Underground: Sèrbia al soterrani de la història

“Una guerra no és una guerra fins que un germà mata al seu germà”. El director que ens va recordar en una altra de les seves pel·lícules que a l’exIugoslàvia “La vida és un miracle” construeix a “Underground” el més bell i commovedor retaule del poble serbi. Kusturica, a qui part dels serbis retreuen que tal vegada rodés pel·lícules finançat per l’estat de Milošević, de nefast record, assumeix amb valentia la tasca d’oferir a l’espectador una mirada crítica a l’entorn del caràcter del poble serbi. I ho fa en la història recent que, des de la Segona Guerra Mundial fins la guerra de Bòsnia (1945-1992), va sotmetre els serbis a la duresa d’una història sense grisos plena de convulsions només anestesiada pels quaranta anys de la dictadura de Tito. Kusturica, rodejat d’un músic de primer nivell com Goran Bregović i actors que formen part del seu repartiment habitual com Slavko Stimac, en el paper d’Ivane, explica una història genial carregada de nostàlgia disfressada hàbilment amb el seu univers particular, movent a l’espectador durant gairebé tres hores en la fina frontera entre l’humor i el drama.

La pel·lícula està plena de símbols i guinys històrics que la converteixen en una pel·lícula de culte, de llarg la millor que ha rodat mai Kusturica. El director fragmenta la història en tres parts, que són alhora tres àmbits històrics en què es mouen els tres protagonistes principals de la història: dos camarades resistents, Marko i Crni, i el germà d’aquest, Ivane. La primera part és un retrat de la resistència sèrbia a l’invasor nazi i al sofriment de Belgrad sota els bombardejos alemanys. En aquesta part Kusturica descabdella l’inici de la història que marcarà la resta de la pel·lícula: Marko amaga el seu camarada Crni en un soterrani durant la invasió dels alemanys on els mantindrà 20 anys fabricant armes fent-los creure que la guerra no ha acabat. Mentrestant, quan s’obre la segona part coincidint amb l’alliberament de Iugoslàvia i l’inici de la dictadura de Tito, Marko esdevé un alt dirigent nacional fent creure al poble que Crni, elevat a la categoria d’heroi nacional, ha mort. La tercera part és la que tanca els símbols i les metàfores que es desenvolupen al llarg de la pel·lícula, la que ens convida a reflexionar sobre la brutalitat de la guerra de Bòsnia però, més enllà d’això, el destí fatal del poble serbi, i de Iugoslàvia per extensió.

Quan Europa va obrir els ulls, horroritzada, davant els camps de concentració nazi, alguns inel·lectuals van considerar que el poble alemany estava fonamentat en un sonderweg, un camí específic sobre el qual Alemanya havia edificat una història que només la podia conduïr a un horror com el del Tercer Reich. Salvant les distàncies, Kusturica dibuixa un poble serbi amb un caràcter específic des d’una òptica altament determinista, com si els serbis, en se i per se, haguessin acabat davant el crucifix on es lamenta Crni al final de la pel·lícula rodejat per Marko i la seva esposa encesos en foc. El mateix soterrani és una metàfora excel·lent del que va ser per al poble serbi la dictadura de Tito, on després del drama de la guerra mundial Iugoslàvia va viure en un soterrani aïllada de la realitat en una paranoia tan divertida com dramàtica. Kusturica combina la història amb imatges reals de la història com els bombardejos sobre Belgrad o els funerals de Tito. Una altra de les metàfores que excel·leixen la pel·lícula és el que hi ha sobre i sota el soterrani. Sobre, un poble que glorifica els seus herois, en aquest cas Marko, que Kusturica vol representar des d’una perspectiva istriònica però també crítica. Marko és un poeta que s’aprofita de totes les situacions en benefici propi, fins a l’extrem d’acabar traficant amb armes en una escena de la guerra bosniana. Sota el soterrani hi ha el mar, al que s’hi accedeix a través d’un pou. És un mar on hi acaba tothom, perquè és la mort, però també la vida. Kusturica torna a sotmetre el poble serbi a un destí únic, indestriable, aquesta vegada en clau positiva: el mar que reifica un poble i el salva dels seus pecats per començar la vida nova. La crítica arriba a ser tan frontal que l’únic ésser viu que sobreviu al llarg de tota la pel·lícula és el mono que acompanya el desafortunat Ivane. És aquest, un personatge singular que tanca dins seu el pes del drama serbi, qui tanca la pel·lícula amb un speech sintètic que resumeix la filosofia del film mentre una porció de terra es separa de l’altra: "Construimos nuevas casas, con tejas rojas, donde las cigüeñas construyen sus nidos y con las puertas abiertas a nuestros invitados. Le agradecemos a la tierra que nos alimenta, al sol que nos calienta y a los campos que nos recuerdan los verdes pastos en casa. Así, con dolor, tristeza y alegría, recordamos a nuestro país cuando contamos a nuestros niños historias que comienzan como todas las historias: ‘Érase una vez una tierra...’".

L'espectador té, a més de poder reflexionar i descobrir aquestes petits i grans detalls, el privilegi de fer-ho amb una banda sonora excel·lent. Des de la cançó principal, la coneguda "Kalasnjikov" de Goran Bregović, fins a la popular Mesecina que entonen Marko, Crni i Natalija, passant per altres clàssics serbis o l'alemanya Mack The Knife, la música esdevé un altre tresor dins aquesta brillant obra d'art.