Uniformes negres a Zvornik

Les mares de Zvornik van plorar els seus morts quan van poder ser recuperats i identificats. La localitat, propera a Srebrenica, va patir un genocidi perpetrat per paramilitars serbis, semblant al de la malauradament famosa localitat de la Bòsnia oriental. Les imatges guarden una funesta similitud...


Quan s’acosten les dates estiuenques, els que de tant en tant girem la mirada als Balcans recordem una data nefasta, funesta: 11 de juliol de 1995. Ben aviat farà 14 anys de la pitjor massacre de la Guerra de Bòsnia (1992-1995) que va acabar amb la vida de 8.000 musulmans i va posar en evidència la incapacitat de les Nacions Unides per defensar un territori sota la seva jurisdicció. Des d’aleshores, aquelles jornades van quedar per sempre grabades als cors dels bosnis que van perdre-hi els familiars, i a les ments dels occidentals que van presenciar l’horror a les pantalles de les seves televisions. Srebrenica va capgirar la forma d’entendre les guerres. Mai Europa havia concebut una vusceralitat com aquella en els temps moderns, i Srebrenica va passar a ser el capítol que tothom recordaria de la guerra, juntament amb el setge de Sarajevo, amb algunes imatges d’un poder captivador.

Srebrenica ha capitalitzat bona part de les informacions posteriors a la mateixa guerra, perquè cada any es fan homenatges i sobreeixeixen noves informacions al respecte de la recuperació dels cossos enterrats en fosses comunes. Però el drama de Srebrenica és compartit, en menor mesura, per altres indrets de l’actual zona de la República Srpska. Un d’ells és Zvornik, que en les primers compassos de la guerra es va convertir en una autèntica base militar sèrbia en territori musulmà. Tot i que un 60% dels 80.000 habitants d’Zvornik eren musulmans, els paramilitars serbis van fer seva la zona en consonància amb els plans serbis de recuperar la franja oriental de Bòsnia. Els Tigres d’Arkan van assassinar-ho unes 3.000 persones en poques setmanes. Actualment Zvornik continua sent una ciutat tranquil·la, com abans de la guerra, reposant al costat de la serena riba del riu Drina. Però ja no hi viuen els musulmans, paradigma del fenomen de la postguerra Bòsnia a la República Srpska: els musulmans no s’atreveixen a tornar i el territori està poblat per serbis.

En el meu viatge a Bòsnia, el setembre de 2008, vaig creuar Zvornik…m’hi vaig aturar. El poble prenia una atmòsfera que ja havia respirat en alguns pobles de la República Srpska, aquella part del país que forma part de Sèrbia. Especialment a Sokolac, un petitíssim poble prop de Zvornik i Srebrenica que sevreix de refugi a alguns genocides i que és especialment hostil al forani. Es tracta d’una atmòsfera de calma, de pau, portada a l’extrem del neguit i la incertesa. On el forani només coneix el silenci esfereïdor com si els anys no haguessin passat, l’aire i les olors paralitzen tots els sentits i criden a la reflexió. Hi ha llocs on el pas del temps no aconseguirà mai esborrar alguns fets, i Zvorkik és un d’ells. Els carrers fantasmagòrics a mitja tarda, la soledat i la grisor, la senasació de que la postguerra és molt viva encara i que les ferides segueixen obertes. Sagnants. Després, entrant en un supermercat regentat per serbis, evidentment, el cos se’m desentumeix i em relaxo. Un nen fa corredisses mentre els seus pares compren. En pagar, els pares recullen el marrec i se’n van somrient-me i acomiadant-se. La caixera també ens dedica un somriure, en percebre que no sóm d’allà. En tornar a la furgoneta m’avergoneixo de mí mateix, d’haver-me confiat al prejudici que en iniciar el viatge m’havia promès evitar. Zvornik era un poble fantasme, però els serbis que hi convivien, almenys amb els que em vaig creuar, semblaven bons. Segurament són hereus de la desgràcia però no en tenen cap culpa.

Del que va passar allà en sé poc. De visita a casa la Meliha, una bosniana de Kamenica, la pròpia Meliha em va ensenyar un llibre editat per l’ONG barcelonina Trenkalòs, que ha realitzat i realitza una encomiable tasca al territori de la Bòsnia devastada. El llibre reservava part d’un capítol a explicar una colpidora història succeïda durant la massacre d’Zvornik. Em va corprendre: durant la massacre, una unitat dels Tigres d’Arkan van prendre l’escola del poble que va servir de pavelló d’execucions. Després, van fer servir el pati per retenir-hi els presoners. Una dotzena de paramilitars van quedar-s’hi a vigilar mentre la resta de la unitat sortia a rastrejar el que quedava de poble. Uns bosnians que s’havien amagat al bosc van preparar una emboscada que va tenir èxit. Després d’assaltar els soldats i matar-los, van alliberar els presos i van fugir corrent cap al bosc. Durant la carrera, i perseguits molt de prop pels Tigres d’Arkan que havien anat a socórrer els seus companys, alertats pels trets, un adolescent va perdre els seus companys de vista. El seu amic d’infància continuava corrent, però mirar al seu voltant va descobrir que el jove no hi era. Va decidir tornar enrera, pistola en mà: sabia que els serbis s’apropaven. Va sentir una remor entre les fulles, i només va aconseguir albirar un uniforme negre, com el que duien els Tigres d’Arkan. Va disparar i va encertar de ple. Va acostar-se al cos del mort i va descobrir aterrat que qui havia mort era el seu amic, que aquell dia s’havia enfundat l’uniforme escolar, de color negre.

Les guerres tenen històries cruels. Més enllà del drama individual s’estén una llarga ombra de tragèdies que en són una de sola. Zvornik no ha recuperat la normalitat pels que van viure-.hi l’horror en primera persona. Tampoc per aquells que hi tornem més d’una dècada després, i que en percebem les seqüeles. Permeteu-me una darrera reflexió, tòpica segurament. Només restablirà les consciències d’uns i altres la consecució dels actes de reparació que la justícia ha de dur a terme, ajusticiar tots i cadascun dels que van prendre part en les massacres. Zvornik va ser el primer cas que es va traspassar a les autoritats judicials sèrbies.

Nous propòsits, vells desitjos

"Per a la Lejla, que mai abandoni aquesta somriure, que mai deixi de trencar-me el cor la seva mirada trista"

Els musulmans no celebren el Nadal, però per als musulmans de Bòsnia el seu també és un desembre “congelat”, ben diferent del nostre. És cert que les dates nadalenques desperten quelcom que, durant l’any, duem molt amagat: algunes dosis de solidaritat i també, perquè no dir-ho, compassió cap als més necessitats. No sé si és per això, o perquè ha estat la darrera de l’any, aquesta nit he somniat amb unes persones molt especials, amb les que vaig compartir una intensa setmana en un raconet molt a prop de la República Srpska de Bòsnia. La Meliha i la seva filla, com si fossin reals, compartien espai amb mi, però al despertar he recordat que ara són lluny, i he recuperat el deix de nostàlgia que des d’aquell mes de setembre em separa d’elles. I per extensió, m’han recordat els altres amics de Bòsnia, els refugiats que mentre jo escric aquestes ratlles dormen al seu jaç en una habitació habitada pels records i el fred que tot ho atura. No per ningú més podien ser els meus darrers pensaments, aquest any, formats per nous propòsits que neixen de desitjos tan vells com la seva desgràcia.

Per a la família de la Meliha desitjo que continuï la seva prosperitat. La seva ha estat, des dels inicis, una història de superació només a l’abast de persones valentes i molt, molt fortes. Des que van abandonar el camp de refugiats, ell i el Buzzo han viscut per als seus fills i ells, la Lejla i l’Amar, són la metàfora d’una Bòsnia que reneix a poc a poc, i en la seva mirada hi vaig llegir l’esforç de tot un poble per mirar cap al futur. Per a la Meliha i el Buzzo desitjo treball i recursos per continuar endavant, que els seus petits somnis es vagin fent realitat, que avancin a poc a poc però fermament, com fins ara. I per als petits: a l’Amar que tingui molta, molta salut, i que continuï creixent tan viu, tan simpàtic, tan curiós... Per a la Lejla, que mai abandoni aquesta somriure, que mai deixi de trencar-me el cor la seva mirada trista. Per a la mare i el pare de la Meliha, que segueixin vivint en pau al poble d’on mai haurien d’haver estat expulsats; com la Sevla i l’Ibrahim, amb qui vaig compartir tant en tan poc.

"Per a l'Edine, que no es cansi mai de fer l’avió, per molt fotut que estigui. Per a la Lejla, que segueixi sent per al Halil i la Hanija un impuls per viure i sobreviure"

Per a la família del Halil, els meus desitjos són més seriosos, si cap. Desitjo que tinguin aigua corrent, desitjo que tinguin llum 24 hores al dia, desitjo que tinguin una escola per als seus fills, desitjo que trobin una feina i guanyin diners, desitjo que no passin fred ni gana, ni por a les nits, ni plorin tan sovint perquè un dia van decidir no deixar-los ser feliços. Desitjo tot això o una sola cosa: que també puguin marxar del camp de refugiats, com ho van fer la Meliha i el Buzzo, que puguin veure créixer els seus fills en un lloc normal, sense conviure cada dia amb la grisor i la tristor del camp de refugiats. Per a l’Edin, que mantingui als seus blaus la innocència i la bondat, que creixi sa i fort i no perdi mai el nervi que em va demostrar. Que no es cansi mai de fer l’avió, per molt fotut que estigui. A la Dina, que en els seus pocs mesos conservi la salut, que creixi sana i forta, que segueixi sent per al Halil i la Hanija un impuls per viure i sobreviure, una alenada de força per sortir del camp.

Tampoc m’oblido de l’Amir i la Medina, que s’acabin els problemes de salut per al seu fill i puguin continuar sent tot lo feliços que són malgrat les circumstàncies. No deixaven mai de somriure... A la Sabaheta, que no oblidi mai el que va perdre, però aprengui a mirar al futur amb valentia, que tots els que l’estimen, dins i fora del camp, siguin per a ella una nova vida, la felicitat que es mereix. A l’Elber, que faci encara milers de quilòmetres més amb la seva furgoneta, que mai canviï. I encara em deixo més persones... La Dada, l’Anisa, el vell begut de Sarajevo... Des que conec el seu drama desitjaria borrar-lo, i al ser impossible, demano que siguin feliços molt aviat.

ELS BALCANS ORIENTALS (II): Bulgària, un garant soviètic als Balcans

Celebració dels 30 anys de la Revolució Russa a Bulgària, dos anys després de l'alliberament dels nazis al país. L'efervescència comunista a Bulgària va ser total des del primer any de les llargues dècades de comunisme soviètic al país.

Todor Zhivkov va governar Bulgària durant gairebé 35 anys transformant el seu país en un estat pròsper en comparació amb els seus veïns. Va aconseguir ser un dels enclaus més rics de l’Europa de l’est i gaudir d’unes condicions socials més que acceptables. Tot va ser possible, però, a la renúncia del model nacional-marxista que havien emprès altres estats satèl·lit dins l’òrbita soviètica: romandre fidel a la “Mare Rússia” els va permetre desenvolupar una estabilitat social duradora. Per això, a diferència de Romania o Iugoslàvia, la transició búlgara no va ser violenta ni traumàtica.

El pragmatisme búlgar

A partir dels anys cinquanta Bulgària va evitar emprendre camins sinuosos com els veïns romanesos, iugoslaus o albanesos, i van sotmetre’s a la URSS. El procés de desestalinització va fer inviable la continuïtat de l’estalinista Cherenkov, i Todor Zhivkov va passar a ser el president del govern i primer secretari del Partit Comunista de Búlgaria. A partir d’aquí s’enforteix la unió amb Rússia, a qui els mites unien maternalment i amb qui les circumstàncies del moment convenia aliar-se. La fidelitat a la URSS va permetre a Bulgària rebre crèdits i incentius a la producció que en altres països de l’est no rebien, o ho feien en proporcions bastant més ínfimes. Això va convertir Búlgaria en un país fidel aïllat pels països contestataris (Romania i Iugoslàvia) i això va afavorir el reforçament de la seva identitat nacional. Però Bulgària era quelcom més. Era la línia d’avanguarda soviètica contra l’enemic turc i això la convertia en un fill pròdig. El país va defensar aquesta línia amb eficàcia, tot i que l’exèrcit búlgar es trobava entre els pitjors de l’Europa de l’est.

Econòmicament, a finals dels anys seixanta Bulgària va iniciar un camí per a la industrialització de l’agricultura, una experiència que es va revelar errònia. Però a diferència de Romania, els búlgars no van cometre els excessos que van portar el país veí a la misèria. Entre d’altres factors que s’exposen per explicar la considerable progressió del sistema econòmic búlgar es troba la del pragmatisme. El poble búlgar, caracteritzat com “diligent, frugal, sobri, ordenat, sistemàtic, correcte, pràctic i despert” va disposar després de la gran contesa mundial d’un sistema educatiu avançat i una Seguretat Social envejable. Aquest pragmatisme va permetre al país superar les pèrdues macroeconòmiques amb un consum per càpita raonable, el més alt dels països de l’Europa de l’est. Així es va anar construint un estat econòmicament sòlid, en paral·lel a un estat cada vegada més reforçat identitàriament, amb la tasca de la filla de Zhivkov, Ludmila, com a revitalitzadora cultural d’una importància capital. Aquest estat més “nacional” però fidel a Rússia va crear el Nou Mecanisme Econòmic, alguna cosa així com la Nova Política Econòmica que en el seu moment va impulsar Lenin. Es tractava d’incentivar la productivitat amb mesures de descentralització econòmica.

El problema turc i la decadència

El 10% de la població búlgara està formada per eslaus descendents d’aquells turcs que van decidir quedar-se al país després de la desaparició de l’imperi otomà. Als anys vuitanta el conflicte amb la minoria turca va reflorir a partir d’una violenta campanya d’eslavització que els dirigents búlgars van dirigir contra els turcs. L’efecte immediat d’aquesta campanya va ser una mesura polèmica: canviar el cognom dels turcs búlgars del país. Malgrat el malestar dels turcs, que anava a l’alça, els governants van negar sempre aquestes discriminacions. Conforme s’apropava el final de la dècada l’hostilitat anava creixent, ja que davant la previsible desintegració de l’URSS la minoria turca suposava una nova amenaça per l’ordre social. La cuminació d’aquest enfrontament va ser la decisió dels dirigents búlgars de permetre l’emigració turca a la veïns Turquia, amb el resultat de 350.000 turcs emigrats, amb el que això suposa de pèrdues econòmiques, fet que va motivar la reacció del govern.

Pomaks (búlgars descendents dels turcs) arribant a la frontera turca, abandonant el seu país, Bulgària. La política antiturca del govern búlgar als anys vuitanta va ser una de les gran xacres del comunisme en aquest país.

El cert és que l’inici de la construcció d’un estat nacional, però sobretot el problema amb la minoria turca, va debilitar les relacions amb l’URSS, que veia com Zhivkov desacreditava una vegada rere una altra la incipient perestroika. Així, el mandatari búlgar va començar a ser un seriós destorb per al Kremlin, que el veia com un polític cremat que, a més, no havia sabut fer front a la caiguda de l’economia búlgara, en paral·lel a la caiguda de totes les economies del bloc oriental. El cert és que el 1989 els soviètics havien demostrat ser més forts que els dictadors que els havien desafiat, i la via nacional-marxista estava esgotada, havia fracassat.

El més interessant és comprovar que la caiguda de Zhivkov va ser sense violència, a diferència de la caiguda de Ceaucescu a Romania, o els processos traumàtics de Iugoslàvia i Albània. El pragmatisme búlgar no va construir castells d’aire, no es va rendir a les excentricitats més fantàstiques de reals d’un socialisme construir des del deliri; en canvi, va complir la missió que se li havia atorgat, mantenine tels enemics rere les seves fronteres, i avançant en un socialisme real sense grans i ambiciosos projectes. El cas és que la transició més pacífica va fer que el PCB es plantegés continuar al poder sense una transformació evident, i no va ser fins el 1990 que va passar-se a dir Partit Socialista Búlgar. Pe`ro lentament s’anava forjant una oposició política fins aleshores inexistent, que es va aglutinar entorn a la Unió de Forcés Democràtiques (UFD), conegudes com a “blaus”, per oposició als “roigs”.

La transició pacífica

Les eleccions romaneses van donar com a guanyador el Front de Salvació Nacional (FNS) per un aclaparador 66,31%, i Iliescu va ser escollit com a cap d’estat per un 85% dels sufragis. A Bulgària, les primeres eleccions van donar la victòria al PSB amb un 47% del vots, la majoria aconseguits a les zones rurals. Sofia va ser per l’UDF. Els observadors internacionals no es van estar de dibuixar la societat de l’Europa oriental com a masses sotmeses a la propaganda comunista: no s’entenia com després de processos tan traumàtics, els ciutadans donaven el poder als hereus del comunisme en la primera oportunitat que tenien després de tantes dècades d’exercir el seu vot. Després de les eleccions, però, els dos països van patir dues transicions ben diferents.

A Romania, l’encariment dels preus que va seguir a la liberalització econòmica, així com l’aïllament d’Occident per les revoltes mineres, van generar una escalada de violència que, un any després de la revolució, l’oposició radical va utilitzar per fer fora l’FSN del poder. Però les manifestacions no van ser suficients per desbancar els socialistes del poder, i va ser l’oposició radical qui va emprendre la lluita pel poder a partir d’aleshores.

Una dona del camp búlgar rega el seu hort. Al 2008 i malgrat que Bulgària també va ser sotmesa al fenomen de la paradoxa estalinista, segueix sent eminentment un país agrícola, i força subsistent en el context de l'Europa de l'est.

ELS BALCANS ORIENTALS (I): Romania, l'estat de ferro entre dos blocs

Un manifestant enarbora una bandera romanesa el 22 de desembre de 1989 durant la manifestació que va fer caure el dictador comunista Ceaucescu.

A finals dels anys vuitanta, just abans de caure el mur del Berlín, la societat romanesa es mostrava clarament favorable una obertura del sistema, que fins aleshores havia condemnat el país a la misèria absoluta amb un control ferri absolutament totalitari. La negativa del dictador Nicolaie Ceaucescu d’emprendre reformes va dur a la revolució popular i posterior caiguda del règim. Havia fracassat el seu intent de ser una altra Iugoslàvia, pròspera, reconeguda internacionalment i independent dels dos blocs que van dominar el món durant quaranta anys.

L'estat nacional-marxista i la paradoxa stalinista

Després de la Segona Guerra Mundial els estats de l’Europa de l’est sotmesos a la Unió Soviètica es van mostrar internament morts. Les directrius polítiques, socials i econòmiques venien marcades pel pare rus i els seus líders eren simples titelles a les ordres d’Stalin. Però el 1953 mor el dictador rus i s’inicia un procés de desestalinització que culminarà als anys seixanta amb les crítiques obertes pronunciades pel president rus Nikita Krustxev. Anteriorment alguns estats inicialment sota l’òrbita comunista havien aconseguit una total autonomia, amb un discurs propi i fins i tot contestatari. És el cas de l’Albàna governada per l’excèntric Enver Hoxha, o de la Iugoslàvia de Tito. Però la crisi del totalitarisme stalinista de mitjan anys seixanta va fer que altres països, fins aleshores fidels al gegant soviètic, decidissin iniciar un nou camí.

Un d’aquests països va ser Romania. És complicat explicar per què va ser així, ja que el Partit Comunista de Romania va ser durant molts anys el més feble de l’Europa de l’est. No només comptava amb poc gruix d’afiliats, sinó que molts d’ells no eren romanesos. Però sorprenentment el 1963 el PCR, amb Gheorges Gheorghiu-Dej al capdavant, va donar un pas perillós que comprometia els plans soviètics. Es tractava del pla de divisió del treball segons el qual els països econòmicament febles havien de cedir les seves primeres matèries als països més desenvolupats, que assumirien el procés industrial de la fabricació. Els romanesos, resignats a perdre la seva potència industrial, que havia de ser motor econòmic del país però, també, la base per a la formació d’un proletariat essencialment romanès. Per primera vegada el Kremlin veia frustrat un pla econòmic, i no el culpable no era l’estat nacional-marxista que Gheorghiu-Dej tenia entre cella i cella, sinó més aviat una línia stalinista.

En realitat la Romania nacional-marxista vindria després. El 1965 mor Gheorghiu-Dej i és escollit com a nou cap del PCR Nicolaie Ceaucescu, un polític de segona categoria amb dubtoses qualitats per ocupar el càrrec. De fet va ser escollit per la nomenklatura o “stabii” per la seva manca de lideratge. Calia continuar amb la política iniciada anys abans i que Gheorghiu-Dej no havia acceptat mai. L’estat va començar a canviar. Poc a poc Ceaucescu va començar a construir un estat nacionalista amb contínues referències a l’e`poca daurada de la unificació romanesa. El pla industrial va continuar endavant, es va suavitzar la tendència totalitària i es va marcar una línia de política exterior autònoma. El resultat va ser l’augment d’afiliats al PCR. Llavors Romania va viure un fenomen econòmic complex que alguns historiadors han anomenat la “paradoxa stalinista”, i que no ha estat exclusivament romanès, ja que també la van experimentar Hongria i Bulgària, per exemple.

Romania va sotmetre’s als anys 50 al model soviètic, que propugnava la potenciació d’un model industrial en detriment de l’agrícola. Segons dades ofertes per l’historiador Francisco Veiga a “Els Balcans, la desfeta d’un somni”, l’agricultura romanesa va perdre un 35% de la població en una sola generació. L’emigració rural i el creixement de la població urbana va fer que els antics camperols, ara urbanites, milloressin el seu nivell de vida, amb sous més alts i diferents avantatges del welfare state comunista. Però això també havia passat fora dels Balcans, que sí que es van caracteritzar pel desenvolupament d’un cos ampli de buròcrates i gestors capaços de dirigir el desenvolupament industrial requerit. Així doncs, els règims comunistes dels balcans havien creat una nova classe mitjana, una petita burgesia que gaudia d’uns serveis socials impensables abans de la guerra, i que havien elevat espectacularment les expectatives socials de vida. Aquest nou model és considerat la “paradoxa estalinista”, perquè a l’hora que es desenvolupa una indústria, motor d’una economia planificada a l’estil estalinista, es crea una burgesia que la sustenta.

Totalitarisme i excentricitat

Seguint amb un model aperturista, Ceaucescu va defensar obertament la nova ínia marcada per Praga el 1968, anomenada “socialisme de rostre humà”, i es continuava mostrant contrari al discurs de la URSS. Tot i que, a diferència de Praga, els tancs soviètics no van creuar mai la frontera romanesa, l’actitud desafiant de Ceaucescu el va identificar amb la venerada figura de Tito a Iugoslàvia, i li va donar èxit i reputació. Però en l’ascens més espumós del comunisme a Romania, calia decidir si continuar fins a les darreres conseqüències o plantejar una regressió. I això últim és el que va fer Ceaucescu.

Nicolaie Ceaucescu, el polític dèbil convertit en un camaleònic dictador excèntric i hortera capaç de convertir el seu país en un estat miserable ple de restriccions

L’any 1971 el líder va visitar països asiàtics com Xina, Corea i Vietnam del Nord, viatge del qual va tornar transformat, impregnat per la disciplina maoista i el seu model. Tot plegat va culminar amb el retorn a l’ortodòxia marxista a partir d’un cop d’estat social contra les classes mitjanes desenvolupades fins al moment, amb purgues i un ferri control estatal a nivell polític, social, econòmic i cultural. El manteniment d’aquest estat cada vegada més inestable, obsessionat i paranoic va portar també a la desestabilització econòmica. Un sistema irracional, contradictori en ell mateix i amb voluntat autàrquica, va derivar a uns límits de pobresa alarmants. A principis dels anys 80 la situació era molt preocupant. El 1981 el Fons Monetari Internacional va donar un préstec de 12.000 dòlars, que Ceaucescu volia tornar com més aviat millor, i va iniciar una dura política de restriccions.

Racionament del consum, establiment de quotes alimentàries mensuals, restriccions contínues de gas i electricitat, establiment de quotes de Kw mensuals, limitació de la temperatura a 14º a les llars en ple hivern, emissió d’un màxim de dues hores diàries de televisió en color i en blanc i negre. A aquesta crisi econòmica es va unir un extraordinari culte a la personalitat, que el representava a ell com a gran Conducator i s’estenia a la seva dona, Helena. Es va fer pintar pels millors artistes en imatges idíl·liques, va tenir un lloc destacat a la lírica, personalitzat en grans metàfores i hipèrboles, i va entrar en una dinàmica d’irrealitat i excentricitat traduïda en projectes a l’engròs i sovint relacionats amb el luxe. La culminació del procés va ser el Palau del Poble, un edifici que concentrava les principals administracions de l’Estat en unes proporcions mai vistes fins aleshores.

El 1977 una revolta minera a la Vall del Jiu va acabar amb alguns enfrontaments violents i la presència del dictador a la zona. El cert és que fins als anys 80 no va començar a haver-hi una oposició més o menys articulada contra el règim. El 1987 va tenir lloc la protesta més remarcable a Brasov, una ciutat situada a Transilvània, on unes protestes amb contingut laboral van acabar en una revolta política. Els ciutadans van prendre els carrers de la ciutat durant unes hores i, després de la repressió policial, la ciutat va quedar ocupada per les forces armades. Però els efectes a curt termini van ser nuls: Ceaucescu va reelegit poc després al capdavant del partit, i la seva reelecció no va anar acompanyada de propostes optimistes: no hi hauria reformes, no hi hauria Perestroika. Davant el panorma, molts ciutadans van fugir a la veïna Hongria, i tot i que la majoria eren hongaresos magiars, també hi havia una minoria romanesa. I la popularitat del règim queia, no només a l’interior del país.

El 1977 Ceaucescu havia deixat de ser, a ulls d’Occident, el Tito romanès. Formava part d’un nou context geopolític de noves tensions est-oest, en què les grans potències es veien amenaçades per estats emergents (Nicaragua, Afganistan, Cuba...). A més, en aquells anys un afer d’espionatge va posar sobre la taula una informació preocupant: Romania mantenia relacions directes amb la URSS, demostrant així que l’actitud contestatària contra els russos era falsa, i que els diners invertits per Occident a Romania eren enviats a la URSS. Malgrat tot, Ceaucescu es trobava entre els dos móns, i la dicotomia es va intensificar a finals dels anys 80. Gorbatxov iniciava aleshores la Perestroika, però en visitar Bucarest el 1987 es va mostrar clarament la desafecció entre el dirigent rus i Ceaucescu, a qui veia com un excèntric autòcrata i tancat. I malgrat la difícil situació en què es trobava Romania, el dictador ho tenia tot controlat. La Securitat, policia romanesa, inspirava tal terror que a penes hi havia oposició.

El sistema va petar el novembre del 1989, durant el XIV Congrès del Partit Comunista. Tot i que la majoria dels romanesos preferien una reforma del sistema socialista en sentit socialista que no pas un desmantellament del sistema, els factors contextuals (la revolució de Praga, la caiguda del mur de Berlin, la transició hongaresa, la imminent revolta búlgara) Ceaucescu va donar mostres d’un immobilisme insultant. Romania ja havia pagat el crèdit però les restriccions i el control continuarien, i la societat romanesa no hi estava disposada: començava la revolució.

La caiguda de Ceaucescu

Les tensions amb Hongria havien debilitat molt l’estat romanès, que temia un atac hongarès, o bé soviètic. Però Ceaucescu resistia en un ambient tens en què els seus homes de confiança i l’aparell del partit eren presos del pànic. Timissoara va ser el nucli de la revolta popular, que durant sis dies va mantenir la tensió entre els revoltats i la policia. Finalment, la gent va fer fora el Conducator, però els enfrontaments van continuar cinc dies més, amb els civils armats fins a les dents i els policies morts de por. Deu anys abans els miners s’havien desmoralitzat davant la contundència policial, però aquesta vegada era la policia qui es va veure superada per l’acció popular. La crispació va arribar fins a Bucarest, on Ceaucescu va caure en la paranoia d’un complot urdit per enemics externs, potser Hongria o la URSS, i la resposta va ser més contundent. L’Exèrcit va sortir als carrers de Timissoara i tot i que la població civil pensava que mai els dispararien, ho van fer. Indignats, els obrers van organitzar una vaga general. Ceaucescu va mantenir-se fred, i contra una acció ideològica va planejar una reacció ideològica: una manifestació pel centre de Bucarest el 21 de desembre de 1989.

En aquella manifestació els sindicats van enviar-hi treballadors escollit segons un patró amb la consigna d’animar el dictador en el seu discurs. Però entremig s’hi va colar un nodrit grup d’agitadors que van començar a increpar a Ceaucescu i que van provocar el pànic general encenent un petard nadalenc i fent marxar la gent amb l’ensurt. Les televisions van mostrar les imatges explicant, erròniament, que Ceaucescu havia marxat precipitadament per l’enrenou. Però el cas és que la interrupció del programa de la televisió romanesa mentre es mantenia l’ordre a la plaça va fer sortir la gent al carrer, encuriosida, i es va formar una multitud al centre de Bucarest que va desconcertar la policia. Després d’unes hores, l’Exèrcit va tornar a disparar contra els civils i, una vegada més, els obrers van respondre amb una vaga general.

Ion Iliescu després de la victòria a les eleccions presidencials el 1990, aclamat per la multitud, que veia en ell el líder capaç de transformar el socialisme.

Ceaucescu estava ensorrat, però encara cometria un altre error, el definitiu: després que el ministre de Defensa es suïcidés, abatut pels successos, el Conducator va signar una carta en què l’acusava de traïdor. L’Exèrcit va deixar de donar-li suport i, amb la seu del Comitè Central envoltada de manifestant, el dictador va escapar en helicòpter sense saber on anava i amb la voluntat d’organitzar una resistència contra el que creia que era un cop d’estat. Durant unes hores el buit de poder va originar una pugna entre diferents faccions del partit que va acabar amb l’acceptació de Ion Iliescu, membre aperturista del partit en la última etapa del dictador, que va formar el Front de Salvament Nacional. Iliescu va guanyar les eleccions a la presidència i el FSN al govern. Poc després es va decidir executar Ceaucescu i, amb ell, la seva dona. Romania deixava enrere un estat de ferro entre dos blocs en un nou context polític mundial ple d’incerteses.

Resum del llibre "Els Balcans: la desfeta d'un somni" (pp.36-43 i 54-74) de l'historiador Francisco Veiga.

Fotos: Corbis

Mitrovica, el polvorí kosovar

Bajram Jaha, albanès de 46 anys i excombatent de l'UÇK. Regenta un bar a Mitrovica. Viu a la part sud d'una ciutat dividida entre albanesos i serbis, per on passa el futur de la ciutat i del país, després de la seva independència.

RADIOGRAFIA D'UNA CIUTAT DIVIDIDA

Roser Toll i Jordi Cumplido
Liridom Jaha és albanès i té 19 anys. Treballa al bar del seu pare, a l’estació d’autobusos del districte sud de Mitrovica. Qui puja en un autobús en direcció aquesta ciutat ha de comunicar al conductor en quina part vol baixar, al nord o al sud. I no és una resposta innocent: per parts s’entén en quin bàndol desenvolupes la teva vida, amb els serbis o amb els albanesos.

Mitrovica és una ciutat situada al nord de Kosovo, on s’hi concentra la major part de la minoria sèrbia d’aquest estat recent nascut. Per explicar la vida a Mitrovica ens hem de posar al cap una ciutat de 130.000 habitants. És petita, com
podria ser Manresa o Lleida, però aquesta té la particularitat que està dividida. Aprofitant la línia que traça el riu Ibar, el municipi queda separat en dos petites ciutats, que sota el mateix nom, miren cada una cap a un costat diferent: Pristina o Belgrad.

Qui decideixi baixar a l’estació on treballa el Liridom, es trobarà amb un bar ple d’homes prenent te. Quan vagi a pagar per la seva consumició, haurà d’utilitzar l’euro, la moneda kosovar des que el país és independent, i per donar-li les gràcies haurà de parlar albanès, i dir-li “falimenderet!”. En Liridom encara va a l’escola per les tardes. Hi va caminant, després de treballar. Diu que res ha canviat des que es va proclamar la independència: “Tot segueix igual, sempre hem estat separats”. El seu pare, en Bajram, va lluitar amb l’UÇK durant la guerra del 1999. El que per alguns era una guerrilla d’alliberació nacional, pels altres era una banda terrorista que va ajudar als albanesos a aconseguir la independència amb l’ajuda dels Estats Units. La devoció per aquest estat és immensa: coronant la barra del bar d’en Bajram hi ha un calendari amb fotos de Bill Clinton, i una foto d’ell mateix amb Javier Solana, secretari general de l’OTAN durant la guerra. “Ja no en vull saber res. Només vull estar amb la meva família, i fer la meva vida”, diu Bajram.

A mesura que el carrer principal de la part albanesa s’apropa al pont de Mitrovica, el silenci envaeix les voreres. Ja no es percep l’ebullició típica dels carrerets musulmans, ni la presència de gent. Davant el pont hi ha un edifici gegant que havia estat un banc i ara ocupen les Nacions Unides. A l’altre costat, un casalot convertit en punt de vigilància sota la bandera de l’OTAN. Una mica més enllà, el primer control: la policia kosovar i un cartell que adverteix de la necessitat de portar el passaport en mà i l’amenaça de poder ser registrat davant qualsevol comportament inadequat mentre es travessa el passatge. I a l’altra banda del pont: la part sèrbia.

No tothom pot travessar-lo. De fet, en Liridom no ha estat mai a l’altra banda de la seva ciutat. Són 100 metres, però mai els ha recorregut. Si ho fes, diu, podria tenir problemes. Existeixen uns vigilants, als que anomenen bridgewatchers (vigilants del pont), que es passen el dia en cada banda de la construcció, ara enreixada i plena de policies de la UNMIK –la missió desplegada per la ONU a Kosovo-, la policia kosovar i soldats de l’OTAN. Però ells no formen part de cap institució ni associació: són veïns que la mateixa comunitat manté perquè vigilin l’entrada de persones en la seva zona. Saben perfectament qui passa cada dia, ja sigui a comprar o a fer negocis, i no se’ls escapa cap moviment.

Mirscko treballa com a operador de càmera. Ell ha creuat el pont per treballar –informar i gravar els esdeveniments en moments de conflicte, com els viscuts l’any 2004- i assegura que ha passat por. Ho explica amb una coca-cola davant, li dóna les gràcies en serbo-croat al cambrer, i li paga en dinars, la moneda sèrbia. No hem canviat de ciutat, però si de latitud. “Benvinguts a Sèrbia” diu amb ironia Branislav Krstic, periodista serbi de Reuters, que acompanya Mirsko.

És la part nord de Mitrovica, amb uns 20.000 habitants, on els cotxes no porten matrícula com a forma de protesta per no sentir-se part d’un estat que no reconeixen, i en la que predominen les banderes amb àguiles i els colors nacionalistes serbis per excel·lència: el blau, el blanc i el vermell. Alguna que altra foto penjada pel carrer del president rus Vladimir Putin recorda el gran aliat protector internacional que manté el veto en el sí del Consell de Seguretat de les Nacions Unides per impedir que Kosovo sigui reconegut com a estat independent.

“Legalment, seguint la legislació internacional, Kosovo no existeix, segueix sent un protectorat tal i com ho estableix la resolució 1244 del consell de seguretat”. Així ho explica Jaime Valles, director de la Missió de l’OSCE a Mitrovica, qui a nivell formal no pot dir que viu a Kosovo perquè l’organisme del qual depèn, no reconeix el territori on actualment resideix i treballa com una entitat estatal. Però en canvi, aquesta disposa de moneda pròpia, una capital amb parlament i govern, i un incipient sistema judicial i administratiu. Tot un desenvolupament impulsat per Estats Units i la missió europea EULEX, que se suposa que en breu hauria de substituir la missió de Nacions Unides sobre el terreny. L’OSCE, un dels pilars de la UNMIK (missió especial de l’ONU a Kosovo), treballa al territori pel desenvolupament institucional.

Un nen gitano toca el tambor a canvi de diners a Prizren, una ciutat kosovar on després dels incidents del 2004 es van produir incidents contra els serbis.

Valles assegura que, malgrat que la situació està estabilitzada, Mitrovica és un polvorí que pot esclatar en qualsevol moment. El diplomàtic marca com a punt d’inflexió l’onada de violència del 2004 que, des de Mitrovica, es va estendre per diferent punts de la ciutat. L’origen va ser la tràgica mort d’uns nens albanesos al riu Ibar en estranyes circumstàncies. Cap organisme es va atrevir a donar una versió oficial, però en plena tensió entre albanesos i serbis, els primers van estendre el rumor que els nens havien saltat a l’aigua després de ser espantats per uns nois serbis que anaven acompanyats per gossos. Mai es va demostrar la certesa del rumor, però va ser suficient per fer incendiar la quotidianitat del país en els aldarulls més importants viscuts a Kosovo des del 1999.

El terror sembrat pels albanesos en aquell cas, i patit pels serbis, es resumeix prou bé amb la narració de Mikel Córdoba, treballador de l’ONG Movimiento por la Paz ubicada a Pristina: “Un amic meu serbi va esperar tota la nit que els albanesos anessin a buscar-lo per cremar-li la casa. Estava atemorit, i els policies de l’ONU no va fer res per protegir-lo”. Segons Córdoba, es va tractar d’accions “orquestrades”.

Una opinió similar té el periodista de l’agència de notícies Reuters, el serbi Branislav Krstić: “La premsa albanesa va actuar d’una manera incendiària, ajudant a difondre un rumor que no es podia validar. Van emetre la imatge que els serbis volien venjar-se, cridant al desordre i els aldarulls”. Krstic, com a periodista, critica el sistema de càstigs i recompenses dels organismes internacionals a la premsa albanesa i a la sèrbia: “Mentre els errors de la premsa albanesa van ser corregits amb ajudes econòmiques dirigides a la formació professional dels periodistes, els errors que comet la premsa sèrbia són castigades amb multes econòmiques”.

Els fets del 2004 van obligar als organismes internacionals implicats a multiplicar el nombre d’efectius policials i militars per tal d’assegurar l’estabilitat al país i evitar que els accidents es reproduïssin. “No s’ha tornat a repetir res similar”, assegura Valles, però recorda que “la situació continua sent molt volàtil”. Actualment hi ha desplegats uns 30.000 soldats de la KFOR (forces especials de l’OTAN a Kosovo) arreu del país, 3.000 dels quals es troben a Mitrovica.

EL DILEMA FRONTERER

Després de la proclamació de la independència el passat 17 de febrer, Kosovo es troba en un buit legal. D’una banda, no es pot acollir al dret d’autodeterminació dels pobles que estableix la Carta de les Nacions Unides. Però davant el reconeixement internacional per part d’altres estats, es planteja un cop més la validesa del dret internacional. L’informe que Ahtisaari va presentar el 2007 deixa la porta oberta.

Malgrat una resistència txètnik molt exigua, la majoria dels serbis de Kosovo, molt concentrats a Mitrovica, han tirat la tovallola i entenen que Kosovo ja no serà mai més Sèrbia. Tot i així continuen les posicions enfrontades, i ningú vol fer el pas públic de renunciar al territori.

Les fotos de Putin i les consignes contra els “enemics” de Sèrbia, personificats en Clinton i Solana, són l’escenificació d’un bastió de resistència contra una ocupació a la que no poden fer front en una ciutat –un país, en definitiva- literalment presa per les forces internacionals. O pot ser quelcom molt més senzill: un gir nostàlgic als símbols que encara els pertanyen, contra tot allò que consideren hostil i injust. Com la gran bandera que presideix un monticle que mira, de fit a fit, als districtes albanesos del sud de la ciutat, a mode de provocació. Contra aquesta poesia dels símbols s’imposa el pragmatisme d’alguns serbis que, resignats a la derrota, pretenen canviar el rumb de la història. És el cas del periodista de Reuters Branislav Krstić.

Segons Krstić la història ha demostrat, almenys a Sèrbia, que enemistar-se als Estats Units és sinònim de perdre-ho tot. “Milosević no va saber llegir la situació en el seu moment: mentre els Estats Units es plantejaven fer volar Iugoslàvia ell va creure que havia d’enfrontar-se”. “Què hi va guanyar?”, pregunta Krstić, i ell mateix respon: “va perdre la guerra”. Ara, Krstić creu que és el moment d’aliar-se amb els Estats Units i treure’n alguna cosa positiva d’una situació que els serbis tenen molt perduda. El periodista no té cap dubte que els plans dels Estats Units passen per controlar el sud-est d’Europa amb la instal·lació de bases militars com la de Camp Bonsteal, situada al poble d’Uroševac, al sud-est de Kosovo.

Però, si bé els serbis conviuen amb la resignació de no poder recuperar el territori ancestral que un dia va ser seu, els albanesos tampoc tenen facilitats en el seu procés de secessió. De fet, l’ONG en què treballa Mikel Córdoba es dedica a atendre les víctimes albaneses dels darrers processos històrics de Kosovo. Es tracta d’albanesos que, després de la guerra, no han pogut recuperar les seves propietats al nord de Mitrovica. Com que és del tot impossible que els albanesos creuin la frontera física del pont que sobrevola el riu Ibar, no poden accedir a les llars en propietat seva, i acudeixen a organismes i entitats solidàries que es dediquen a fer de pont entre els ciutadans afectats i les administracions judicials i polítiques del país.

No s’ha de perdre de vista que Kosovo és l’epicentre de la geopolítica internacional als Balcans. Com recorda Mikel Córdoba, “la guerra del 1992 va començar amb Kosovo, en aquell cèlebre discurs de Milosević el 1992. El nus del conflicte van ser Croàcia i Bòsnia, i es desenllaç va ser, i ho torna a ser ara, Kosovo”.

Banderes kosovar i nord-americana en un edifici oficial a la capital kosovar, Pristina. La febre pro-americana ha pres embranzida després del reconeixement de la independència pels Estats Units.

I el futur passa per Mitrovica, el darrer territori del país dividit a parts iguals entre serbis i albanesos. La polèmica resideix en l’opció de dividir legalment la ciutat en dues parts, situant la barrera natural del riu Ibar com a frontera oficial de Sèrbia, integrant els districtes serbis de Mitrovica dins del país que ara governa Boris Tadić. Un líder que, per cert, ja ha informat que no descarta acceptar aquesta solució per marcar un punt i final a la dura situació per la que passa Kosovo. Jaime Valles va deixar entreveure que, efectivament, la UNMIK treballa per apropar aquesta situació a la realitat, tot i que no amb immediatesa: “en uns 10 anys, crec que la frontera baixarà al riu. A això anem...”.

El mateix creu el serbi Branislav Krstić. Però en canvi, hi ha veus discordants que consideren una barbaritat aquesta solució, ja que la veuen inefectiva per absorbir, a llarg termini, l’arrel del problema a Kosovo. És el cas de Visar Ymeri, del moviment Vetëvendosje, que creu que el país “ha de mantenir la integritat del seu territori, integrant els serbis del nord en l’estructura estatal”. Per això Ymeri considera que “s’ha de tallar les relacions de Belgrad amb els serbis del sud”. Una decisió per a la qual Ymeri utilitzaria, si la situació ho requerís, un eventual exèrcit del que en aquests moments el país no disposa. La paraula Vëtëvendosje, traduïda de l’albanès, significa “autodeterminació”. El moviment planteja una independència real allunyada de la tutela internacional actual. Per això els esforços de la plataforma van encaminats a presentar la UNMIK i l’EULEX com els grans enemics dels alabano-kosovars, reconeixen-te la tasca realitzada en els primers anys de la postguerra, però definint-la ara com un obstacle massa gran per al desenvolupament del nou estat. Ymeri posa tot l’èmfasi en recordar que l’organització té un caràcter no violent, un fet que l’emparentaria d’alguna manera en la metodologia de l’ex president kosovar Ibrahim Rugova.

La força del moviment encara és minsa. La pregunta de Mikel Córdoba en pot resumir el per què: “Com poden pretendre aglutinar gent rere el seu moviment si el que estan fent és criticar les Nacions Unides? Els albanesos entenen que gràcies a la resolució 1244 avui poden plantejar la construcció del nou estat”. Però Visar Ymeri ens fa visualitzar un estat que desenvolupa noves institucions i administracions amb un poder estèril, aglutinat en les competències de les Nacions Unides. “De que ens val”, diu, “un ministeri de Justícia si les competències judicials les té l’ONU?”.

La guerra croatomusulmana a Mostar

Un edifici perforat per les bales musulmanes al barri croat de Mostar. A l'altre banda del pont de Neri Most, que divideix la ciutat, els efectes de la guerra es fan més palpables amb un ampli mosaic de cementiris musulmans enmig dels carrers.

Deixant enrere el paisatge àrid de les muntanyes croates entro en la frondositat verda de Bòsnia i el marc se'm revela més tendra i, inevitablement, més proper i preciós. Després d'unes hores sobre l'autobús creuen pels meus ulls les primeres tombes, un element massa recurrent al paisatge bosnià. Com estatues hieràtiques s'aixequen les làpides de tots els símbols i religions a banda i banda del camí en una desèrtica esplanada abans d'arribar al meu destí més immediat. Més endavant, en uns blocs de pisos grisos uns nens juguen amb pistoles de plàstic: han nascut amb la guerra i amb la guerra han de viure. Només uns minuts després una veu anuncia dins l'autocar, en serbocroat: "sóu a Mostar..." He arribat i el carrer principal és depriment: els edificis estan perforats per les bales, molts estan cremats o en ruïnes, i cada certs instants creua davant els meus ulls un nou cementiri. Per les làpides intueixo que estic al barri musulmà.

A l'arribar a l'estació d'autobusos coneixo la Dada Kusmovic, una dóna d'uns seixanta anys que em donarà allotjament. Des de casa seva e sveuen une svistes privilegiades de Mostar, i hi puc endevinar a la posta de sol una ciutat petita amb dues parts molt diferenciades: per sobre dels edificis de vivendes s'aixequen a una banda els minarets i, a l'altra, els alts campanars cristians. Arribant a casa la Dada em faig una idea de la duresa de tot plegat: les portes de ferro colat estan rovellades, les parets de pedra estan gastades, les escales fan olor de resclosit i de vell. Tot sembla envellit. Al menjador de casa seva hi ha un quadre del que, intueixo, era el seu fill, vestit de militar. Va morir a la guerra que va enfrontar una part de la ciutat amb l'altra. Mostar, municipi situat al sud oest de Bòsnia, va ser la ciutat on es va centrar tota la duresa de la guerra entre croats i bosnis. Per això la majoria de les tombes de la ciutat duen inscrites a les làpides una sola data de defunció: 1993.

Endinsant-me al barri musulmà començo a empapar-me de l'essència més àrab de la ciutat, amb els carrers estrets asfaltats amb llambordes de pedra rodona, perimetrats per cases irregulars amuntegades unes sobre les altres i altes, molt altes, i disfressats paral·lelament a banda i banda amb basars, petites tendes i bars rústics amb homes prenen te i fumant. Una estampa característica de qualsevol ciutat sedimentada per la cultura musulmana. Em recorda, en certa manera, els carrers del basar àrab de Granada. Passejant pels carrers i observant lesparades me'n dóno compte que les botiguetes estan plenes de souvenirs amb referències al mariscal Tito, una figura que ja no m'abandonarà fins al final del meu viatge a Bòsnia. A la banda croata -i amb més raó, ja que Tito era croat- la cara del mariscal també ocupa nombrosos souvenirs. És com si, d'alguna manera, la figura de Tito fos l'únic nexe d'unió que quedés entre aquests pobles enemistats. L'últim carrer, que serpentejo esquivant una vegada i una altra les desenes de nens gitanos que em demanen almoina, em condueix al majestuós pont de Stari Most.

El pont de Stari Most divideix el districte croat de Mostar del districte musulmà. Durant la guerra va ser enderrocat pels croats però, anys després, la UNESCO l'ha tornat a reconstruir pel seu valor estètic, artístic i històric.

El pont s'aixeca majestuós sobre el riu Neretva, d'un intens color turquesa. Al marge més proper del riu encara resten algunes grans pedres del vell pont, que va ser bombardejat i enderrocat pels militars croats durant la guerra civil de la ciutat (9 denovembre de 1993). Queia així una peça de gran valor històric. Datat del s.XIV, Stari Most és considerat patrimoni de la Humanitat i que, amb els anys, ha esdevingut també símbol de la cruenta guerra de Bòsnia (1992-1995). El 2004 van començar els treballs de reconstrucció finançats i liderats per la UNESCO, en base als mètodes de construcció empleats originàriament pels musulmans. En serbobosni Stari Most significa el "vigilant del pont". A l'entrada d'aquest hi ha un museu amb imatges datades des dels inicis de la construcció del primer pont. Travessar-lo suposa mig minut: és estret i amb pedres al terra, però la seva majestuosa alçada provoca vertígen a qualsevol. Pero hi ha algú per als quals no existeix la por a l'alçada: viuen d'això. Quatre nedadors saltend esenes de vegades cada dia a canvi de l'almoina dels turistes. La caiguda lliure de 30 metres es paga a un alt preu.

I 4 metres més enllà ja sóc a la part croata. Els alts minarets deixen pas a un barri d'arquitectura més ordenada i en aparença més moderna, presidida per les altes torres quadrades de les esglésies catòliques. Avançant pels carrers em topoamb un gran cartell de l'HDZ, el partit de Franjo Tudjman que va estar al capdavant del país durant els anys de la guerra. Els nacionalistes que, com els de Milosevic i Izetbegovic, van empényer el país a una lluita fratricida. Darrera seu un edifici en ruïnes malviu encara en el map urbà de la ciutat, i penso que el nacionalisme té moltes coses a fer-se perdonar i ha de patir encara una reforma interna per construir els nous edificis de la ciutat i del país. Però si alguna cosa crida l'atenció al districte croat de Mostar és la immensa creu que presideix la montanya que fa de frontera natural al nord-oest de la ciutat, una creu aixecada durant la guerra com a provocació als veïns musulmans. De fet, la creu és del tot visible si es mira des del barri musulmà, en una estampa reveladora dels temps de la guerra. Tornant a la casa la Dada em miro Mostar de nou: els minarets junt als cementiris, el pont dividint la ciutat, les esglésies catòliques immenses, la creu damunt de tot com a record de la vergonya... Però és tan bella, Mostar.

Cartell electoral de Ljubo Beslic, candidat de l'HDZ a la ciutat de Mostar. El partit nacionalista croat va aglutinar faccions del nacionalisme moderat i més extrem a Bòsnia, els mateixos que a Mostar s'enfrontaven als seus veïns musulmans.

Fotos: Roser Toll i Pol Bargués

"És impensable que Kosovo torni a ser sèrbia"

ENTREVISTA AL DIRECTOR DE L'OFICINA DE L'OSCE A MITROVICA

La presència militar, tant de les forces de l'OTAN com dels policies de l'ONU, a Kosovo ha augmentat des del 2004 i es fa ben visible a Mitrovica.

TEXT: Jordi Cumplido / FOTOS: Beñat Zaldua i Roser Toll
Amb una àmplia experiència de treball sobre el territori, des de principis dels anys 90, el valencià Jaime Valles és director general de l’oficina de l’OSCE a la ciutat kosovar de Mitrovica. Segons el mateix Valles, la missió d’aquest organisme -dependent de l’ONU- a Kosovo és la més important de la seva història, per la seva dificultat i transcendència. Ens podem fer una idea doncs, de la responsabilitat de Valles i l’OSCE en un moment especialment transcendental pel futur de la regió més conflictiva de l’ex Iugoslàvia.

-En què consisteix la vostra feina aquí?
-La missió de la UNMIK (United Nations Mission in Kosovo) al país comptava, d’inici, amb quatre pilars fonamentals: l’ACNUR, que amb la fi de la greu situació dels refugiats va deixar de ser necessària; la Unió Europea, que s’ha retirat perquè ja no és necessari un desenvolupament econòmic; l’ONU, que manté la resolució 1244 però cada vegada més en entredit, pel desenvolupament incipient d’uns institucions polítiques pròpies a Kosovo; i l’OSCE, que es manté com l’únic pilar de la UNMIK perquè va més enllà de l’ONU. La nostra tasca és desenvolupar el sistema institucional del país perquè, després de la independència, pugui construir el seu estat. Un exemple d’això és tot el treball que vam fer de suport durant les darreres eleccions municipals, el mes de maig del 2008. També intentem corregir algunes anomalies democràtiques, com la falta de llibertat de premsa, i ajudem a la creació del nou cos policial.

-Llavors, creu que Kosovo és un estat?
-No. Kosovo segueix sent un protectorat de l’ONU perquè la resolució 1244 segueix vigent. Però, paral·lelament, el projecte d’independència és prou sòlid i podem parlar de la construcció d’un estat a nivell institucional. Una mostra d’això és la Constitució redactada per al nou estat, que considero molt ben elaborada.

-Per una banda l’ONU, per l’altra noves institucions autònomes... No crea un caos, tot plegat?
-És inevitable. De fet la ciutat de Mitrovica i el país en general es mostra dividit, entre serbi i albanesos, perquè uns volen que l’ONU segueixi al territori i els altres que marxi.

-Expliqui-m’ho...
-Per als albanesos l’ONU és un obstacle pel desenvolupament del nou estat d’una forma autònoma. Els albanesos reconeixen la tasca dels organismes internacionals al país: sense la resolució 1244 segurament seria impossible construir un Kosovo albanès. Però ara els fa nosa, i no només l’ONU, sinó que també veuen l’EULEX (programa de desenvolupament judicial, policial i fronterer de la UE) com un obstacle. En canvi, per als serbis l’ONU i l’EULEX són la darrera esperança de frustrar el nou estat i recuperar, més endavant, la lluita per mantenir Kosovo dins l’estat serbi. Ara bé, sempre hi ha matisos. Hi ha albanesos que consideren que aquests organismes els protegeixen de la violència sèrbia, i viceversa, molts serbis tenen la percepció que els reprimeixen.

-Parli’m de la violència a Mitrovica
-Ara la cosa està calmada. Contra el que s’esperava, la proclamació d’independència el passat 17 de febrer del 2008 no va comportar greus aldarulls. El darrer gran conflicte van ser els atacs albanesos als serbis de Kosovo per un accident que encara no s’ha esclarit. L’abril de 2004 uns nens albanesos van morir ofegats al riu Ivar, i la premsa albanesa va difondre una història que no ha estat demostrada, i que explicava que uns joves serbis acompanyats per gossos els havien espantat fins fer-los precipitar al riu. La mort dels nois va provocar una onada d’atacs als serbis de Mitroivca que, en pocs dies, va estendre’s a altres zones del país, com la capital (Pristina) i la ciutat de Prizren. Molts serbis van morir o van veure com els albanesos cremaven i destrossaven les seves cases. Des d’aleshores la KFOR (forces especials de l’OTAN a Kosovo) han multiplicat els seus efectius: avui en dia hi ha uns 30.000 soldats desplegats per tot el territori, 3.000 dels quals a Mitrovica. Això ha contingut els aldarulls i ha mantingut una certa pau al país. A més, s’està desenvolupant un cos de policia autònom oficial. Però la situació és extremadament volàtil. A Kosovo les coses canvien cada minut, i un incident absurd com el dels nens pot desencadenar el caos. Hem de pensar que a Mitrovica gairebé tothom disposa d’un revòlver a casa.

-He vist que a la ciutat hi ha cotxes sense matrícula. Per què?
-És una provocació, una resposta al control policial. Serbis i albanesos arranquen les matrícules dels seus cotxes per dir a les forces policials i militars que ningú els pot controlar. Un acte de rebel·lia.

Vista de la ciutat de Prizren, a l'oest del país, des del barri serbi de la ciutat. En primer pla una teulada destrossada pels desperfectes ocasionats pels albanesos contra habitatges serbis el 2004, el darrer gran conflicte al país.

-Hi ha molta mafia?
-Molta. Miri, aquí ningú es mor de fred ni de gana, perquè l’economia submergida organitzada per la mafia funciona molt bé. La mafia albanesa funciona per clans, que és com s’estructura la vida social albanesa (a partir dels mandants del Kanun, una llei escrita que regeix la vida de la comunitat) i la poca penetració de l’EULEX i la baixa formació de la policia kosovar (molt nova) fa que no es pugui controlar gairebé gens. D’una banda trobem bosses de població sèrbia que reben ajudes econòmiques de Belgrad i, de l’altra, albanesos que es nodreixen d’una àmplia i eficaç xarxa mafiosa. Kosovo, amb baixos índex de productivitat i alts índex d’atur, no és un país pobre, com Romania, gràcies als clans de la mafia.

-Com descriuria la situació de divisió de Mitrovica?
-Mitrovica representa, en majors dimensions, la divisió ètnica del país: serbis i albanesos. Però a Mitrovica, a diferència de la resta del país, la proporció és del 50-50%. Al nord hi ha tres districtes serbis i al sud tres d’albanesos. Els albanesos no poden anar a la part sèrbia i els serbis no poden visitar la part albanesa. Això es reflecteix en la figura dels bridgewatchers, és a dir, els vigilants del pont. Es tracta de ciutadans normals i corrents que controlen que l’”enemics” no creui el pont. Demanen el passaport i, si és un albanès en part sèrbia o un serbi a la part albanesa, les conseqüència poden ser dramàtiques.

-Com es pot solucionar la situació?
-El debat sobre el futur del país es debat ara a Mitrovica, perquè els albanesos volen mantenir la integritat del país i alguns serbis optarien per baixar la frontera de Sèrbia al riu Ivar. Crec que en un termini de 10 anys la frontera baixarà al riu. A això anem... El que és impensable és pensar que Kosovo tornarà a ser Sèrbia.

-Què hi diu el nou govern de Sèrbia?
-El canvi de govern ha estat positiu per a l’OSCE, ja que tot i mantenir la mateixa postura pel que respecte a Kosovo, són menys radicals.

-Amb quines dificultats es troba l’OSCE per intervenir al país?
-El funcionament de l’OSCE és complicat perquè aglutina 56 països i funciona per consens: això vol dir que si un sol país no aprova una resolució, aquesta no es pot tirar endavant. El problema més important és que a l’inici de la UNMIK (1999-2000) es va subestimar el poder de Rússia. Llavors era una potència dèbil, però amb els anys ha renascut, gràcies al petroli, l’auge del nacionalisme, etc., i ara bloqueja la majoria dels projectes de l’OSCE.

- Es pot relacionar el cas de Kosovo amb la recent agressió de Rússia a Georgia?
-Els albanesos no accepten aquesta relació, però per als serbis l’agressió de Rússia ha estat una bufetada. Allà on abans Rússia havia defensat la integració de Kosovo dins l’estat serbi, a Geòrgia ha defensat les regions independentistes.

-Quins són els objectius immediats?
-Primer de tot desenvolupar una administració autònoma forta. Actualment l’administració de Mitrovica és molt dèbil perquè no hi ha experiència democràtica, ja que la societat es regeix pels mandats arcaics del Kanun. En segon lloc cal ajudar al desenvolupament de la policia kosovar. El principal repte és aconseguir equilibrar el cos, formar bé els policies perquè els agents albanesos no reprimeixin els serbis i els serbis els albanesos.