Bajram Jaha, albanès de 46 anys i excombatent de l'UÇK. Regenta un bar a Mitrovica. Viu a la part sud d'una ciutat dividida entre albanesos i serbis, per on passa el futur de la ciutat i del país, després de la seva independència.
RADIOGRAFIA D'UNA CIUTAT DIVIDIDA
Roser Toll i Jordi Cumplido
Liridom Jaha és albanès i té 19 anys. Treballa al bar del seu pare, a l’estació d’autobusos del districte sud de Mitrovica. Qui puja en un autobús en direcció aquesta ciutat ha de comunicar al conductor en quina part vol baixar, al nord o al sud. I no és una resposta innocent: per parts s’entén en quin bàndol desenvolupes la teva vida, amb els serbis o amb els albanesos.
Mitrovica és una ciutat situada al nord de Kosovo, on s’hi concentra la major part de la minoria sèrbia d’aquest estat recent nascut. Per explicar la vida a Mitrovica ens hem de posar al cap una ciutat de 130.000 habitants. És petita, com
podria ser Manresa o Lleida, però aquesta té la particularitat que està dividida. Aprofitant la línia que traça el riu Ibar, el municipi queda separat en dos petites ciutats, que sota el mateix nom, miren cada una cap a un costat diferent: Pristina o Belgrad.
Qui decideixi baixar a l’estació on treballa el Liridom, es trobarà amb un bar ple d’homes prenent te. Quan vagi a pagar per la seva consumició, haurà d’utilitzar l’euro, la moneda kosovar des que el país és independent, i per donar-li les gràcies haurà de parlar albanès, i dir-li “falimenderet!”. En Liridom encara va a l’escola per les tardes. Hi va caminant, després de treballar. Diu que res ha canviat des que es va proclamar la independència: “Tot segueix igual, sempre hem estat separats”. El seu pare, en Bajram, va lluitar amb l’UÇK durant la guerra del 1999. El que per alguns era una guerrilla d’alliberació nacional, pels altres era una banda terrorista que va ajudar als albanesos a aconseguir la independència amb l’ajuda dels Estats Units. La devoció per aquest estat és immensa: coronant la barra del bar d’en Bajram hi ha un calendari amb fotos de Bill Clinton, i una foto d’ell mateix amb Javier Solana, secretari general de l’OTAN durant la guerra. “Ja no en vull saber res. Només vull estar amb la meva família, i fer la meva vida”, diu Bajram.
A mesura que el carrer principal de la part albanesa s’apropa al pont de Mitrovica, el silenci envaeix les voreres. Ja no es percep l’ebullició típica dels carrerets musulmans, ni la presència de gent. Davant el pont hi ha un edifici gegant que havia estat un banc i ara ocupen les Nacions Unides. A l’altre costat, un casalot convertit en punt de vigilància sota la bandera de l’OTAN. Una mica més enllà, el primer control: la policia kosovar i un cartell que adverteix de la necessitat de portar el passaport en mà i l’amenaça de poder ser registrat davant qualsevol comportament inadequat mentre es travessa el passatge. I a l’altra banda del pont: la part sèrbia.
No tothom pot travessar-lo. De fet, en Liridom no ha estat mai a l’altra banda de la seva ciutat. Són 100 metres, però mai els ha recorregut. Si ho fes, diu, podria tenir problemes. Existeixen uns vigilants, als que anomenen bridgewatchers (vigilants del pont), que es passen el dia en cada banda de la construcció, ara enreixada i plena de policies de la UNMIK –la missió desplegada per la ONU a Kosovo-, la policia kosovar i soldats de l’OTAN. Però ells no formen part de cap institució ni associació: són veïns que la mateixa comunitat manté perquè vigilin l’entrada de persones en la seva zona. Saben perfectament qui passa cada dia, ja sigui a comprar o a fer negocis, i no se’ls escapa cap moviment.
Mirscko treballa com a operador de càmera. Ell ha creuat el pont per treballar –informar i gravar els esdeveniments en moments de conflicte, com els viscuts l’any 2004- i assegura que ha passat por. Ho explica amb una coca-cola davant, li dóna les gràcies en serbo-croat al cambrer, i li paga en dinars, la moneda sèrbia. No hem canviat de ciutat, però si de latitud. “Benvinguts a Sèrbia” diu amb ironia Branislav Krstic, periodista serbi de Reuters, que acompanya Mirsko.
És la part nord de Mitrovica, amb uns 20.000 habitants, on els cotxes no porten matrícula com a forma de protesta per no sentir-se part d’un estat que no reconeixen, i en la que predominen les banderes amb àguiles i els colors nacionalistes serbis per excel·lència: el blau, el blanc i el vermell. Alguna que altra foto penjada pel carrer del president rus Vladimir Putin recorda el gran aliat protector internacional que manté el veto en el sí del Consell de Seguretat de les Nacions Unides per impedir que Kosovo sigui reconegut com a estat independent.
“Legalment, seguint la legislació internacional, Kosovo no existeix, segueix sent un protectorat tal i com ho estableix la resolució 1244 del consell de seguretat”. Així ho explica Jaime Valles, director de la Missió de l’OSCE a Mitrovica, qui a nivell formal no pot dir que viu a Kosovo perquè l’organisme del qual depèn, no reconeix el territori on actualment resideix i treballa com una entitat estatal. Però en canvi, aquesta disposa de moneda pròpia, una capital amb parlament i govern, i un incipient sistema judicial i administratiu. Tot un desenvolupament impulsat per Estats Units i la missió europea EULEX, que se suposa que en breu hauria de substituir la missió de Nacions Unides sobre el terreny. L’OSCE, un dels pilars de la UNMIK (missió especial de l’ONU a Kosovo), treballa al territori pel desenvolupament institucional.

Un nen gitano toca el tambor a canvi de diners a Prizren, una ciutat kosovar on després dels incidents del 2004 es van produir incidents contra els serbis.
Valles assegura que, malgrat que la situació està estabilitzada, Mitrovica és un polvorí que pot esclatar en qualsevol moment. El diplomàtic marca com a punt d’inflexió l’onada de violència del 2004 que, des de Mitrovica, es va estendre per diferent punts de la ciutat. L’origen va ser la tràgica mort d’uns nens albanesos al riu Ibar en estranyes circumstàncies. Cap organisme es va atrevir a donar una versió oficial, però en plena tensió entre albanesos i serbis, els primers van estendre el rumor que els nens havien saltat a l’aigua després de ser espantats per uns nois serbis que anaven acompanyats per gossos. Mai es va demostrar la certesa del rumor, però va ser suficient per fer incendiar la quotidianitat del país en els aldarulls més importants viscuts a Kosovo des del 1999.
El terror sembrat pels albanesos en aquell cas, i patit pels serbis, es resumeix prou bé amb la narració de Mikel Córdoba, treballador de l’ONG Movimiento por la Paz ubicada a Pristina: “Un amic meu serbi va esperar tota la nit que els albanesos anessin a buscar-lo per cremar-li la casa. Estava atemorit, i els policies de l’ONU no va fer res per protegir-lo”. Segons Córdoba, es va tractar d’accions “orquestrades”.
Una opinió similar té el periodista de l’agència de notícies Reuters, el serbi Branislav Krstić: “La premsa albanesa va actuar d’una manera incendiària, ajudant a difondre un rumor que no es podia validar. Van emetre la imatge que els serbis volien venjar-se, cridant al desordre i els aldarulls”. Krstic, com a periodista, critica el sistema de càstigs i recompenses dels organismes internacionals a la premsa albanesa i a la sèrbia: “Mentre els errors de la premsa albanesa van ser corregits amb ajudes econòmiques dirigides a la formació professional dels periodistes, els errors que comet la premsa sèrbia són castigades amb multes econòmiques”.
Els fets del 2004 van obligar als organismes internacionals implicats a multiplicar el nombre d’efectius policials i militars per tal d’assegurar l’estabilitat al país i evitar que els accidents es reproduïssin. “No s’ha tornat a repetir res similar”, assegura Valles, però recorda que “la situació continua sent molt volàtil”. Actualment hi ha desplegats uns 30.000 soldats de la KFOR (forces especials de l’OTAN a Kosovo) arreu del país, 3.000 dels quals es troben a Mitrovica.
EL DILEMA FRONTERER
Després de la proclamació de la independència el passat 17 de febrer, Kosovo es troba en un buit legal. D’una banda, no es pot acollir al dret d’autodeterminació dels pobles que estableix la Carta de les Nacions Unides. Però davant el reconeixement internacional per part d’altres estats, es planteja un cop més la validesa del dret internacional. L’informe que Ahtisaari va presentar el 2007 deixa la porta oberta.
Malgrat una resistència txètnik molt exigua, la majoria dels serbis de Kosovo, molt concentrats a Mitrovica, han tirat la tovallola i entenen que Kosovo ja no serà mai més Sèrbia. Tot i així continuen les posicions enfrontades, i ningú vol fer el pas públic de renunciar al territori.
Les fotos de Putin i les consignes contra els “enemics” de Sèrbia, personificats en Clinton i Solana, són l’escenificació d’un bastió de resistència contra una ocupació a la que no poden fer front en una ciutat –un país, en definitiva- literalment presa per les forces internacionals. O pot ser quelcom molt més senzill: un gir nostàlgic als símbols que encara els pertanyen, contra tot allò que consideren hostil i injust. Com la gran bandera que presideix un monticle que mira, de fit a fit, als districtes albanesos del sud de la ciutat, a mode de provocació. Contra aquesta poesia dels símbols s’imposa el pragmatisme d’alguns serbis que, resignats a la derrota, pretenen canviar el rumb de la història. És el cas del periodista de Reuters Branislav Krstić.
Segons Krstić la història ha demostrat, almenys a Sèrbia, que enemistar-se als Estats Units és sinònim de perdre-ho tot. “Milosević no va saber llegir la situació en el seu moment: mentre els Estats Units es plantejaven fer volar Iugoslàvia ell va creure que havia d’enfrontar-se”. “Què hi va guanyar?”, pregunta Krstić, i ell mateix respon: “va perdre la guerra”. Ara, Krstić creu que és el moment d’aliar-se amb els Estats Units i treure’n alguna cosa positiva d’una situació que els serbis tenen molt perduda. El periodista no té cap dubte que els plans dels Estats Units passen per controlar el sud-est d’Europa amb la instal·lació de bases militars com la de Camp Bonsteal, situada al poble d’Uroševac, al sud-est de Kosovo.
Però, si bé els serbis conviuen amb la resignació de no poder recuperar el territori ancestral que un dia va ser seu, els albanesos tampoc tenen facilitats en el seu procés de secessió. De fet, l’ONG en què treballa Mikel Córdoba es dedica a atendre les víctimes albaneses dels darrers processos històrics de Kosovo. Es tracta d’albanesos que, després de la guerra, no han pogut recuperar les seves propietats al nord de Mitrovica. Com que és del tot impossible que els albanesos creuin la frontera física del pont que sobrevola el riu Ibar, no poden accedir a les llars en propietat seva, i acudeixen a organismes i entitats solidàries que es dediquen a fer de pont entre els ciutadans afectats i les administracions judicials i polítiques del país.
No s’ha de perdre de vista que Kosovo és l’epicentre de la geopolítica internacional als Balcans. Com recorda Mikel Córdoba, “la guerra del 1992 va començar amb Kosovo, en aquell cèlebre discurs de Milosević el 1992. El nus del conflicte van ser Croàcia i Bòsnia, i es desenllaç va ser, i ho torna a ser ara, Kosovo”.
Banderes kosovar i nord-americana en un edifici oficial a la capital kosovar, Pristina. La febre pro-americana ha pres embranzida després del reconeixement de la independència pels Estats Units.
I el futur passa per Mitrovica, el darrer territori del país dividit a parts iguals entre serbis i albanesos. La polèmica resideix en l’opció de dividir legalment la ciutat en dues parts, situant la barrera natural del riu Ibar com a frontera oficial de Sèrbia, integrant els districtes serbis de Mitrovica dins del país que ara governa Boris Tadić. Un líder que, per cert, ja ha informat que no descarta acceptar aquesta solució per marcar un punt i final a la dura situació per la que passa Kosovo. Jaime Valles va deixar entreveure que, efectivament, la UNMIK treballa per apropar aquesta situació a la realitat, tot i que no amb immediatesa: “en uns 10 anys, crec que la frontera baixarà al riu. A això anem...”.
El mateix creu el serbi Branislav Krstić. Però en canvi, hi ha veus discordants que consideren una barbaritat aquesta solució, ja que la veuen inefectiva per absorbir, a llarg termini, l’arrel del problema a Kosovo. És el cas de Visar Ymeri, del moviment Vetëvendosje, que creu que el país “ha de mantenir la integritat del seu territori, integrant els serbis del nord en l’estructura estatal”. Per això Ymeri considera que “s’ha de tallar les relacions de Belgrad amb els serbis del sud”. Una decisió per a la qual Ymeri utilitzaria, si la situació ho requerís, un eventual exèrcit del que en aquests moments el país no disposa. La paraula Vëtëvendosje, traduïda de l’albanès, significa “autodeterminació”. El moviment planteja una independència real allunyada de la tutela internacional actual. Per això els esforços de la plataforma van encaminats a presentar la UNMIK i l’EULEX com els grans enemics dels alabano-kosovars, reconeixen-te la tasca realitzada en els primers anys de la postguerra, però definint-la ara com un obstacle massa gran per al desenvolupament del nou estat. Ymeri posa tot l’èmfasi en recordar que l’organització té un caràcter no violent, un fet que l’emparentaria d’alguna manera en la metodologia de l’ex president kosovar Ibrahim Rugova.
La força del moviment encara és minsa. La pregunta de Mikel Córdoba en pot resumir el per què: “Com poden pretendre aglutinar gent rere el seu moviment si el que estan fent és criticar les Nacions Unides? Els albanesos entenen que gràcies a la resolució 1244 avui poden plantejar la construcció del nou estat”. Però Visar Ymeri ens fa visualitzar un estat que desenvolupa noves institucions i administracions amb un poder estèril, aglutinat en les competències de les Nacions Unides. “De que ens val”, diu, “un ministeri de Justícia si les competències judicials les té l’ONU?”.