països un pas més per a la integració al món occidental i a la seva estructura econòmica i política i, inevitablement, a la renúncia i superació del seu passat més recent, de nefast record. D'altra banda, els aliats aconsegueixen ampliar la zona d'influència de l'OTAN a l'Europa de l'Est, una regió històricament estratègica en la divisió entre dos món, que abans van ser el comunista i el capitalista i que avui són Occident i Orient. A més, a ningú se li escapa que, avui, Europa de l'Est, i per extensió els Balcans, és una zona geoestratpegica importantíssima, per ser lloc de pas i encreuament dels oleoductes i gasoductes més importants que connecten Rússia amb Europa i Europa amb l'Àsia menor.

Croàcia entrarà a la OTAN. Dels tres països Croàcia n'és el principal candidat. La simpatia dels seus ciutadans cap al món occidental i la lleieltat política que històricament ha demostrat el país cap a les potències occidentals converteixen Croàcia en un candidat ferm a entrar en l'aliança. I no ho farà gartuïtament. Com ja explicava en un article anterior en relació a l'entrada dels croats a la UE, l'"occidentalització" del país, o més ben dit, la integració dels seus mecanismes polítics i econòmics al marc occidental, s'emmarquen en una política de perdó i oblit dels seus crims de guerra en la recent guerra de Bòsnia (1992-1995) i, encara més, en els episodis de neteja ètnica quan les seves forces militars van restar enfrontades amb les sèrbies, de què en podrien explicar mil i una barbaritats els habitants de la Krajina i Eslavònia, territoris croats habitats per serbis. Doncs bé, amb l'entrada de Croàcia a l'OTAN els crims comesos per Croàcia durant aquest període queden enterrats per sempre. Una política mesquina que no és res més que un mecanisme mimètic a l'utilitzat per les potències occidentals després dels acords de Dayton el 1995: exculpar Croàcia per focalitzar la responsabilitat sobre Sèrbia, a qui l'opinió pública ja havia assenyalat com a únics culpable gràcies, en part, al tractament que la premsa occidental va fer del conflicte. Així, la nova entrada del país a la OTAN i, també en breu, a la UE, ha de ser un pas decisiu de Croàcia cap a la construcció d'un país nou que oblidi velles tendències radicals. Aquest és un bon moment perquè els seus líders mirin enrere, entreguin els seus criminals i demanin perdó. La desestabilització del puzzle balcànic que estem visquen pot ser, pel contrari, un escenari propici pel retorn de vells fantasmes: si els ustatxes croats van despertar 45 anys després de la fi de la Segona Guerra Mundial, no ho pot fer de nou el nacionalisme radical si, per exemple, Bòsnia reconeix la independència de Kosovo? No pot intentar Croàcia escindir-se juntament amb Sèrbia i recomençar els vells plans de Karadjordejvo entre Tudjman i Milosevic per repartir-se Bòsnia i crear una Gran Sèrbia i una Gran Croàcia que es justifiquin mútuament? Massa aspectes oberts que cal tenir en compte des d'Occident per no repetir errors.

Albània és un cas diferent, tot i que també serà acceptada a la OTAN. Amb una majoria musulmana el país necessita aquesta integració al món occidental com a via d'escapament d'un passat marcat per la paranoia comunista i l'evolució cap a un futur de progrés. La història recent albanesa situa el país en una situació complicada. El règim comunista d'Enver Hoxha va sumir la població en un sistema aïllat de la URSS, potència subministradora de béns a Albània, quan aquesta va iniciar la desestalinització. El trencament també de les relacions amb Xina, el 1978, van aïllar definitivament el país i va començar el caos. El 1997 la situació va fregar el límit: les caòtiques eleccions legislatives que hi van tenir lloc van jugar-hi un paper negatiu, però el fet que va desencadenar la crisi va ser el bloqueig de la banca, algo similar al popular cas argentí. El 1997 va culminar un llarg procés d'organització econòmica piramidal, un conegut sistema d'estafa consistent a prometre als criditors interessos més grans dels invertits, sense que aquests interessos existeixin físicament. Quan el sistema toca fons, rebenta, i quan això va succeïr a Albània el resultat va ser dramàtic: bloqueig bancari i, per tantparalització econòmica al país, i una "quasibé" guerra civil. L'assalt a casernes policials i els saqueigs d'armes va propiciar, posteriorment, el rearmament dels radicals albanesos que van intervenir a Kosovo, sobretot els pertanyents a la milícia UÇK. Aquesta època negra dels albanesos ha estat mínimament superada, però el país necessita encara una nova reactivació política que pot tenir solució amb la seva propera entrada a la OTAN.

Macedònia és un cas a banda. La seva entrada a l'aliança occidental està condicionada al canvi de nom que eixigeix Grècia, per tal que aquest no es confongui amb el nom idèntic que té la regió del nord de Grècia, i que podria despertar anhels secessionistes. Un breu resum: el 1991 l'antiga República Socialista de Macedònia va proclamar la seva independència en el sí de l'ex Iugoslàvia, i va néixer la República de Macedònia. Grècia va rebutjar la nova denominació de la regió i, després d'un comrpomís el 1993, aquesta és anomenada en certs òrgans internacionals com Ex República Iugoslava de Macedònia. Les tensions entre grecs i amcedonis van continuar, tot i que discretament, en episodis com el de la creació de la bandera macedònia, també idèntica a la de la regió grega. L'any passat el conflicte va aflorar amb força: per primera vegada les Nacions Unides es referia al país com a República de Macedònia. Ara, la possible entrada de l'estat a la OTAN ha estat profitada per Grècia per forçar al canvi del nom. Presentant aquesta controvertida i en certa manera aburda disjuntiva (un altre nom o OTAN) Grècia ha vetat l'entrada de Macedònia a l'aliança, que ha estat postposada fins a nova consideració. Així, Grècia ha frustrat les espectatives de Macedònia, que igual que Albània, necessita reactivar la seva economia i el marc occidental n'hagués estat un bon escenari. Però a les potències occidentals, aquest territori, petit i aparentment sense importància, els interessa i molt: és l'epicentre dels balcans, l'encreuament de les rutes de gas i petroli que des d'Orient a Occident i d'Occident a Orient, de nord a sud i de sud a nord, nodreixen oleoductes i gasoductes generant una quantitat de beneficis que Occident no pot donar-se el luxe de perdre. I per tant, no es quedarà de braços plegats...

Croàcia: la vista grossa

2008-04-03T01:49:00.000-07:00

Forces militars croates disparen contra objectius serbis durant els primers compassos de les guerres iugoslaves de secessió. Tot i que sempre s'ha assenyalat els serbis com els principals carnicers dels Balcans, i Sarajevo com l'únic baluard de resistència, el cert és que hi va haver més màrtirs i d'altres assassins.

George Bush ha viatjat a Bucarest, capital de Romania, per aprovar l'entrada en breu de Croàcia, Albània i Macedònia a la OTAN. Forma part d'un paquet de mesures amb què Estats Units presenta la seva intenció de penetrar als territoris de l'Est després de molts anys de congelació de les relacions entre uns i altres. Tot, sense ignorar la seva obsessió per aquesta política neocolonialista iniciada a principis dels anys noranta, precisament amb l'experiència bòsnia i kosovar: Bush fixa com a principal objectiu acabar d'una vegada per totes amb el conflicte a l'Afganistan.

La mesura, de fer-se realitat, tindria lloc en un context favorable per almenys dos d'aquests tres països que poden entrar a l'OTAN: Macedònia i Croàcia. I és que, tot i que Albània tambés es troba en els plans de desenvolupament econòmic de la Unió Europea per facilitar-ne l'entrada a la comunitat, el cert és que croats i macedonis es troben en millors condicions per una propera entrada a la UE. D'emtre les conegudes exigències de Copenhaghen la UE demana a uns i altres respecte a les minories i els fonaments d'un estat obertament democràtic. Deixant de banda Macedònia, immersa de manera més discreta en les últimes guerres balcàniques, no hi ha cap mena de dubte que Croàcia respecte, avui per avui, els requisits demanats. Alemenys amb aquest sentit. Però algunes consideracions al respecte de la seva entrada a la UE, i també a la OTAN, és a dir, de la integració de Croàcia en els mecanismes polítics occidentals, aboca certes realitats deplorables en la història recent de les relacions oest-est, orient-occident, en el pont que els uneix i els separa: els pobles balcànics.

Fa escassament disset anys, després d'una operació diplomàtica alemanya de dubtosa honestedat política i manifesta frivolitat, començava a Croàcia una guerra que no acabaria fins el 1995 amb els acords de Dayton. Aleshores Slobodan Milosevic, president de Sèrbia, i Franjo Tudjman, president de Croàcia, havien decidit fer front a la creixent desintegració iugoslava repartint-se Bòsnia en uns acords secrets a la ciutat de Karadjordjevo. La creació d'una gran Sèrbia només es justificava amb la creació d'una gran Croàcia i, quan encara ni s'endevinava la guerra bòsnia, l'ultranacionalista Tudjman era el millor aliat per Milosevic. De fet, el suport alemany als croats era la millor excusa per Milosevic i la confirmació que el seu pla funcionaria.

Mesos després, i aquí ve el quid de la qüestió, Slobodan Milosevic bombardejaria les ciutats de Dubrovnik i Vukovar per alliberar els serbis de Croàcia de l'opressió a què els estava sotmeten el govern de Tudjman. En realitat els serbis de la Krajina i Eslavònia interessaven molt poc a Milosevic però aquell era un bon moment per mantenir els croats del crescut Tudjman a ratlla. Del sofriment dels croats de Dubrovnik i Vukovar les cròniques occidentals en van escriure pàgines senceres; després, buscarien en les aberracions serbobòsnies comandades per Karadzic els arguments per construir el mite de la temible Sèrbia, obviant per exemple que els croats, a menor escala, no es van estar de dur a terme les seves neteges ètniques a Bòsnia: els plans de Karadjodrjevo estaven en joc.

El que tampoc van explicar les pàgines dels diaris occidentals va ser la neteja ètnica que Croàcia va intentar executar a la Krajina i Eslavònia, dues zones pertanyents a Croàcia i habitades per serbis. Tot i que les milícies croates, organitzades entorn a unes forces especials, reducte dels integrants croats a l'agonitzant Exèrcit Federal, els serbis de la Krajina van patir a finals de 1991 un vertader calvari. A Croàcia renaixia un esperit ultranacionalista que recordava el naixement del moviment ustatxa d'Ante Pavelic, quan en plena barbàrie nazi, els croats eliminaven serbis amb tanta o més crueltat. Es van viure mesos d'autèntic terror als territoris esmentats, i tota una generació va sofrir l'amenaça nacionalista croat i l'execució dels seus crims. Avui, quan es recorden les barbaritats balcàniques de principis dels noranta, encara surten a relluïr els exemples d'Srebrenica o l'estampa de la Sarajevo fumejant. I Milosevic i els seus. Però Croàcia té una responsabilitat similar a la Sèrbia d'aleshores en crueltat i acarnissament.

Avui, Europa debat l'entrada de països balcànics en el seu sí. I Estats Units, també. I el debat porta a entendre aquesta entrada en clau d'exigències raonables per al manteniment d'estructures democràtiques que permetin la perdurabilitat del projecte europeu. Qualsevol nou estat que violi els valors de la nova Europa en pot erosionar la continuïtat. Sèrbia n'és un d'ells. Sembla que la imminent entrada del país a la UE estarà condicionada per dos factors polítics: contrastada la seva solvència econòmica, s'exigeix a Sèrbia que netegi el seu passat, lliurant els seus criminals de guerra, i facilita la sortida al conflicte amb la nova República de Kosovo. A Croàcia sembla que no se li imposen exigències d'aquesta índole, i es tracten més les seves possibles debilitats econòmiques. Croàcia i Sèrbia han seguit camins paral·lels en el desenvolupament dels darrers conflictes balcànics: units en camí d'un gran objectiu i derrotats després han iniciat després d'eliminar els seus líders perversos un camí de superació d'una etapa molt negra de la seva història. Stipe Mesic (Croàcia) i Vojislav Kostunica (Sèrbia) representen el canvi.

Però si es demana a Sèrbia que faci net del tot, també s'ha de demanar el mateix a Croàcia. En aquest sentit ha estat molt positiu l'inici del judici contra Ante Gotovina, criminal funestament recordat pels serbis, tot i que la política occidental de restabliment de la justícia als Balcans és de dubtosa eficàcia: quin sentit va tenir jutjar Milosevic, quin sentit té jutjar Gotovina, quin sentit tindria jutjar Mladic i Karadzic, si no es detenen i es jutgen també els criminals que avui en dia ocupen un 80% dels funcionariats de l'administració sèrbia i croata? La integració de serbis i croats en una nova i més gran Europa, i també la seva entrada a la OTAN, pot ser l'inici de noves inèrcies i sinèrgies per aquests països, però cal que s'exigeixi a Croàcia el mateix que Sèrbia, i viceversa, i que s'iniciïn polítiques eficaces de justícia i igualtat a la zona perquè els vells conflictes no tornin a aparèixer, com és comú que passi, als pobles dels Balcans.

Foto: REUTERS

Vells errors que es repeteixen

2008-03-29T05:48:00.000-07:00

Els profunds desequilibris que es viuen a Kosovo i el complex entramat d'operacions i enteses que s'estan duent a terme a la zona per trobar una sortida dialogada al conflicte han estat silenciats i manipulats pels mitjans de comunicació occidentals i estan sent utilitzats per la UE amb massa lleugeresa.

Després que el 1991, el 1992 i el 1998 esclatessin sengles guerres a Croàcia, Bòsnia i Kosovo, aquest darrer territori torna a col·locar els Balcans en un escenari de fràgils relacions que poden tornar a conduir els seus pobles a una espiral de violència i encreuament d'odis. Hi ha elements que evoquen vells errors interns i fan pressagiar el pitjor: la recuperació dels odis interètnics, l'antiga tossuderia dels líders sèrbis, el retorn de les banderes com a arma, etc. Afortunadament, també hi ha signes que fan aflorar l'optimisme, coses que han canviat i que poden jugar a favor de la pau i l'enteniment.

En aquest sentit cal preguntar-se: Europa ha après dels errors? L'any 1991, durant els primers i crus enfrontaments entre els paramilitars serbis i Croàcia a la Krajina i Eslavònia, el diplomàtic anglès lord Carrington va presentar un pla ambiciós i en certa manera estrambòtic, però que va estar a punt de acabar amb la gènesi del conflicte. Quan semblava que la diplomàcia europea havia resolt el conflicte, Alemanya, vella aliada dels croats, va reconèixer la independència eslovena i croata davant la Comunitat Europa. Els altres països de la CE van posar-se les mans al cap i, després, van fer el mateix que els alemanys. Mai ha quedat clar perquè Alemanya va decidir fer el pas que, dies després, va donar inici a la guerra de secessió iugoslava. Però el cert és que la imprudència dels germànics i de la CE en general van abocar els balcànics a la guerra. Bé, no és ben bé així. Els balcànics s'hi havien llançats sols, a la guerra, però necessitaven que la comunitat internacional els salvés dels seus líders i no va ser així.

Un altre factor va jugar un paper no decisiu però si conflictiu en el sí de la guerra: els mitjans de comunicació. Una societat actua i es mou d'una determinada manera per la visió que té o se li dóna d'una determinada situació. Els mitjans de comunicació externs a la ex iugoslàvia van emetre informacions manipulades i sesgades de la realitat del conflicte. De fet, els estudiosos del conflicte coincideixen a determinar que, més que la distorsió de la realitat, el més perniciós va ser la selecció sistemàtica de les informacions que havien o no havien d'aparèixer als diaris, a les televisions i a les ràdios. Aquests dies he copsat que s'està donant la mateixa situació: es va començar a parlar de Kosovo dies abans de la proclamació unilateral de la seva independència, i el gruix d'informació al respecte va anar minvant fins a desaparèixer. Avui, només un mes i mig després del naixement del nou estat, la informació sobre Kosovo és pràcticament inexistent.

La fotografia que he escollit per il·lustrar aquest article data de principis de 1992 i mostra un bosni musulmà demanant clemència als soldats del genocida Arkan, un grup paramilitar serbi, abans de ser executat en l'inici de la guerra de Bòsnia. Europa, el món sencer, va veure durant els següents anys, atrocitats que s'havien vist mai. Afortunadament, amb tota seguretat aquella visceralitat no es tornarà a donar. Però cal que la Unió Europea i els mitjans de comunicació occidentals repassin la seva actuació en aquell escenari i n'esmenin els errors perquè, en l'actual, els pobles serbi i albanokosovar trobin una solució raonable al conflicte. Dues propostes: que la UE redacti una aprovació conjunta de la independència de Kosovo amb un pla d'actuació econòmica a la zona que bloquegi i minimitzi el possible aïllament energètic que apliquin Rússia i Sèrbia; que, alhora, inicï un procés d'integració dels serbis a Europa que no sigui un simple moviment de bescnavi, que aprofundeixi en un nou paper dels balcans en el futur d'Europa per a la connexió entre el vell continent i el sud-est asiàtic. I en segon lloc, que els mitjans de comunicació aprofundeixin en el conflicte, que els periodistes s'impliquin i ajudin a la reflexió, que s'intentin abordar tots els punts de vista i que converteixin la informació en un capital de pau i convivència.

Es compren solucions, es venen oportunitats

2008-03-16T10:15:00.000-07:00

Una sèrbia canta en un cor durant una celebració davant el cartell de Karadzic, ex líder dels serbis de Bòsnia. Alguns serbis encara enyoren els seus criminals i la UE ho sap: vol canviar Karadzic i Mladic per una futura integració.

Dimecres passat (12 de març de 2008) el diari "El País" publicava una carta redactada a quatre mans pel ministre francès d'Assumptes Estrangers i Europeus, Bernard Kouchner, i el ministre suec d'Assumptes Exteriors, Carl Bildt. La missiva es dirigia, com evidenciava el títol, "A nuestros amigos serbios" i sota un homenatge a l'ex primer ministre de Sèrbia, Zoran Djindjic, assassinat fa cinc anys, subliminava una crida als serbis a escollir definitivament la via de la integració europea i abandandonar la recia oposició a la independència kosovar.

D'inici, la carta no té res especial. Es limita a recordar la figura de Djindjic, tot posant de relleu el seu caràcter euopeïsta. Però més endavant, la seva estructura és maliciosa i mal intencionada: primer, demana als serbis que no continuïn amb la seva oposició a la independència de Kosovo, i que entenguin de passada la posició dels seus respectius països -França i Suècia- a favor del nou estat. Després de demanar aquest "favor" es dediquen a declamar les meravelles de Sèrbia i la imperiosa necessitat de la Unió Europea d'acollir els serbis en breu. És a dir, la carta vindria a dir que si els serbis reconeixen Kosovo i estalvien nous problemes a la UE, la UE els sabrà recompensar.

De fet l'estratègia no és dolenta. Fins i tot Kouchner i Bildt subhasten ajudes econòmiques per al desenvolupament de Sèrbia. Però tampoc és una estratègia nova. La UE ha iniciat fa mesos un pla de compra-venda als Balcans per estabilitzar la zona. Bé, per estabilitzar Sèrbia, en tot cas, però avui per avui la UE sap que només es podran estabilitzar els Balcans amb una Sèrbia estable. I per això reconeix independències a canvi d'oblidar vells errors a Kosovo i promet ampliacions -integracions- a canvi de reconeixement d'independència. Hi hauria alguna manera més "lògica" de solucionar el problema? Sí, i més honesta, també. Però els fets els marca la dinàmica, i la inèrcia europea té la tendència de crear als Balcans situacions precipitades que s'ajusten als seus interessos.

Un dels esperpents més denigrants en aquesta línia ha estat, per exemple, la utilització dels processos de justícia que està visquent la zona en referència a les guerres iugoslaves de 1991 i 1993. El judici a l'ex president serbi Slobodan Milosevic va ser, a grosso modo, un espectacle més que un judici real, però en el seu rerafons reconeixia certa voluntat de la comunitat internacional de castigar el dinosaure i reparar els danys ocasionats. Era un compromís envers els pobles que havien sofert. Per cert, els serbis també han tingut recompensa en aquest sentit: aquesta setmana ha començat el judici contra el genocida dels serbis de Croàcia, Ante Gotovina. A tot això, al costat de Milosevic, no hi torbaven a faltar algú? Va ser Milosevic qui va liderar les neteges ètniques a diferents territoris balcànics però, no van ser Ratko Mladic i Radovan Karadzic qui les van executar a Bòsnia? Els genocides de Srebrenica, capaços de matar 1.000 persones en un sol dia, no només no seuen al banc dels acusats sinó que estan en una suposada busca i captura; és a dir, que estan desapareguts. Però diverses fonts asseguren que els dos genocides es troben a Sèrbia, o sigui, que Sèrbia amaga els seus genocides. I ara, després de tants i tants anys, la Unió Europea demana a Sèrbia que entregui Mladic i Karadzic si volen entrar a la UE. Lamentable.

Sèrbia vol esborrar el passat recent, les guerres. Sí, és cert, I vol mirar cap al futur, també. I per això creuen que jutjar Mladic i Karadzic suposaria recuperar una part de la memòria que potser convindria no desenterrar. En alguns sectors de l'opinió pública occidental es veu la negativa de Sèrbia d'entregar els dos assassins com una mostra "evident·" de que els serbis no han superat el seu caràcter tancat i orgullós, el seu nacionalisme a punyal per davant de tota perspectiva de canvi. Potser sí que hi ha una part del serbis que miren enrera amb nostàlgia, i posen espelmes a Mladic i a Karadzic, i també a Milosevic. Però també hi ha contrapartida. El problema és que la UE no ha demanat amb insistència l'entrega dels líders abans d'haver-li convingut. És ara, quan necessiten estabilitzar la zona després de la resolució del problema a Kosovo, que es posen l'antifàs de justiciers.

Mladic i Karadzic, metàfora de la baràrie sèrbia a Bòsnia, no poden ser moneda de canvi. No ho han de ser. I la demanda, encara que arriba tard, hauria de ser una exigència. Els serbis han d'entregar els seus assassins precisament per superar el seu passat i iniciar un camí de futur a la UE. Però no és una condició sine qua non, perquè la integració sèrbia a Europa no ha de passar per la revisió dels crims de les velles guerres, sinó per la situació econòmica i política que aquest país pugui estar atravessant.

Començava el post criticant l'actitud mediocre de dos líders europeus, el suec i el francès, canviant el reconeixement de Kosovo per la integració de Sèrbia a la UE. Per això la UE ha de ser prou valenta per analitzar amb fredor els esdeveniments i demanar a Sèrbia actituds en relació a aquesta integració: els requisits de Copenhaghen, és a dir, estabilitat política i economia de mercat desenvolupada. demanar-los que reconeixin Kosovo o que entreguin els seus assassins són demandes o exigències que s'han d'operar en un altre ordre de coses. Com ha passat sempre, Europa compra solucions i ven oportunitats als pobles balcànics.

Foto: REUTERS

Reflexions equivocades

2008-03-09T09:56:00.000-07:00

El 17 de febrer passat el Parlament kosovar aprovava unilateralment a Pristina la independència de Kosovo. La situació va convulsionar la política interna dels Balcans, però també va generar reaccions en cadena en els principals estats i òrgans polítics del sistema internacional, els més importants Rússia, Estats Units i la Unió Europea.

O potser caldria dir la des-Unió Europea? La història ja la sabem: alguns estats van aprovar el nou estat, d'altres van optar per no reconèixer-lo.

El dia després de la proclamació d'independència de Kosovo l'executiva d'ERC brindava amb cava pel nou estat i deixava anar la seva artilleria retòrica sobre estats lliures i demès expressions. CiU i PNB es mostraven moderadament a favor de la independència de Kosovo i apel·laven a l'estat espanyol a reconèixer el nou estat per demostrar la seva "democràcia". Per la seva banda, l'estat espanyol iniciava una política erràtica encaminada a no esdevenir una referència en el front antikosovar, però tampoc a deixar escapar l'oportunitat d'utilitzar la situació per donar una altra volta al pany al conflicte territorial que es viu a Espanya.

La reacció d'uns i d'altres no és la que s'espera dels estats democràtics que han de liderar els processos polítics al món. Els partits nacionalistes catalans tensen la corda i els partits nacionalistes espanyols ho fan també, i al final a un li sembla una vergonya que s'utilitzi una qüestió espinosa com la de Kosovo per buscar l'enfrontament en un territori amb desiguals condicions. Ni Catalunya és Kosovo, ni Espanya és Sèrbia. El procés de desbalcanització que ha experimentat l'ex república federal iugoslava -que ha culminat amb la secessió de Kosovo- no té res a veure amb els anhels independentistes de Catalunya i Euskadi, i la voluntat urbi et orbi de Sèrbia de no deixar escapar Kosovo tampoc és comparable al que suposaria la secessió dels territoris català i basc respecte l'estat espanyol. Algunes consideracions:
Catalunya i Euskadi són dues nacionalitats dins un estat "artificial" com és Espanya, però que conviuen amb els pobles d'Espanya dins un context de prosperitat econòmica i normalitat política. Amb més de 30 anys de democràcia els pobles que formen l'estat espanyol, dins el sistema genuí de comunitats autònomes, disposen d'uns òrgans polítics que, articulats amb els centrals, tenen la capacitat de desenvolupar les les seves lleis i regular la seva política interna d'una forma més o menys autònoma. I dins d'aquest context, Catalunya i Euskadi són dues regions que lideren el desenvolupament econòmic de l'estat, amb un teixit industrial i productiu d'alt nivell. Les ambicions secessionistes responen a aquests dos nivells: catalans i bascos saben que sense Espanya poden ser pròspers, i reclamen autonomia per a la presa de decisions.

Kosovo, a diferència del cas espanyol, no gaudeix del desenvolupament polític que donen 30 anys de democràcia, sinó ben al contrari: sota control de l'OTAN la província sèrbia de Kosovo, amb majoria albanesa, no disposava de plena capacitat democràtica. Amb el nou estatus Kosovo podrà desenvolupar polítiques que satisfacin el poble albanès. Àixò tindrà una contrapartida cruel: amb un teixit productiu pobre, una elevadíssima taxa d'atur i les restriccions energètiques i econòmiques que executaran Rússia i Sèrbia a mode de venjança.

El problema dels nacionalismes a Espanya ve d'antic i, deixant de banda qüestions relacionades amb el sentiment de pertanyença, ha pres en els nostres dies una reivndicació més econòmica que política. El problema kosovar és recent i no té una dimensió econòmica sinó ètnica: els catalans volem ser catalans perquè així serem més pròspers, els kosovars volen ser kosovars perquè es senten kosovars, a risc d'enfonsar-se en la misèria. A mentalitats diferents, solucions diferents i, a voltes, conseqüències similars. Però qualsevol reflexió precipitada i interessada pot esdevenir perillosa: quan PSOE i PP s'oposen al nou estat, i ERC brinda per ell, no haurien de limitar-se a parlar de la confrontació Catalunya - Espanya, sinó uns, a determinar quines polítiques desenvoluparà l'estat espanyol per satisfer els anhels secessionistes dels albanesos de Kosovo i no negar-los, alhora, el seu dret a ser poble, i els altres a concretar propostes per sufragar l'asfíxia econòmica a què s'han autocondemnat els kosovars proclamant una independència unilateralment.

Foto: Georgi Licovski/CORBIS

Independències relatives

2008-03-04T09:25:00.000-08:00

Mapa on es percep la frontera de Croàcia amb Bòsnia-Hertzegovina de color vermell, assentament dels serbis croats de la regió anomenada Krajina.

Mapa de Bòsnia amb les diferents ètnies i per densitat de població: en blau la població croata, en verd la població bosniana i en vermell, la sèrbia.

La declaració unilateral de la independència de Kosovo i l'immediat reconeixement dels Estats Units de la mateixa han despertat als Balcans vells odis que restaven adormits i que, en realitat, no han desaparegut mai. El mapa ètnic dels Balcans, tant arbitràriament utilitzat al llarg dels seus dies per historiadors, sociòlegs i antropòlegs per justificar guerres i massacres, ha recuperat el seu relleu i està a punt de recuperar, també, tota la seva cruesa.

Amb la citada autodeterminació de Kosovo, tot i que encara no gaudeix i, possiblement, no gaudirà d'una sobirania plena, sinó que esdevindrà una reformulació de l'antic statuts quo que definia el protectorat internacional derivat de la resolució 1244 de la ONU, els serbis han mostrat el seu orgull patriòtic amb manifestacions a Belgrad, i la premsa ha recollit arreu del món una demanda clamorosa: la no secessió del territori i la protecció dels serbis de Kosovo.

La comunitat internacional ha reaccionat davant el problema segons dos interessos: uns, com Estats o Rússia, a partir dels seus interessos geoestratègics als Balcans i les seves aliances històriques a la zona. D'altres, com Espanya o Xipre, han fet prevaldre el seu interès particular, vinculat a la mimetització del model kosovar als seus conflictes territorials. I en un i altre cas, la reacció ha estat mesquina i posa en dubte la parcialitat o la voluntat d'ajustar-se a una realitat concreta. aquesta estranya manera d'afrontar els problemes als Balcans des de la comunitat internacional es veu reflectida en una contradicció insultant.

Els defensors de l'autodeterminació kosovar presenten, en general, arguments de tipus ètnics: els albanesos són majoria, per tant, tenen dret a autodeterminar-se. I enfront de la resistència sèrbia encapçalada pels ultranacionalistes, aquests pro-kosovo en critiquen el manteniment i ressorgiment del sentiment patriòtic serbi de la dècada dels noranta, la ressurecció, en certa manera, de l'ideal de la "Gran Sèrbia" impulsat en l'etapa Milosevic. Als ulls del món, els serbis són encara els que van assetjar Sarajevo, els que van arrassar Srebrenica o els que van intentar netejar Kosovo d'albanesos.

Doncs bé, davant el nou estat kosovar se'ns planteja un dubte: Si els albanesos poden crear el seu estat a Kosovo i desentendre's dels serbis, podran els serbis de Bosnia i de Croàcia crear el seu propi estat? és una pregunta trampa, dons abriga més dificiultat que la que aparenta.

La qüestió dels serbis de la Krajina (frontera croata amb Bòsnia) i de Bòsnia-Hertzegovina ha estat des del seu naixement controveritda i perillosa. En el cas de la Krajina, els serbis que havien defensat les fronteres de l'imperi austro-hongarès per frenar l'avanç otomà a la frontera de croàcia amb Bòsnia van assentar-s'hi definitivament creant una comunitat pròspera i, fins i tot, rica. Però aquesta nova situació va originar la reivindicació nacionalista, és a dir, la secessió de croàcia, i va jugar un paper fonamental en la guerra de 1991. Aquest any, precisament, els serbis de croàcia van crear la seva pròpia entitat, la República Srbska de la Krajina (RSK) unilateralment. El 1995 va ser parcialment envaïda pels propis croates, la resta va ser incorporada a Croàcia de nou i pacíficament el 1998. Sèrbia, la de Milosevic i la resta, sempre ha defensat el dret dels serbis de la Krajina a independitzar-se.

L'origen de la República Sèrbia de Bòsnia és més recent i data del 1995, amb els acords de dayton que tancaven la guerra iugoslava. Bòsnia té poc més d'un milió d'habitants i tres ètnies diferenciades: els croats (catòlics), els serbis (ortodoxes) i els bosnians (musulmans). La República Srpska conforma un 42% del territori bosnià i, sorgida de la resposta de Sèrbia a la independència de Bòsnia (1992) ha esdevingut territori de confrontació interètnica al país, escenari d'un intent de neteja ètnica i bandera de la idea de la "Gran Sèrbia". Per això els serbis en territori serbi defensen els serbobosnians i aquests el seu dret a l'autodeterminació.

Si esclata un conflicte territorial als Balcans els serbis de la Krajina i de Bòsnia tindran el seu dret a demanar, com els albanesos de Kosovo, la seva independència. Uns i altres esdevenen majories ètniques en territori aliè. Però en cap cas cal generalitzar, ni menys assimilar, perquè la història ha demostrat que als Balcans res és blanc i negre, i tot té molts matissos. Caldrà, també, que des de la comunitat internacional no s'actuï amb hipocresia i precipitació, perquè la història també ha demostrat que als Balcans, la conseqüència sol ser el conflicte. Els que avui brinden per Kosovo, que demà ho facin, si cal, pels serbis croats i bosnis, i que els pro-sèrbia no demanin drets per als seus compatriotes croats i bosnis si no reconeixen els dels albanokosovars.

Vojislav Kostunica: l'ambigüitat

2008-03-02T09:34:00.000-08:00

L'actual primer ministre de Sèrbia, Vojilsav Kostunica, és ja el primer i més ferri detractor de la independència kosovar, i la seva radicalitat iguala, si no supera, la del líder ultranacionalista Tomislav Nikolic. convertit en el "Pare" dels serbis que viuen dins les noves fronteres de Kosovo, Kostunica ha trencat definitivament amb la concepció proeuropeïsta de Tadic, moderadament contrari a la independència dels kosovars, i s'ha posicionat definitivament a favor dels postulats nacionalistes serbis. Però la figura de Vijislav Kostunica ha estat sempre assetjada per l'ambigüitat. I en aquest cas, també: d'una banda bloqueja la missió de la UE i, per l'altra, nega que l'objectiu sigui dividir el nord de Mitrovica.
Però, qui és Vojislav Kostunica?
Expulsat de la Universitat de Belgrad on donava classes de Dret, en el decurs d'una purga d'intel·lectuals projectada per Tito el 1974, Kostunica va iniciar una lluita pels drets humans a la República Socialista de Serbia. Tot i que va participar en la fundació del partit DS (Partit Democràtic) discrepàncies amb la cúpula de la nova formació el van portar a fundar una força alternativa: el DDS (Partit Democràtic de Sèrbia). Tot i que defensava l'esperit del DS, de nacionalisme moderat contra un nou discurs ultranacionalista elevat per Slobodan Milosevic, Kostunica va distanciar-se de la defensa del DS de la idea de la "Gran Sèrbia" i va referenciar el nacionalisme pacifista.
Allunyat de la praxis política que va caracteritzar Iugoslàvia en els anys immediatament anteriors a la guerra i durant la mateixa guerra, Kostunica va situar-se com una figura política diferent i cada vegada més popular. Sense haver estat vinculat mai a cap cas de corrupció, sense haver militat mai en el discurs agressiu que desplegava l'imaginari nacionalista serbi, i representant sempre el sentit comú i la honestedat política, Kostunica va escalar en el panorama polític nacional fins a convertir-se en el Primer Ministre serbi, càrrec en el que exerceix actualment.
Però rere aquesta bandera política, que ha acompanyat Kostunica durant la seva carrera política, el serbi ha entrat en la dinàmica contradictòria que ha marcat la dialèctica política dels Balcans en el darrer quart del segle XX -com a mínim. Mentre Kostunica fundava el seu partit per combatre la radicalitat miloseviana, feia el joc a la política de guerra desplegada per Milosevic sense oposar-se a la defensa violenta dels serbis de la Krajina (dins les fronteres croates) i de Bòsnia, i, posteriorment, recolzant les milícies de l'UÇK dels serbis kosovars que van iniciar una neteja ètnica a finals dels anys 90. Contrari a l'OTAN, cridant a la defensa de Kosovo per part de Sèrbia contra el nacionalisme albanès i les tropes de l'OTAN, i acusant Estats Units de fer el joc a Milosevic, Kostunica es va guanyar la definició d'antiamericà i proeuropeu, un darrer adjectiu força difícil d'entendre en el context actual vinculat a la figura del Primer Ministre.
L'actitud agressiva que ha près Kostunica és, avui, fàcil d'entendre. Un exemple: la nit de la victòria electoral de Boris Tadic, el 3 de febrer passat, el vencedor va rebre la trucada de Nikolic instants després de l'escrutini. Kostunica, que havia compartit govern amb Tadic, no va felicitar-lo. Ara Kostunica es ditancia més que mai de Tadic i marca el seu territori: Ni Estats Units ni la UE, tret d'alguns estats sense rellevància com Espanya, defensaran els interessos dels serbis que viuen a Kosovo, i per tant cal donar suport a la idea de Nikolic i, sobretot, a les ajudes que pugui donar Rússia que, de la mà del successor de Putin, Dimitri Medvedév, ja ha donat ple suport a Belgrad. Kostunica no es va desmarcar en el seu moment del suport als serbis de la Krajina i de Bòsnia, va defensar la sumissió de les repúbliques iguoslaves restants a la sèrbia, i va cridar a la unitat ferma de Sèrbia pel que fa a les províncies de Kosovo i Vojvodina. Kostunica no ha condemnat mai, mai, les massacres de Srebrenica -fins i tot alguns el vinculen a una amistat amb Mladic i Karadzic- i d'altres regions de defensa sèrbia. Com desampararà ara la lluita violenta dels serbis contra la independència kosovar? No ho ha fet, legitimant les manifestacions violentes a Belgrad, Pristina i Banja Luka, i no ho farà. Però cal que abandoni el discurs ambigu i deixi d'amagar les seves intencions en la situació actual. O defensa de la missió europea, o divisió de Mitrovica, però tot alhora, no.
En el fons Kostunica és hereu de la política diluïda i vacil·lant que ha acompanyat sempre els Balcans, tant interna com externament, i de la concepció que Sèrbia té del seu territori respecte la resta dels Balcans: a pesar dels matissos, sempre emergeix el sentiment de la "Gran Sèrbia".
Wu Xiaoling/XINHUA PRESS

Controvèrsies kosovars

2008-03-02T08:32:00.000-08:00

L'elecció de Boris Tadic com a president de Sèrbia suposà, el passat 3 de febrer, la victòria de les tesis europeïstes i l'aplastament de la vella concepció nacionalista que, amb Tomislav Nikolic al capdavant, amenaçava amb ressucitar l'etapa Milosevic, de nefast record per als Balcans. Més enllà d'això, les eleccions Sèrbies s'emmarcaven en l'esgotament del protectorat que mantenia l'OTAN en territori kosovar i la resolució, per defecte, de la independència d'aquesta regió o la seva permanència en territori serbi. Com en tots els conflictes balcànics, la situació ha presentat controvèrsies que excedeixen, en alguns casos, la racionalitat política i humana, i que planteja alguns punts que convé matisar.
Primer de tot. Quina és la posició de Kosovo dins els Balcans? Els partidaris de la secessió del territori es recolzen en l'argument de la superioritat nacional albanesa. Certament, prop del 90% dels kosovars pertanyen a la nacionalitat albanesa, i això és un element determinant per reivindicar el dret a l'autodeterminació del territori. Però als Balcans no hi han veritat completes, sinó matissos, molts matissos. Perquè els Sèrbis porten dècades protegint Kosovo i ara, amb la proclamació de la seva independència, pugnen amb tal diligència per evitar la secessió? Doncs perquè Kosovo és el santuari serbi, el relicari ortodox que defineix l'esperit del poble serbi, allà on la nació sèrbia hi té palaus, monuments i esglésies. I aquest argument, tant vàlid com el primer, el nega i el contrarresta.
En segon lloc. La nova situació que planteja la independència de Kosovo ha estat rebuda per la comunitat internacional amb la mateixa debilitat amb què han afrontat tots i cadascun dels problemes que han patit els Balcans al llarg de la història contemporània. Estats Units va reconèixer, ipso facto, el nou estat, mentre que Rússia, tradicional aliada dels serbis, també ha mostrat des d'un principi el seu rebuig al nou estat i la defensa amb urpes i dents de la unitat sèrbia. Però la Unió Europea, justament la potència que ha de jugar un paper equilibrador en el conflicte, el gestor principal de la situació, es mostra una vegada més, díscola i vacil·ant. Mentre els estats més avançats, com França i Alemanya, aposten clarament per reconèixer Kosovo com un estat independent, Espanya, entre d'altres estats, es nega en rotund a fer-ho, en base a arguments poc creïbles que porten a sospitar en paral·lelismes absurds entre les confrontacions nacionalistes balcàniques i les espanyoles. Pel bé dels Balcans caldria que, per una vegada a la història, la diplomàcia internacional jugués un bon paper a favor de l'enteniment i la convivencia harmònica a la zona.
En tercer lloc. Com es resoldrà el conflicte? Sèrbia no es conformarà, probablement, amb l'entrada a la Unió Europea com a moneda de canvi del seu territori més valuós. Tot i que una estreta majoria del poble serbi va declarar-se, el passat 3 de febrer, disposada a acabar amb l'etapa Milosevic i obrir-ne una de nova cap al progrés dins la UE, l'imminent pèrdua de Kosovo ha fet reviure l'exaltació sèrbia. De fet, Tadic ho va dir tan alt i clar com Nikolic: Kosovo no es toca, i el nou president va prometre que no reconeixeria el nou estat si aquest s'autodeterminava. Quin paper ha de jugar ara, dons, Tadic, com a president de Sèrbia? Sembla poc probable que Tadic cedeixi davant l'atractiva oferta de pertànyer a la UE, si això implica abandonar Kosovo. Però el seu compromís amb els seus votants, que es desprèn del to moderat que s'oposava al radicalisme de Nikolic, l'obliga a frenar l'eufòria Sèrbia que s'està desfermant amb manifestacions violentes a la capital kosovar, Pristina. De moment, en la gran manifestació del passat dijous, la més gran des de la que es va celebrar el 1998 contra l'ocupació del territori serbi per part de l'OTAN, Tadic no hi era per un més que oportú viatge a Romania. Nikolic, per contra, sí que hi era, al costat del Primer Ministre Kosturica. Un darrer interrogant que cal plantejar és: què farà el nou estat de Kosovo si Rússia decideix bloquejar el territori energètica i econòmicament? Com es desenvoluparà el nou estat, que neix sota mínims, sota aquestes circumstàncies? Però sembla que això poc interessa als alabanokosovars que porten moltes jornades celebrant la seva independències, aliens a qualsevol esdeveniment immediat, amb la certa irracionalitat i impulsivitat que sempre ha mogut els fils de la política als Balcans.
Foto: Baldrin Xhemaj/CORBIS

Pròleg: la cruïlla balcànica

2008-03-02T08:24:00.000-08:00

Els Balcans sempre han estat una cruïlla i ho són encara: una cruïlla de pobles, amb una multiplicitat ètnica de difícil encaix i esdevenint un pont entre l'antagonisme Orient-Occident. Una cruïlla en la història, un camp de batalla entre les superpotències internacionals que han fet prevaldre sempre els interessos econòmics geoestratègics per sobre dels odis interètnics que han derivat en matances. Afortunadament, l'atractiu històric que desperten els Balcans per esdevenir un cas atípic en els conflictes estructurals entre els estats, han fet que la passivitat internacional davant els seus problemes hagi estat inversament proporcional a l'interès que hi han abocat els intel·lectuals. Per això avui disposem d'una historiografia dels Balcans que ens serveixen d'eina per entendre'n les vicisituds.

Aquest blog no vol ser una pàgina de referència. El meu nom és Jordi Cumplido, tinc 21 anys i acabant els estudis de Periodisme, em considero poc autoritzat en la matèria. Però el meu interès per la zona fa que em mantingui continuament informat del que allà succeeix i, humilment, m'aventuri a escriure sobre aquest tema. Els que llegeixin el blog ho han de fer pensant que:

1. Es tracta de textos molt informatius i poc opinatius. No em sento prou format en la matèria per emetre opinions en quelcom tan controvertit.
2. La informació està contrastada i els errors que hi puguin haver són del tot desinteressats
3. Escric amb humilitat i amb la voluntat de crear reflexió sobre el tema.

La recent independència de Kosovo ha tornat a situar els Balcans a les pàgines dels diaris, a les ones de les emissores radiofòniques i a les televisions. Però cal tenir una visió contextual del problema, i amb aquesta intenció obro aquest blog. Benvinguts.