El 1991 van esclatar als Balcans occidentals, en les repúbliques que formaven la República Federal Socialista de Iugoslàvia, un conflicte secessionista que va colpejar diversos pobles i que va commoure la comunitat internacional per la seva duresa. Des d'aleshores, els estudiosos han elaborat diverses interpretacion sobre les causes de la desintegració de Iugoslàvia. Més enllà del debat historiogràfic, hi ha en un lloc comú algunes claus per entendre per què va passar tot:
1. Cruïlla de cultures: Fonamentalment als Balcans conviuen tres grans religions que s'han sedimentat a partir del pas de diversos pobles per aquesta terra que uneix Europa i Àsia, occident i orient. Al segle VII els eslaus es van instal·lar a la península balcànica i des d'aquell moment han conviscut dos cristianismes: el catolicisme, de tradició occidental, i l'ortodòxia, de filosofia oriental. Així, als territoris occidentals (Eslovènia, Croàcia) hi ha una majoria catòlica, mentre que més a l'est s'ha imposat el cristianisme ortodox amb Sèrbia com a pilar fonamental. Al segle XIV l'avenç otomà cap a Europa va arribar fins als Balcans, i Bòsnia es va convertir en la frontera de lluita entre cristians i musulmans. Fins al segle XIX els musulmans van assentar-se al territori deixant per sempre el llegat de la seva religió. Per tant, als Balcans conviuen les religions musulmana, catòlica i ortodoxa.
2. La desintegració de l'imperi otomà: l'imperi turc va ser un dels perdedors de la primera guerra mundial. La seva desintegració va suposar un reordenament del seu espai geogràfic, i en el cas dels Balcans el 1918 es va formar el Regne dels Croats, Serbis i Eslovens, que comprenia Sèrbia, Bòsnia, Montenegro, Kosovo, Macedònia i bona part de Croàcia i Eslovènia. Va ser un estat autoritari, una monarquia, la primera experiència federativa al territori que va acabar amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial.
3. Els territoris eslaus del sud es van autoalliberar del feixisme amb la lluita partisana liderada pel mariscal Josip Broz Tito. Aquest croat va ser qui va fomar la segona Iugoslàvia, la que va arribar als anys 90. Van ser quaranta anys de dictadura comunista amb unes característiques concretes: era un estat autogestionari (sistema econòmic inèdit en la història), independent de la Unió Soviètica i amb un curiós sistema de govern. El gran encert de la Iugoslàvia de Tito va ser apaivagar les eternes tensions religioses i ètniques de les repúbliques integrants, i ho va fer instaurant el sistema rotatori de govern: Tito era el cap d'estat, però cada tres anys el president del govern canviava i obligatòriament s'havien d'anar rotant els musulmans, ortodoxos i cristians. Les sis repúbliques que van formar part d'aquest projecte eren Eslovènia, Bòsnia, Croàcia, Sèrbia, Montenegro i Macedònia.
4. Als anys 80 la mort de Tito i una forta crisi econòmica que va posar en crisi el sistema de solidaritat econòmica interterritorial va fer trontollar el projecte federatiu. Al llarg de la dècada les relacions entre els territoris es va anar degradant, al mateix temps que, desapareguda la figura de Tito (que cohesionava la federació) i a mesura que el socialisme internacional entrava en crisi, es va anar produïnt a Iugoslàvia un auge dels nacionalismes. Slobodan Milosevic i Franjo Tudjman van engegar els projectes expansionistes de la Gran Sèrbia i la Gran Croàcia. El 1990, després de la caiguda de la Unió Soviètica, els pobles iugoslaus entenien que el comunsime ja no podia cohesionar els territoris. Els croats i els eslovens, territoris més rics que la resta, van posar fi al projecte iugoslau proclamant la independència unilateral, resposta per l'exèrcit iugoslau (de majoria sèrbia) amb guerres sagnants.
5. Bòsnia estava presidida per l'islamista Alija Izetbegovic. Croàcia i Eslovènia van guanyar les seves guerres i van trencar la federació. Aleshores, què hi pintava la musulmana Bòsnia amb els serbis ortodoxos? Tudjman (Croàcia) i Milosevic (Sèrbia) van elaborar a Karadjordjevo un pla per dividir-se Bòsnia i completar així el projecte de la Gran Sèrbia i la Gran Croàcia. Contra les cordes, Bòsnia va celebrar un referèndum d'independència que va ser aprovat l'1 d'abril de 1992. Al dia següent, Sèrbia, que comptava amb el gruix de l'exèrcit iugoslau, va iniciar l'agressió militar coneguda com la guerra de Bòsnia (1992-1995). La guerra va comptar amb tres actors: els croats, els serbis i els bosnians; i va tenir tres fronts: la guerra entre croats i bosnis a Hercegovina (regió sudoccidental); el setge de Sarajevo, la capital del país, mantingut durant tres anys pels serbis sobre la població musulmana de la ciutat; i la incursió militar sèrbia a la Bòsnia oriental, duta a terme sobretot per paramilitars serbis que van perpetrar assassinats massius i expulsions massives de musulmans de les seves llars. La guerra va acabar el 1995 amb els acords de pau de Dayton que mantenen el país dividit en tres parts.
2. La desintegració de l'imperi otomà: l'imperi turc va ser un dels perdedors de la primera guerra mundial. La seva desintegració va suposar un reordenament del seu espai geogràfic, i en el cas dels Balcans el 1918 es va formar el Regne dels Croats, Serbis i Eslovens, que comprenia Sèrbia, Bòsnia, Montenegro, Kosovo, Macedònia i bona part de Croàcia i Eslovènia. Va ser un estat autoritari, una monarquia, la primera experiència federativa al territori que va acabar amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial.
3. Els territoris eslaus del sud es van autoalliberar del feixisme amb la lluita partisana liderada pel mariscal Josip Broz Tito. Aquest croat va ser qui va fomar la segona Iugoslàvia, la que va arribar als anys 90. Van ser quaranta anys de dictadura comunista amb unes característiques concretes: era un estat autogestionari (sistema econòmic inèdit en la història), independent de la Unió Soviètica i amb un curiós sistema de govern. El gran encert de la Iugoslàvia de Tito va ser apaivagar les eternes tensions religioses i ètniques de les repúbliques integrants, i ho va fer instaurant el sistema rotatori de govern: Tito era el cap d'estat, però cada tres anys el president del govern canviava i obligatòriament s'havien d'anar rotant els musulmans, ortodoxos i cristians. Les sis repúbliques que van formar part d'aquest projecte eren Eslovènia, Bòsnia, Croàcia, Sèrbia, Montenegro i Macedònia.
4. Als anys 80 la mort de Tito i una forta crisi econòmica que va posar en crisi el sistema de solidaritat econòmica interterritorial va fer trontollar el projecte federatiu. Al llarg de la dècada les relacions entre els territoris es va anar degradant, al mateix temps que, desapareguda la figura de Tito (que cohesionava la federació) i a mesura que el socialisme internacional entrava en crisi, es va anar produïnt a Iugoslàvia un auge dels nacionalismes. Slobodan Milosevic i Franjo Tudjman van engegar els projectes expansionistes de la Gran Sèrbia i la Gran Croàcia. El 1990, després de la caiguda de la Unió Soviètica, els pobles iugoslaus entenien que el comunsime ja no podia cohesionar els territoris. Els croats i els eslovens, territoris més rics que la resta, van posar fi al projecte iugoslau proclamant la independència unilateral, resposta per l'exèrcit iugoslau (de majoria sèrbia) amb guerres sagnants.
5. Bòsnia estava presidida per l'islamista Alija Izetbegovic. Croàcia i Eslovènia van guanyar les seves guerres i van trencar la federació. Aleshores, què hi pintava la musulmana Bòsnia amb els serbis ortodoxos? Tudjman (Croàcia) i Milosevic (Sèrbia) van elaborar a Karadjordjevo un pla per dividir-se Bòsnia i completar així el projecte de la Gran Sèrbia i la Gran Croàcia. Contra les cordes, Bòsnia va celebrar un referèndum d'independència que va ser aprovat l'1 d'abril de 1992. Al dia següent, Sèrbia, que comptava amb el gruix de l'exèrcit iugoslau, va iniciar l'agressió militar coneguda com la guerra de Bòsnia (1992-1995). La guerra va comptar amb tres actors: els croats, els serbis i els bosnians; i va tenir tres fronts: la guerra entre croats i bosnis a Hercegovina (regió sudoccidental); el setge de Sarajevo, la capital del país, mantingut durant tres anys pels serbis sobre la població musulmana de la ciutat; i la incursió militar sèrbia a la Bòsnia oriental, duta a terme sobretot per paramilitars serbis que van perpetrar assassinats massius i expulsions massives de musulmans de les seves llars. La guerra va acabar el 1995 amb els acords de pau de Dayton que mantenen el país dividit en tres parts.
0 comentaris:
Publicar un comentario en la entrada